Sóc el déu que tot ho veu,
nascut al portal de Betlem
de les noves tecnologies.
Colrat al sol de l’enveja,
gestiono amb generositat
la ràbia, la mesquinesa
dels escolanets d’amén,
creo estil, creo riquesa,
sóc l’ànima de la Caixa,
m’esplaio en les cases nobles.
Reptant entre els antics mobles
com un vil corc,
reparteixo els dividends
de la meva immensa sort.
Van néixer amb una bella flor
al cul,
que just aquell fos el bressol,
i d’ençà de llavors
l’àrbitre de la Sort
s’equivoca sempre al seu favor.
Sé molt bé que des d’aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però si no és amb la teva llum
ni la del cul del got,
em guiaré amb la d’un lot.
Seré l’ombra d’un núvol que passa:
jocs de foc, jocs de boig,
sé del cert que ets al món,
i això sol em basta.
I es barallen
i es maten,
sinistres voltors
de mala jeia
estirant els fils
de la paranoia,
per caramels
tan infantils
com el poder
i la glòria.
Pel seu ego,
al capdavall,
ridícul i inflat
que no ens interessa
per res.
Els herois de la classe
treballadora,
els secrets de la massa
que es lleva d’hora,
les monges alferes,
els ministres porprats
en classes de lògica
(sempre la seva),
els espies, els espietes,
els creadors d’opinió
(que no envermelleixen),
els servidors de la vocació
de servei,
els servents agenollats
i el seu rei,
els que paren l’altra galta
sense piular,
els actors tan ben pagats
i les seves pantalles,
els ciutadans exemplars,
els moralistes intactes,
immaculats,
els lluitadors infatigables,
els que llauren sempre rectes
les seves regues,
la sàvia naturalesa
en reserves integrals,
els millors jugadors del món,
els fanàtics del boicot,
el cowboy que sempre enfila
cap a la posta de sol,
els creadors de riquesa
que s’ho juguen tot al golf,
els burgesos sense manies
plens de pors i de buidor,
els pobres que es llepen les ferides,
els tafurs que tiren dels seus trucs,
la por al sexe dels eunucs,
els espiritistes més esotèrics
del turisme del misteri,
el cel de dalt, l’infern de baix,
el pecat lliure del bastaix,
el joc, la trampa, la llibertat,
el deure, el càstig més exemplar,
el nord gelat i el terror que abriga,
el déu divisible en estats sobirans
indivisibles…
Quina fatiga!
Relax
Ha sortit el nou disc,
l’últim crit de l’artista,
que fa el seu art més antic.
El més modern, un fresc pintat
pel més vell.
El noi i l’infant,
amb granota d’aprenent,
a la llunyania.
Les noies que xategen,
que somriuen, que calibren,
envegen, agraeixen,
s’empipen i s’alegren,
alegren el dia a mitjanit,
aproven, detesten,
es pinten llavis i ulls,
contesten amb evasives
o donen un do de pit
com si els hi anés la vida.
I tot en quatre o cinc
minuts!
L’infant pica fort
al fons de la mina,
gratant a l’aspra,
duríssima pedra
uns minúsculs botons d’or.
No badis, noi,
que hi ha pressa,
que s’acosta Nadal
i les hores extres
a la taula parada,
els regals excepcionals
de purpurina daurada,
les ofrenes al portal
d’or, encens i potser mirra.
Dalt de tot de la fosca,
damunt del seu cap,
s’endevina una llumeta.
És la porta de sortida,
l’estrella de la nit
és el sol que la il·lumina.
El minyó surt que ja fosqueja,
fregant-se les mans amb un drap.
Sap que la mare l’espera
amb una escudella calenta.
Mentrestant,
a la seva cara cort
amb calefacció central,
el selecte esbart de porcs
mengen canelons de glans
a mans plenes.
Ha passat un any
com un núvol blanc,
alt i silent
pel cel ras
dels teus ulls blaus,
traïts, ujats,
però somrients.
I cada dia del món
la música dels mercats,
saltant de joia pels teulats,
es fica per tots els forats,
omplint el buit del blanc desert,
complint el designi
del miracle de la vida,
flor delicada,
planta robusta,
arbre de noble fusta,
de duríssima pell,
fondes arrels del passat
desafiant tots els vents,
amb els cabells fent de bandera
resplendent als raigs del sol.
La música és.
Afluixeu les amarres,
que l’Apocalipsi
no arribi abans d’hora,
mar endins a la piscina de casa,
una dutxa sabonosa
i un got al bar
vestits amb trajo de friqui,
música i poesia
i altres grans petites coses,
fer l’amor fins a l’alba,
o jaure només de costat.
Assaborir ni que sigui
la felicitat d’un nis.
http://www.youtube.com/watch?v=Lb9X5jMofEo&w=400&h=225
Ulls blaus oberts, atònits,
com dues pantalles
d’ordinador.
Els que maten i es maten
–anònims monitors–
pel déu del profeta
–degolleu-los a tots!–,
o pel profeta mateix
–esclafeu-los els ous!—,
pregant, suplicant,
exigint com un nen
de casa bona
que tothom els faci cas.
Perdut pels carrers de Roma,
la pols dels segles sura
sota l’estora.
SPQR.
Encarem la proa a l’objectiu:
deixar el camí espurnejat
de Saccos i Vanzettis,
d’Alexandres els més Grans
de fireta,
de santes mares filles de Calcuta,
de màrtirs i protomàrtirs,
de sants Marçals pacifistes,
purs, ateus i abnegats,
fidels servents de la Causa,
de guerrers amb metralleta
Kalàixnikov
posant cara de malòstia
per la foto de concurs,
herois per espai d’un dia,
professionals de la guerrilla,
espies que es juguen la pell
a la ruleta,
nobles del poble ras en lluita,
trajectòries rectilínies,
elegàncies exquisides,
parabèl·lums progressistes,
germans de sang de paper Bíblia,
contadors i novel·listes
atents al batec de la vida,
bulldogs de l’última notícia,
la més important i definitiva,
cercadors de la Veritat.