L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Arxiu de la categoria: Suck the brook

Missatge als indeSí+Sísos

Deixa un comentari

verkami_suma-t'hi

 

 

La imatge de Muriel Casals i Carme Forcadell (aquestes dues Agustines d’Aragó també catalanes, però sense canons, armades només amb paraules i determinació en la nostra pacífica guerra per la independència del país), la imatge d’elles dues xopes sota la pluja de la plaça de Sant Jaume i la de milers d’altres catalans aplegats espontàniament davant els respectius ajuntaments l’endemà de la suspensió exprés de la llei de consultes i la convocatòria del dia 9 del mes que ve, perpetrada pels 12 del patíbul del TC convocats a empentes pel govern de Rajoy, tota aquella gentada fent sentir la força i la profunditat de la seva reclamació col·lectiva feia inflar el pit a base de bé, d’orgull i satisfacció, sí, i no pas a la borbònica manera, precisament.

Aquí hi som tots. I a qui m’agrada especialment de veure-hi són els catalans de Súmate, que estan fent una feina impagable sobretot de cara als que, com ells mateixos, van venir un dia a Catalunya com a immigrants i ara són ciutadans del país com tots els altres. Súmate reclama, justament, que deixin de ser considerats (i de considerar-se) immigrants, i que apostin, com fan ells, per un nou Estat català que no tingui les xacres insofribles del vell Estat espanyol, immòbil en la seva quadratura mental.

No podia fer menys, doncs, que sumar-me a la campanya que els socis de Súmate han engegat a través del micromecenatge per convèncer, d’aquí al 9 de novembre, el “milió de catalans indecisos” que es concentren sobretot a la part central de Catalunya i a l’àrea metropolitana de Barcelona, i que poden fer tombar decididament la balança de la consulta a favor del Sí+Sí. Aquí us deixo la presentació de la campanya:

El 9 de noviembre todos los catalanes tendremos la oportunidad de decidir nuestro futuro. Nos ha costado llegar hasta aquí, pero aún falta llegar más lejos.

Por eso queremos contar contigo para sumar y convencer a mucha más gente de que ahora es la hora de que los ciudadanos recuperemos la voz, que nos escuchen, y poder construir entre todos un nuevo país.

Convencerles de que es hora de dejar el miedo, y cambiar el presente.
Convencerles de que su futuro les pertenece, está en sus manos y en su voto.

[vimeo 105499379 w=400 h=299]

Per a més informació sobre la campanya i per apuntar-s’hi (encara falten deu dies perquè s’acabi, i molt poc per arribar al seu objectiu), cliqueu aquí: “VOLEM SEGUIR SUMANT, I COMPTEM AMB TU.

______________________________________________________

PS: Les comparacions són odioses, i tant que sí! Resulten odioses sobretot quan una de les parts comparades posa de manifest o confirma el seu baix nivell i en surt mal parada. És el cas de Societat Civil Catalana, una entitat (per dir-ne d’alguna manera) unionista que té la peculiaritat d’haver estat parida i d’estar integrada per catalans; per catalans de naixement, volem dir. Suposo que cada país deu tenir la seva quota d’extraterrestres, però aquests són particularment estranys. Són exactament el contrari de la gent de Súmate: essent oriünds de Catalunya (i per enèsima generació, segurament), estan encantats de la submissió del seu país al govern del país veí, i per a ells Espanya (l’Espanya castellana, ben entès) és el millor dels mons possibles. I tant s’ho creuen, que han sortit a defensar-ho allà on els vulguin escoltar (que són uns quants, per cert).

Però això rai: tothom baixa les escales com vol. El problema són els arguments amb què ho defensen. No és que no siguin uns bons arguments: és que són rematadament dolents, inconsistents, alguns quasi infantils, i quasi tots delirants. Feu un cop d’ull a aquest enllaç i ja m’ho sabreu dir: “Els insòlits arguments pel no a la independència de SCC”.

(Que consti, però, que aquests com a mínim s’han pres la molèstia de fer el ridícul escrivint tot un catàleg de raons, que ja és més que la partícula negativa “no” (insults a part) a què redueixen les seves la majoria d’unionistes d’Espanya enllà…).

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 8 d'octubre de 2014 per mininu

3 gerros (+ 1)

Deixa un comentari

Eren tres gerros xinesos
fent més nosa que servei.
Fins que algú els va trobar un puesto
a cal Rei del nas vermei.

Ara són quatre a fer nosa,
quatre dropos sense feina.
Si no els fa fora la sogra,
ja els escombrarà la reina…

El rei nou de trinca, entretant,
se’n va a fer un tomb per la Colònia,
com si fos desodorant
d’aquell que mai no t’abandona.

Comença així per Girona
el seu passeig triomfant.
Però tot i els focs de sant Joan,
hi carda una fred que esborrona!

Se’n torna el jove Felip,
desolat, cap a la Cort,
d’aquests súbdits més que tip,
a fer de rei borni al país dels orbs.

Els quatre gerros, mentrestant
(ara amb un més a la colla),
es passen el dia menjant-
se l’escudella i la carn d’olla.
   

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 22 de juny de 2014 per mininu

President (per dir-ho així) Bauzà

Deixa un comentari

[Un ciutadà de les Illes, Nicolau Dols Salas, d’Andratx, ha creat a través de Chance-org una petició adreçada a l’actual president del Govern balear, J.R. Bauzà, per demanar-li respectuosament que s’avingui a raons i que torni a la taula de negociació amb la comunitat d’ensenyants sobre el model educatiu. Convido els lectors a sumar-vos a la iniciativa, tot esperant que faci reaccionar aquest personatge, que tanmateix sembla incapaç de sortir del seu servil guió (vegeu-lo a la foto adjunta, content com un vedell tocant cuixa) tot i tenir un home, mallorquí com ell, que ha posat en perill la salut i la vida per demanar-li això mateix]

Senyor,

Us vull fer avinent la preocupació que sent en relació amb la situació del senyor Jaume Sastre i, també, del sistema educatiu de les Illes Balears. Em preocupa que a la nostra comunitat hi hagi persones que se sentin ignorades fins al punt de posar en perill la seva vida. Em preocupa que els criteris dels professionals del sector i la voluntat de les famílies de les Illes Balears no siguin tinguts en compte a l’hora de dissenyar els objectius de l’educació i els mitjans per assolir-los. Em preocupa, finalment, que els nostres dirigents no facin tot el possible per resoldre els problemes de la nostra societat.

Entenc que l’educació és la clau del futur de la nostra societat. El conflicte a l’educació és viu i continua. Aquesta situació és perjudicial per a tots plegats. Consider que és prou important per merèixer la vostra atenció.

Com a ciutadà de les Illes Balears us deman que des del vostre càrrec contribuïu a la pau social i que faceu passes a favor de la concòrdia i l’enteniment. Demostrau, senyor president, la vostra disponibilitat envers el diàleg i la negociació, unes eines que lluny de restar-vos força us haurien de refermar en la vostra condició de polític i de persona.

 Senyor president, actuau abans que sigui massa tard. Per humanitat us deman el gest senzill i honorable d’emprendre personalment les negociacions amb el sector educatiu de les Illes Balears.

[Per firmar, cliqueu aquí

________________________________

[En el moment de plantar aquesta petició, estava subscrita per 2.789 signatures; els organitzadors diuen que en fan falta 2.200 més]

_________________________________

+

“Hunger strike for Catalan schooling goes into second month”

+

“Bauzà, pendent d’una possible incompatibilitat per a exercir de president”

+

“El mapa d’etiquetes de Twitter posa en evidència una diputada del PP balear que criticava #BauzáDimissió”

+

Jaume Sastre

«Fa unes quantes hores, ahir a la vesprada, va fer quinze dies que Jaume Sastre va començar una vaga de fam, a Mallorca. Sastre reclama només que el govern del PP retorne a la taula de negociació amb els mestres, que unilateralment va interrompre el mes d’octubre passat. No demana ni tan sols la retirada del polèmic TIL, el decret de trilingüisme contra el qual s’ha alçat una part molt notable de la societat de les Illes.

»En qualsevol vaga de fam, quinze dies marquen una barrera perillosa. Sastre ja ha començat a notar en el cos les conseqüències de la seua acció, però d’ara endavant això serà no tan sols més evident sinó, sobretot, més perillós.

»Torne a dir-ho: Jaume Sastre, amb la seua acció, demana únicament que es convoque una altra volta la taula de negociació, una taula de la qual el Partit Popular no s’havia d’haver alçat mai, tenint en compte l’enorme representació aconseguida pel moviment. Però ho va fer i ara manté una actitud pitjor i tot. Hi ha hagut agressions contra algunes mostres de suport a Sastre i articles inqualificables que, a més de demostrar la baixesa moral dels autors, demostren també la insensibilitat absoluta del PP.

»Per això és important d’acompanyar Jaume en aquesta vaga de fam. Ell ha pres una decisió que personalment m’espanta i em preocupa sobre manera. Però, una volta fet, i havent-ho fet amb plena consciència, crec que només tinc una alternativa: fer-li costat i mostrar-li el meu suport. Suport que espere que s’estenga d’una manera ràpida i notable a tots els Països Catalans. Perquè la llengua que defensa Jaume Sastre des de la Casa Llarga de Palma és la que tots compartim, la que ens fa únics davant el món».

Vicent Partal, a VilaWeb, article editorial, 23 de maig de 2014 (Fa, doncs, 19 dies que el va escriure: Jaume Sastre fa més d’un mes que està en vaga de fam)

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 11 de juny de 2014 per mininu

Mister Garner, il·lustrador

Deixa un comentari
Aquest dia en Manuel Cuyàs parlava a la seva columna diària, Vuits i nous, de l’escultor Josep M Subirachs, mort uns dies abans, i pocs dies abans d’aquesta Setmana Santa en què l’església rememora la Passió de Crist que el polifacètic artista barceloní va plasmar en els grups escultòrics de la façana homònima del temple de la Sagrada Família, que el van tenir entretingut durant una bona colla d’anys.
En Cuyàs, que sempre en té alguna per explicar (i si ja la sabies te la refresca), recordava “quan en Subirachs va ser insultat pels contraris a la seva intervenció al temple”. Jo també ho recordo perfectament (quan era estudiant a Barcelona vivia a quatre passes del temple), encara que mai em va quedar clar si es tractava d’una oposició a la feina personal (o a la persona?) de l’escultor Subirachs, o bé d’una oposició per raons estètiques, diguem-ne, a la continuació de les obres de la Sagrada Família… L’argumentació dels puristes de “deixar-la com està”, per “respectar” l’obra original de Gaudí, sempre em va semblar força peregrina: ¿que potser hi ha alguna catedral que no hagi transcendit més d’una generació, mentre era construïda?, ¿i com hauria quedat, seguint aquell criteri, una catedral com la de Girona, per exemple, que té el claustre romànic, la nau gòtica i la façana barroca?
Allò que jo ignorava, en canvi, és que li haguessin muntat, a l’escultor Subirachs, una tribuna amb un altaveu i que hi haguessin anat passant, els puristes, “a dir-li de tot i més”. “Van vociferar-hi intel·lectuals de nom, gent que buscava amb aquella acció renom i alguns que el dia abans en Subirachs tenia per amics. Sembla que això no pugui ser, i fins i tot a mi se m’afigura com un somni ara que ho explico, però va anar així mateix”. A mi també em sembla increïble, i encara més: ho trobo depriment, perquè hi veig la mostra d’un aspecte que no m’agrada gens del caràcter de la gent del país (i ara mateix em vénen al cap les ratlles d’en Carles Ribera del bitllet d’aquest matí, “Essència d’ANC”, que també constaten aquesta veritat incòmoda). “Tant com gallegem d’educats, de noucentistes, de nòrdics del sud, i de vegades sembla que anem pel món coberts amb un tapabruts”, diu més avall en Cuyàs.

Arribats aquí, deixeu-me fer un capgirell en el guió, perquè de fet de qui volia parlar, a propòsit de l’article del periodista mataroní, era del seu il·lustrador, l’Anthony Garner, i per extensió dels il·lustradors (d’articles de fons de la premsa diària, de llibres i revistes infantils o juvenils, i de tutti quanti).
  

Confesso que tinc una flaca pel dibuix, en general, i en particular pels bons il·lustradors. El domini del dibuix em sembla imprescindible en les arts plàstiques, i em costa respectar un pintor, per exemple (en escultura o arquitectura és un defecte més difícil de dissimular), de qui descobreixo que és incapaç de dibuixar una figura humana amb cara i ulls, i que tot ho fia a les “taques de color”, com deia Josep Pla que deia Paul Valery.
Per aquesta mateixa raó, capgirant l’argument, en Josep Maria Subirachs m’havia inspirat sempre un gran respecte. Encara dec guardar en alguna carpeta la portada original d’un quadern que el mateix diari d’en Cuyàs (on jo llavors treballava) va dedicar a Salvador Espriu en ocasió de no recordo quina efemèride: es tracta de la còpia d’un retrat sensacional del poeta dibuixat per Subirachs, amb aquells traços enèrgics seus tan característics, una meravella.
Bé, doncs l’escrit que dèiem d’en Cuyàs duia aquest dia com a il·lustració un retrat de l’escultor, pintor (i dibuixant), gravador, escenògraf i crític d’art senyor Subirachs, i el dibuix era, com cada dia de cada dia, de l’Anthony Garner, que no tinc el gust de conèixer però que em té el cor robat des del mateix dia que el vaig descobrir.
Cada dia esmorzo, si res m’ho impedeix, donant-me el plaer de llegir l’explicada d’en Cuyàs tan ben acompanyada de l’enginyosa i tan ben traçada il·lustració que apareix com un petit gran regal entre columna i columna. I com que és un regal, s’agraeix: queda dit.

En un altre article immediatament anterior (“Sagarrejar”), l’articulista de Mataró (i tertulià a hores perdudes), esplaiant-se sobre l’estil de les seves cròniques costumistes i dels mestres d’altres èpoques que el van precedir en aquesta feina, fa referència a Cavall Fort, “la revista per a nens i nenes” que jo llegia quan era un marrec, i a través de la qual vaig conèixer tot un reguitzell de dibuixants (majoritàriament de l’anomenada “línia clara”, de matriu francesa i belga) que em van fer créixer (encara més) l’afició pel dibuix, i que més tard vaig transferir al còmic (i al còmix), en el qual Catalunya ha fet grans aportacions.
Quan estudiava cinquè i sisè de batxillerat vaig tenir ocasió de conèixer mossèn Nicolau, que ens feia classes d’astronomia i feia també divulgació científica cada mes des d’una doble plana a Cavall Fort… magníficament il·lustrada pel gran Josep M Madorell, el creador d'”En Jep i en Fidel”, aquells entranyables i esportistes personatges que van ocupar durant anys, i sempre joves i en forma!, la contraportada de la revista.
Madorell, autor entre altres de La casa sota la sorra (amb guió de Joaquim Carbó), també feia un dibuix de línia clara, però no pas seguint els cracs belgues, neerlandesos i francesos (Tillieux, Hergé, Peyo, Swarte, Bob de Moor, Greg…), sinó el gran, grandiós Junceda, que diuen que dibuixava amb una ploma de gallina, per la insuperable mal·leabilitat del seu traç…
De formació autodidacta, era un caricaturista collonut i un dibuixant excel·lent: va il·lustrar magistralment, per exemple, les Pàgines viscudes de Josep M Folch i Torres, i també un llibre d’aforismes i frases fetes, El bon seny, que els Reis em van portar un any (parlo dels cinquanta o seixanta, compte) que els hi havia demanat, a la llista de “coses que porten a tota la gent”, un grapat d’aquelles historietes del bèstia del “Sargento Gorila” i companyia que en deien Hazañas bélicas, i que els reis de casa, tips d’hassanyes bèl·liques, i no pas de les dibuixades, precisament, i amb més seny que nosaltres, van posposar indefinidament…

L’any 2003, llegeixo a l’entrada “Joan Garcia Junceda i Supervia” de la Viquipèdia, l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya va crear els Premis Junceda, que adopten el seu nom com a mostra de reconeixement a la seva tasca com a renovador de la il·lustració contemporània.
  

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 18 d'abril de 2014 per mininu

Catalunya al mapa d’Europa

Deixa un comentari
Abans alguna mà negra no hi fiqui cullerada, aquí tenim un mapa d’Europa on els seus fautors situen Catalunya, de manera particularitzada. Una visió molt diferent, doncs, de la del ministre Margallo, que ens veu fent tombs per la galàxia indefinidament.

Cliqueu aquí: MEP Ranking.EU, i quan se us obri, poseu suaument el ratolí sobre el Principat de Catalunya.

I parlant de mapes, en la il·lustració d’aquí dalt queda clar que els “siglos y siglos de vida en común” (de Catalunya i “Espanya”) que no para de repetir Don Tancredo de la Moncloa només són al seu cap. O pitjor encara: potser ho sap (no és probable, però sí possible), que no és com diu, i per tant menteix com un bellaco.
De la lamentable, penosíssima, intervenció d’aquest succedani d’estadista, d’aquest governant de via estreta i dels maquinistes de la General que li van fer costat dimarts al Congreso de los Diputados (o a “las Cortes españolas, cada dia más españolas”, com deia l’Ignasi Riera al diari d’avui), me’n va quedar una idea que no me la puc treure del cap, i és aquesta: que la imatge tan recorreguda de la parella mal avinguda, o del matrimoni que es trenca, per referir-se al moment de tensió que vivim entre aquest país i el del costat (banda de ponent) és inexacta, per la senzilla raó que no hi ha hagut mai pacte previ, és a dir, casament, o aparellament. Mai. (Una puntualització, per cert, que haurien d’haver repetit els nostres oradors a sus señorías fins a fer-los agafar mal de cap).

 

La metàfora exacta, em sembla, és més aviat la del xulo, el macarró, que veu que la noia que obligava a prostituir-se i a treballar per ell (i de passada a xinar amb ell sempre que a ell li venia de gust) li diu que s’ha acabat el rotllo i el negoci… Els comentaris de la Taverna mediàtica madrilenya d’aquests últims dies eren la majoria d’aquesta estofa: la del xulo emprenyat que amenaça d’estovar la noia, si la noia rebeca li infla gaire més els collons amb les seves protestes…

És amb aquesta gent que haurem de negociar el trencament (el trencament, sí, senyora Franquícia Sánchez-Camacho), la separació judicial que obligui aquest malparit a no acostar-se més enllà d’uns límits (els de l’Estat català: la distància de seguretat) a la seva víctima, perquè no en pugui abusar més.

(Vist així, he de confessar que m’emprenya posar mentalment de costat la intervenció l’altre dia de la Marta Rovira i la de la Rosa Rodweiler Díez, que feien l’efecte d’una improbable discussió entre una monja del Sagrat Cor i una monja alférez. Però en fi, deixem-ho).

Només una cosa més: si es tracta de triar una imatge encara més fidel (i més bèstia, per tant) al procés actual i les seves raons profundes (que els penetrants cervells del PPSOE són incapaços d’escatir), em remeto a un article del Salvador Sostres de fa un temps (ara no sé per on navega) que la clava: “Fritzl explicat als espanyols”.
    

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 11 d'abril de 2014 per mininu

El dilluns compra llums: un tal García-Margallo

Deixa un comentari

Escup el ministre Gargallo,
barrejats amb capellans,
renecs contra els catalans
que volen tocar pirandó,
i com si fos el bisbe de Roma
practicant l’excomunió
ens envia, aquest bon home,
campió de l’eficàcia
en tocant la diplòmàcia,
a voltar per la galàxia
molt més enllà de Plutó
pels segles dels segles,
Amén!

Vol el ministre García,
amb aquest senzill escarment,
que sàpiga del cert la gent      
de la bella regió catalana
(que es veu que no se’n refia)
que del cos místic espanyol
no se’n separa pas quan vol
cap dels seus submisos membres,
i que el vinent 9 de Novembre
serà un festiu qualsevol:
llevar-se tard, missa de nou,
vermut, dinar i migdiada.
I l’endemà serà dilluns
i seguirem per tant tots junts
en bonica comunió
espanyols i espanyoles,
encantats de la garjola
comodíssima d’Espanya
on vivim de fa tres segles
o trenta, aproximadament,
i on viurem amb pau i amor
(pagant el menjar i el beure
i lluint unes bones banyes
catalans i catalanes)
pels segles dels segles.
Amén!
  

 
[Cromo de l’entradeta: plana web dels Herois Indepes]
     
Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 10 de març de 2014 per mininu

El dilluns compra llums: una tal Aguirre y Gil de Biedma

Deixa un comentari

Va l’Aguirre y Gil de Bielma,
esperança blanca de la dreta, 
i sosté i afirma, erra que erra,
que és l’Espanya una i trina
la més vella nació de la terra
“nació, ea!, parida por Ella”–,
del temps –confirma i afina–
poblat pels grans dinosaures.
Deu ser com diu la Lideressa,
que amb els saures del Partit
–segons ella uns pixatoves
que no saben ni què volen–
i el consell de troglodites
que marquen el pas de l’oca
i ens ensenyen el camí,
amb tant i tant d’arrelament,
i amb una tan llarga història
–de totes totes la més llarga,
pintada a les parets de la cova,
cultivada amb fons de tavernes
i a les tertúlies de la Caverna–,
fem com el burro de la nòria:
amorrats sempre al Moviment
que ens torna al punt de partida,
no sortim mai d’aquell Moment.
     

 
[Il·lustració de l’entradeta: plana web dels Herois Indepes]
      
Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 3 de març de 2014 per mininu

El dilluns compra llums: un tal Gala

Deixa un comentari

Després d’haver-se retratat
el lletrat Antonio Gala
tractant a tots de subnormals 
els indepes catalans,
fa, sense haver-se retractat,
com el pintor tonto amb la brotxa:
s’agafa amb una mà la totxa
i amb l’altra mà la cigala
per no caure de l’escala.
(Tanmateix la santa òstia,
nens i nenes, nins i nines,
va ser talment de rècord Guiness).
    

 + Més closques brillants:

 ‘Del Tercer Mundo’ (Curri Valenzuela, 31.01.2014) “En Cataluña los medios de comunicación es como si fueran del Tercer Mundo.”

‘De la Edad Media’ (Mariano Rajoy, 02.02.2014) “Catalunya no puede caminar hacia la edad media”

‘Hobbits’ (Jorge Moragas, 25.01.2014) Moragas ha resaltado la importancia de “abrirse” al extranjero y “desarrollar ese espíritu cosmopolita del que siempre Cataluña se ha vanagloriado de tener, frente a esos intentos de convertirla en un país de hobbits”

‘Incultos’ (M.A. Trujillo, 16.12.2013; i Arturo Pérez Reverte, 09.12.2013) “España es un país inculto que alardea ser inculto”
 
 
‘Egotistas carnívoros, genocidas la peste’ (Del Pozo, 02.12.2013) Este ni siquiera lo he encontrado

‘De psiquiátrico’ (Alfonso Ussía, 29.11.2013) “La solución al independentismo catalán no es política, sino psiquiátrica”

‘Tontos de la estelada’ (Alejandro Vara, 12.11.2013)

‘Radicales anti-convivencia’ (Victoria Prego, 07.10.2013)

‘Porreros al·lucinògens’ (Joaquim Coll, 04.10.2013)

‘Homosexuales, drogadictos y gente de mal vivir’ (Gerardo Bellalta, 06.09.2013)

‘Sectaris’ (Toni Bolaño, 19.08.2013)

‘Anestesiats’ (Xavier Sabaté, 19.08.2013)

‘Potenciales delincuentes’ (Sigfrid Soria, 23.07.2013)

‘Mierdas, para no verlos’ (P. Trigueros, 22.07.2013)

‘Catalanes de mierda’ (Juan Carlos Gafo, 20.07.2013)

‘Nacionalismo cerrado, retrógrado, provinciano y alicorto’ (José María Carrascal, 02.07.2013)

‘Embobados, patéticos y paletos’ (Alfonso Merlos, 01.07.2013)

‘Chusma, delincuentes’ (Alejo Vidal-Quadras, 17.05.2013)

‘Crueles’ (Cristina López Schlichting, 12.04.2013)

‘Catetismo, paletismo, provincialismo, enanismo, caciquismo’ (Hermann Tertsch, 05.04.2013)

‘Traidores’ (Ignacio González, 21.03.2013)

‘Pobre gente que no tiene nada que hacer’ (Arcadi Espada, 20.02.2013)

‘Retrasado mental, nacionalista tarado’ (Francisco Alamán, 01.02.2013)

‘Cosa gangrenosa’ (Jiménez Losantos, 29.01.2013)

‘Paletos, ignorantes, ladrones’ (César Vidal, 29.01.2013)

‘Exaltadores del odio’ (Gerard Bellalta, 28.12.2012)

‘Talibans’ (Alicia Sánchez-Camacho, 27.12.2012)

‘Catetos’ (Jaime González, 24.12.2012)

‘Miserables’ (José García Domínguez, 14.12.2012)

‘Débiles, enfermizos con inclinación al robo’ (Cesar Vidal, 03.12.2012)

‘Timadores sin escrúpulos’ (Eduardo Goligorsky, 30.11.2012)

‘Chantajistas’ (Martín Prieto, 30.11.2012)

‘Como república bananera’ (Esperanza Aguirre, 14.11.2012)

‘Salivadores como el perro de Pavlov’ (Alejo Vidal-Quadras, 10.11.2012)

‘Región sin ley’ (Esperanza Aguirre, 05.11.2012)

‘Como guardia pretoriana de Pilatos’ (Armas Marcelo, 05.11.2012)

‘Como la prostituta del chiste’ (César Vidal, 01.11.2012)

‘Terroristas’ (Maria José García Cuevas, 31.01.2014)

‘Como ETA’ (De Veciana, 05.01.2014)

‘Proetarras’ (ABC, 17.12.2013)

‘Como ETA’ (Mayor Oreja, 21.10.2013; i Belloch, 30.09.2013)

‘Més greu que els terroristes’ (Enric Millo, 23.09.2013)

‘Contra la democracia’ (Javier Cercas, 17.09.2013)

‘Como Goebbels’ (Fernando Savater, 16.12.2013)

‘Como el fascismo y Franco’ (Federico Quevedo, 11.12.2013)

‘Como los nazis’ (Rosa Díez, 11.12.2013)

‘Propaganda del odio’ (Albert Rivera, 10.12.2013)

‘Xenófobos’ (Antonio Pérez Henares, 24.10.2013)

‘Criminal y genocida’ (De Diego, 16.10.2013)

‘Golpistas’ (Hermann Tertsch, 16.10.2013)

‘Como nazis’ (Ketty Garat, 14.10.2013)

‘Como Hitler’ (Montse Suarez, 08.10.2013)

‘Como Goebbels’ (José Antonio de Yturriaga, 24.09.2013)

‘Como la Alemania años 30’ (Pedro J. Ramirez, 23.09.2013)

‘Como las juventudes hitlerianas’ (Jiménez Losantos, 18.09.2013)

‘Como campos de exterminio nazis’ (José Domingo, 06.09.2013)

‘Como Hitler, golpe de estado’ (Jordi Cañas, 26.07.2013)

‘Com les eleccions nazis’ (Gabriel Colomé, 24.07.2013)

‘Chantajistas como Hitler’ (Arcada Espada, 17.07.2013)

‘Malalts, com el franquisme’ (Toni Bolaño, 3.07.2013)

‘Yihadistes nazis’ (Hermann Tertsch, 3.07.2013)

‘Com l’Alemanya de Hitler’ (Rafael Maluenda, 15.05.2013)

‘Com el nazisme. Adoctrinats’ (Enric Millo, 15.05.2013)

‘Como ideólogos nazis’ (Pedro G. Cuartango, 13.05.2013)

‘Como el regimen nazi’ (Cristina López Schlichting, 09.05.2013)

‘Como el estalinismo y nazismo’ (Telemadrid, 09.05.2013)

‘Como época de Hitler’ (Javier Mariscal, 02.05.2013)

‘Como con Franco’ (C. Alberdi, 18.04.2013)

‘Fascismo lingüístico’ (Toni Cantó, 16.04.2013)

‘Como el Berlín nazi’ (Albert Boadella, 03.04.2013)

‘Como los nazis’ (Santiago Abascal, 11.03.2013)

‘Como el nazismo’ (G. Serrano, 08.03.2013)

‘Como Hitler y Mussolini’ (Rodríguez Ibarra, 07.03.2013)

‘Parafascistas’ (Félix de Azúa, 05.03.2013)

‘Como Goebbels’ (Jordi Cañas, 28.02.2013)

‘Como los nazis’ (Pío Moa, 18.02.2013)

‘Como el Berlín comunista’ (Albert Boadella, 03.01.2013)

‘Asesinos de niños, genocidas’ (Enrique de Diego, 03.12.2012)

‘Golpistas’ (Rodríguez Ibarra, 03.12.2012)

‘Como Alemania nazi’ (José Bono, 15.11.2012)

‘Como golpe de estado’ (García-Margallo, 12.11.2012)

‘Con déficits democráticos, caudillismo’ (El País, 09.11.2012)
 

[Font: David d’Enterria (Twitter), a
Antologia d’insults contra els catalans i Catalunya – VilaWeb]_____________________________________ 
   
[Il·lustració de l’entradeta: plana web dels Herois Indepes]
    

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 24 de febrer de 2014 per mininu

El dilluns compra llums: un tal Nart

Deixa un comentari

Llustrós lletrat don Javier Nart,
de vostès n’estem més que farts
–excusi’m el ripi fàcil–,
del seu verb que vol ser gràcil,
d’aquests ciutadans del món
tancats a la pell de brau,
dels seus judicis de valor
que no valen ni un ral,
de tanta baixesa moral,
de la vostra covardia
davant l’amo imperial:
sou uns xais amb pell de llop,
gats que borden com un gos
per espantar els altres gats,
serpents de llengua bifida,
pel català sou un flagell,
pel castellà sou un flabell
(arrambem la sardina al foc!).
Ximples cosmopolitavetònics
encallats a la llista dels reis gòtics,
no hi ha déu que us aguanti
la vostra cara de fàstic…

Us ho demano sisplau:
vosaltres i el ministre Wert,
perdeu-vos al primer desert
(més avall de Gibraltar
n’hi ha un de molt bonic)
i DEIXEU-NOS EN PAU!
          


 [Il·lustració de l’entradeta: plana web dels
Herois Indepes (Agraïts per la feina, gent!)]

  
Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 10 de febrer de 2014 per mininu

Al Circ Espanya li creixen els nans: Reflexions en un tren nocturn

Deixa un comentari

Cada dia més gent a Catalunya tenim més clara aquesta certesa: la independència és una qüestió de supervivència. L’últim aclariment en aquest sentit ens l’ha fornit la increïblement descarada sentència del TSJC que obliga unes quantes –de moment– escoles de Catalunya a fer els 25% de les classes en castellà perquè ni que sigui UN SOL nen –els seus pares, ben entès– ho reclama.

El nostre ressort de resistents veterans ha fet que els dirigents d’aquests centres educatius (la majoria dones, he vist) hagin declarat que no pensen acatar una insensatesa com aquesta, que és un atac frontal a la immersió lingüística, l’experiència pedagògica que tan bé ha funcionat al país tots aquests anys i que tan bons resultats socials i acadèmics ha donat.
L’atac era previsible, en tant que l’anorreament que el TC va fer de l’Estatut va donar el tret de sortida a la cacera, però l’agressivitat d’aquesta gent sempre supera la nostra capacitat de sorpresa.
Les directores díscoles han implorat al departament d’Ensenyament que les defensi, si fan el pas i s’exposen a represàlies, i no dubtem que la consellera Rigau estarà al seu costat. Però aquesta nova barbaritat ens posa altre cop davant dels ulls la solució definitiva, que faci innecessària l’esgotadora resistència sistemàtica: el blindatge d’un Estat català que ens protegeixi dels bàrbars, com han fet abans tantes civilitzacions.

Dit això, i després de dedicar unes lletanies als indesitjables veïns que en lloc d’habitar en pau entre nosaltres es dediquen a militar en peu de guerra, amb la llengua com a arma, a favor de l’Estat usurpador i dels seus deliris imperials, és estimulant llegir una carta com la que reprodueixo tot seguit, d’un ciutadà espanyol estranyament lúcid (i que em disculpi per l’adverbi), que preveu la inevitabilitat de la independència de Catalunya, i explica el perquè de tot plegat. Diu així:

«Mientras completo un largo periplo por España y Francia que me ha tenido casi una semana fuera de mi hogar, en la media penumbra de este tren regional francés que poco a poco me lleva de vuelta a casa, tengo por fin tiempo para reflexionar sobre todas las cosas que han pasado estos días y poner en orden algunas de las cuestiones sobre las que hemos discutido con los asistentes a las charlas sobre la crisis energética que he conseguido intercalar en medio de mis actividades más bautómaticas. Me detengo un rato para tomar aire y perspectiva; son muchos los pensamientos que se agolpan en esta cansada y dolorida cabeza mía. Vuelvo una vez más a las discusiones más sombrías que he mantenido, las cuales se centran en el futuro de Cataluña, de España, de Europa, del mundo…

»Cataluña será independiente en un futuro no muy lejano. 
… 
 

»Lo digo sin pena ni alegría, sin anhelarlo ni rechazarlo: yo no soy catalán y no deseo la independencia, pero entiendo perfectamente que muchos de los amigos que he hecho tras diez años de vivir en Cataluña hayan acabado deseando la independencia. El cambio en la postura de esta gente, que de estar más o menos cómodos en España han acabado por desear marcharse de este país sin moverse de su casa, se ha operado insensiblemente, alentado por un cúmulo enorme de frustraciones que han llegado a su máximo con la crisis económica que ha destrozado familias y empresas, y el hartazo con la corrupción política, la inoperancia del Estado y que se gobierne en favor de los más poderosos. Ninguno de esos problemas son exclusivos de Cataluña: pasa lo mismo en el resto de España y también en otros países. Sin embargo, mientras en mis viajes por España detecto una cierta resignación mezclada con desesperanza, un cierto derrotismo que niega que las cosas puedan mejorar puesto que no se divisa ningún partido que pueda cambiar tan nefasto rumbo, en Cataluña los promotores del independentismo han actuado con mucha astucia y han sabido canalizar el descontento popular en un proyecto ilusionante. “Que Cataluña sea independiente y las cosas comenzarán a ir bien”, vienen a decir, “Abandonemos ese nido de pobredumbre que es España, gestionemos nuestro futuro y nuestro dinero, y las cosas por fuerza nos irán mucho mejor”. Y así mucha gente que había perdido, al igual que en el resto de España, la esperanza de que las cosas pudieran mejorar, han encontrado en esta apuesta, en este proyecto político, una nueva ilusión. La gente habla de la independencia de Cataluña en las cafeterías, la gente se reúne en masa para manifestarse en la calle o hace una larga cadena humana con ese fin. Los ciudadanos toman la calle y se reconocen como partícipes de un proyecto colectivo, común, una promesa de mejora si Cataluña coge las riendas de su futuro y sale de una vez este barco que se hunde en su miseria y que se llama España.

»Dicen las encuestas de la televisión catalana que de celebrarse hoy un referéndum un 54% de los catalanes votarían que sí a la independencia, frente un 26% que votarían que no y un 20% que a día de hoy aún no saben qué votarían. En suma, que los que quieren la independencia no sólo son mayoría sino que duplican a los que se oponen a ella. Yo no sé hasta qué punto estos datos están adulterados, pero mi experiencia del día a día me indica que no están muy desencaminados. Quizá la gente que votaría que sí no lleguen a la mitad de la población, pero la impresión que a mi me causa escuchando conversaciones, hablando con unos y con otros, es que ya son mayoría, y que su número sólo puede crecer a medida que las cosas inevitablemente empeoren. Y en este contexto el presidente del gobierno autonómico de Cataluña, Artur Mas, ha pactado con varios partidos celebrar un referéndum sobre la independencia el día 9 de Noviembre de 2014.

»Desde el Gobierno central de España se percibe este desafío como una boutade de Artur Mas, sin comprender que si éste está al frente del proceso independentista es porque el movimiento por la independencia de Cataluña le arrastra, no porque él lo lidere. Mientras tanto, el movimiento independentista catalán va recabando discretamente apoyos por toda Europa. El Gobierno de España cree tener la situación controlada por el flanco europeo por las declaraciones muy medidas de algunos comisarios europeos que avisan de que una Cataluña independiente quedaría fuera de la Unión Europea y tendría en todo caso que solicitar el ingreso, sin darse cuenta de que las cancillerías del resto de Estados europeos (que son las que al final toman las decisiones) permanecen extrañamente calladas, y cuando se les pregunta directamente siempre responden que es un asunto interno de España. A partir de esa errónea sensación de seguridad que les da el falso apoyo europeo a las posiciones del Gobierno central, los diarios españoles descuentan el fracaso de la iniciativa catalana, basándose sobre todo en dos razones: porque el referéndum catalán es ilegal en el ordenamiento jurídico español y porque de consumarse finalmente la independiencia de Cataluña España quedaría dentro de la UE pero Cataluña estaría fuera, y para que fuera admitida todos los países tendrían que votar a favor pero, dan por hecho, naturalmente España se opondría. Asumiendo que fuera de la UE Cataluña se arruinaría, confían los medios españoles en que en última instancia el referéndum fracasaría porque el catalán, pueblo pragmático, no será tan suicida. Zanjado el asunto tras algunos comentarios despectivos dirigidos a los irresponsables que la prensa española cree que están al frente del desaguisado, los medios se centran en otros asuntos de más enjundia e importancia para el futuro de España.

»Y sin embargo yo tengo la impresión exactamente contraria. No puedo saberlo con certeza, pobre de mi, un punto diminuto perdido en medio de una marea humana que me arrastra de un lado a otro; pero mis impresiones apuntan en la dirección completamente opuesta. De entrada el argumento de la ilegalidad de la consulta y en última instancia de la separación es completamente espurio. Por supuesto que separarse de España es ilegal con respecto a las leyes españolas, pero eso no quiere decir que sea ilegítimo: si la mayoría de un territorio quiere separarse resulta difícil de justificar desde un punto de vista moral, que no legal, que no se les tenga que escuchar. Además, no es nunca la legalidad del territorio abandonado la que impide o detiene la secesión: seguramente que cuando los países de Sudamérica se independizaron de España lo hicieron violando la ley española, lo cual llegados a ese punto es completamente irrelevante; lo que verdaderamente cuenta es la legitimidad, la voluntad mayoritaria de ser y actuar así. Tampoco importa si hay una justificación histórica o no para la independencia, ni siquiera que el argumento “España nos roba” tiene grandes dosis de falsedad. Se puede intentar convencer a la gente, pero no oponerse a su determinación.

»Por tanto, el único argumento que podría servir para parar a los catalanes es el de la ruina económica por quedar excluídos de la Unión Europea. Y sin embargo el sonoro silencio de los Gobiernos “amigos” indica que quizá pese a la grandilocuencia de la prensa ibérica (grandilocuencia semejante a la empleada cuando daban por hecho que Madrid sería sede olímpica) el desenlace no va a ser el previsto. De hecho, y si se mira la cuestión fríamente, la decadente Unión Europea podría tener buenas razones para desear una Cataluña independiente y en la UE.

»España es un problema para la UE. Con altos niveles de endeudamiento, alto paro y actividad económica cayendo en picado, España es demasiado grande como para dejarla caer y liquidar después los restos al estilo de lo que se ha hecho en Grecia. El nivel de endeudamiento de España es tan elevado que se tiene que mantener a toda costa el diferencial de la deuda española respecto a la alemana tan bajo como se pueda, porque si no los intereses de la deuda harían peligrar la estabilidad financiera de España y al final la de toda Europa. Reestructurar la deuda española, separando la parte asumible y condonando la considerada impagable, tampoco es viable porque la confianza en la solvencia financiera de España desaparecería por muchos lustros y elevaría las dudas sobre la de otros países, inclusive alguno tan grande como Francia, lo cual haría tambalearse toda la UE. Pero si no se hace nada igualmente la deuda española combinada con su actividad económica en caída libre llevará a la quiebra de las finanzas de este Estado. La situación de España es por tanto demasiado peligrosa para la UE.

»La independencia de Cataluña brinda una interesante escapatoria a este problema, si la UE permite que Cataluña se independice y una vez constituido el nuevo Estado se presiona a España para que acepte su ingreso en la UE. No es una tarea difícil: España sigue y seguirá necesitando del dinero europeo para mantener su banca y sus finanzas, e incluso aunque renunciara a conseguir más financiación del Banco Central Europeo no puede devolver toda la deuda ya contraída en su plazo de vencimiento. Una simple amenaza de que el BCE podría cerrar el grifo del dinero y España al día siguiente votaría a favor del ingreso de Cataluña, “por un sentido de la responsabilidad del que carecen nuestros vecinos del Este”. La televisión pronto explicaría el necesario pragmatismo de la aceptación del ingreso de Cataluña en la UE: con una larga frontera común, poner aduanas y aranceles, dado el intenso intercambio de mercancías, sería costosísimo e ineficiente; además, al usar Cataluña aún el euro y haber en ese territorio deudas y obligaciones nominadas en la divisa común europea, las pérdidas por su conversión forzosa a una nueva divisa catalana, por supuesto muy devaluada, serían muy onerosas, sobre todo para las empresas españolas con intereses en Cataluña, “y no podemos permitir que encima de irse lo hagan sin pagar”, como diría algún profesional de las tertulias. Sin embargo en la negociación del reparto de la deuda justamente Cataluña podría liberarse de una parte que en puridad le correspondería, endosándosela a España con la bendición de los observadores nombrados por la Comisión Europea, el BCE y el FMI para tutelar el proceso. De ese modo se lograría la cuadratura del círculo de reestructurar la deuda española sin que cundiese el pánico en los mercados, “ya que la situación de Cataluña es completamente excepcional”.

»Por supuesto que la situación de Cataluña no tiene nada de excepcional. La progresiva descomposición de los Estados tiene toda la lógica con la progresiva inviabilidad del sistema capitalista del que se nutren y al cual nutren, inviabilidad ocasionada por, entre otras cosas, la rápida disminución de las materias primas disponibles, y particularmente la del petróleo. Pero una manera posible de alargar la agonía de este sistema consiste en disgregar los territorios más productivos, capaces de asumir una porción razonable de la deuda y seguir adelante con ellos, mientras que el resto de la deuda va quedando en territorios cada vez menos productivos, iterando el proceso de disgregación hasta que se han separado todos los territorios productivos y queda uno sólo, improductivo, cuyas finanzas quiebran. Es la misma lógica del llamado “banco malo”, que es un banco creado ad hoc para asumir todos los activos de rentabilidad o liquidez dudosa de otros bancos. Se trata, pues, de separar los países en su parte buena y su parte mala.

»La segregación de Cataluña y el voto positivo de España a su ingreso en la UE tendrá un efecto desestabilizador sobre la sociedad española semejante al desastre del 98. Toda la grandilocuencia de la prensa española riéndose del referéndum catalán se tornará en rictus unos meses más tarde al contemplar estupefacta la entrada del nuevo Estado en Europa. Cataluña ya está, probablemente, perdida para España; pero España debería aprovechar este mazazo del destino para, en vez de encerrarse en rancios esencialismos, emprender un proceso de profunda regeneración política, económica y social. De no hacerlo así, la alternativa podría ser que al final haya varias Españas buenas productivas y una España mala que sufra por las deudas de todos.

»Esta noche es fría y oscura en Francia. Aún quedan unas horas para llegar a casa…»

Antonio Turiel. Diciembre de 2013.
  

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 5 de febrer de 2014 per mininu

A mí la legía!

Deixa un comentari
Don Leandro de Borbón,
con su barba de cabrón
(noble macho de la cabra),
reclama a la leal legión
que ponga firmes sin dudar
y con un simple abracadabra
a la desleal región
del nordeste peninsular…

(A mandar!
–añade el don Borbón,
aunque algo putativo,
que parece que no,
pero es un muerto muy vivo–     
…Y aquí tengo un bolsillito
por si lo quiere Ud. llenar
con algunos billetitos…)

(Txascarrillo en vers inspirat en una altra amena crònica de la Nerea Rodríguez al SingularDigital.cat sobre tan alt bocamoll: “Enviaria la Legió a Catalunya” … Entre altres perles, el monàrquic fòssil diu, en l’entrevista que li van fer en una cadena amiga de Madrid, que “la regió espanyola de Catalunya ha tingut la mala sort d’escollir un senyor que necessita estar en un sanatori esquizofrènic“. Com diria en Jep Cabestany de “La competència” (RAC1), ¡olé tus buevos!: a veure si algú fa cas a don Liendre i troba un bon sanatori esquizofrènic, d’aquí o de les Espanyes, que s’avingui a servar entre les seves blanques parets un boig tan perillós com aquest…)
  

Mentre l’Espanya profunda va donant mostres de la seva profunda superficialitat i inconsistència democràtica, Catalunya en conjunt sembla que aguanta bé el tipus, i fins i tot hi ha qui té la santa paciència de fer pedagogia a l’aula magna del desert dels Monegros. Vegeu aquest assenyat article de Xavier Bru de Sala (una rèplica, de fet, a l’acusasió d’algun milhomes de la Meseta sobre la curtesa de mires dels catalans) i considereu la bona feina que faria si no hagués d’anar a parar irremeiablement sobre terra erma, resseca i estèril:

«Incluso los pocos que, desde Madrid, justifican el intento soberanista catalán porque significa huir de la mala deriva española no se privan de acusar a los catalanes de cerrados, de nacionalistas volkish y de menestrales faltados de ambición con los horizontes casi en la nariz. Es una puesta al día de aquella exclamación del Conde-Duque: “Los catalanes no han visto más mundo que el suyo”.

¡Caramba! ¿Por dónde entró el Renacimiento a la península Ibérica? ¿Por dónde penetraron las posteriores y sucesivas modernidades? ¿Quién ha liderado durante los últimos siglos la lucha contra el atraso industrial y mental? ¿Tal vez Antoni Gaudí era de Toledo? Saquen las obras de Salvador Dalí y las de Joan Miró del Museo Reina Sofía y ya veremos qué queda de primera división mundial. ¿Pablo Picasso habría sido el mismo si de joven no hubiera vivido en Barcelona? Sin Barcelona como plataforma de lanzamiento, la proyección de la literatura en lengua castellana habría sido muy inferior. Comparen el teatro de vanguardia que se realiza en Madrid con el de Barcelona.

Está claro que Barcelona es la mejor obra de los catalanes, el producto de una ambición colectiva extraordinaria, llevada a cabo con una muy escasa e intermitente complicidad del Estado, y muy a menudo con el poder central reticente, en contra, o favoreciendo a Madrid de forma descarada. Quizás es gracias a la cerrazón menestrala de horizontes que la marca Barcelona no se ha visto perjudicada por el descrédito de la llamada marca España, a la recuperación de la cual no es que Madrid contribuya en exceso.

En fin, que en vez de sulfurarse, puede que sea mucho mejor ser autocríticos y buscar formas de realizar mejor las cosas para incrementar la ambición, las capitalidades, la proyección. Quizás habría que aprovechar las críticas, aunque sean injustas, para reforzar la diversidad, la pertenencia de los contenidos, la vocación cosmopolita y plural de este país, y de manera especial, de la cultura y el arte que producimos».
 
Bru de Sala ja ho sap, segur, i ho hem dit aquí un munt de vegades, però fem-ho una més: És una vella, coneguda tàctica del nacionalisme espanyol agafar les llufes que li pengen a l’esquena i clavar-les a l’esquena dels seus adversaris (preferentment catalans), per mirar de dissimular les seves misèries. En termes bíblics, diríem que veuen la palla a l’ull de l’altre i no veuen la biga que tenen al seu… Mentre siguem a Espanya, no deixarem de donar voltes i més voltes a la sínia, queda clar.
___________________________________

[Il.lustració de l’entradeta: FB dels Herois Indepes]
  

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 31 de gener de 2014 per mininu

Convenció per a convençuts (i encara!)

Deixa un comentari
Qui més qui menys, tot el sobiranisme ja s’imaginava que la tan publicitada Convenció contra el separatisme català, programada i perpetrada pel PP aquest cap de setmana passat al cor de Barcelona (coincidint, com s’ha remarcat, per estupidesa i/o mala llet amb el 75è aniversari de l’entrada a la ciutat de les tropes sedicioses —autoanomenades nacionals, oi?), seria un déjà vu, majoritàriament, amb alguna desafinada de nova factura. La realitat va confirmar aquestes previsions, encara que les desafinades van ser monumentals.

Sense deixar de llepar les sabates als Visitants, la Franquícia Sánchez-Camacho va obrir el foc amb unes increïbles barrabassades (com a extremista encara se supera), que es poden resumir, traduïdes, en aquesta simple oració: “Contra ETA vivíem millor”.
La van seguir Dolores de Cospedal, llicenciada en cinisme, que va ressaltar el caràcter tribal de les reivindicacions dels catalans (que pretenem separar-nos d’Espanya, va dir, a cops de matxet); el presumpte català Jorge Moragas, que ens veu com un poble de hòbbits; i el brillant sinistre Montoro, que ens va fer saber que ha decidit no ensenyar-nos mai més les balances fiscals per evitar que hi hagi mal rotllo… Im-pressionant!
I per acabar la desfilada, la gran guest star: el Dr Mariano, que es va deixar veure a Catalunya cinc minuts (té molta feina a la Capital del món, ocupat en temes realment importants) i que amb el seu llenguatge verbal, en el seu meravellós monolingüe, va venir a dir que ni hablar del peluquín. El seu llenguatge no verbal ja és una altra cosa: el seu polze amunt enumerant les seves negatives a tot era d’un insegur tan evident, que el president Mas va deduir fàcilment que la consulta tindrà una oposició al capdavall tova, a l’hora de la veritat, perquè no hi ha arguments que la puguin parar, i per tant que es farà.

De fet, les cares dels convencidos eren un poema: malgrat el cava Freixenet amb què brindaven, els riures i somriures exhibits per la tropa genovesa feien plorar, de tan penosos, i ni el segrest de l’amo de les caves de Sant Sadurní no va servir per millorar la foto. Al contrari.
Per què van prendre’s la molèstia de desplaçar-se a 600 quilòmetres de Madrid un cap de setmana de gener, doncs? ¿Què van venir a fer, en realitat, quan tothom sabia que no oferirien res de nou (entre altres coses perquè no tenen res a oferir) i que la convenció no convenceria ningú? Potser volien provocar? ¿Potser buscaven una mica de kale borroka que justifiqués una bona queixalada argumental —i repressiva, si fos el cas— al sobiranisme català, tan escrupolosament democràtic de fons i forma que no tenen per on aferrar-lo?
  
Sigui com sigui, ja poden anar dient missa (incloent-hi el senyor Bonet de can Freixenet, que s’està ficant en un esbarzer). Val més que es vagin fent a la idea: Espanya amb Catalunya no té futur (s’ha acabat el bròquil!), i que es preocupin de tenir-ne, de futur, sense l’aportació dels catalans, que no està clar que en tinguin (i segons l’economista Sala Martín, està clar que no en tenen gens).  

Tornem un moment a la delegada local Sánchez-Camacho, però, que segons que informava la Nerea Rodríguez a ElSingularDigital.cat la setmana passada li ha sortit un emprenyador gra en forma de carta escrita per un català “meitat extremeny i meitat lleonès”, Coque Garcia, a la pàgina web de l’Associació ‘Súmate’ i dirigida a la líder del PPC (al Circ li creixen els nans també en territori colonial), que l’altre dia va dir al Parlament que “gràcies als més de 3 milions d’espanyols que van venir a Catalunya al s. XX a crear la seva família i el seu futur hem construït la Catalunya actual”. García retopa aquesta afirmació dient que la seva família forma part d’aquests tres milions d’espanyols, i parafraseja l’Alicieta advertint-li que “impedir votar genera fractura”.
Copio els fragments més destacables de la carta:
   

«Els meus, com molts altres, van venir aquí escapant de la misèria de la seva terra. Misèria provocada pels teus; això se t’ha oblidat recordar-ho. (…) I en arribar, no creguis que la situació era molt més grata. Benvolguda Alícia, aquí també estaven els teus. També se t’ha oblidat recordar que aquest país ha viscut gran part del segle XX sota un règim repressor i feixista. Però els meus, a diferència dels teus, van arribar i es van comprometre amb la terra que els acollia.

»Van lluitar, al costat dels altres catalans, per la recuperació dels drets i llibertats que els teus els negaven. Sortien al carrer per reclamar ‘llibertat, amnistia, estatut d’autonomia’, i també una Constitució a la qual els teus s’oposaven, per cert, encara que ara la defensin de manera fervent i dogmàtica… Les voltes que dóna la vida, estimada Alícia!
 
»Els meus van contribuir amb la seva lluita i el seu esforç a construir la Catalunya actual. Els teus, en canvi, l’esteu destruint. Quina paradoxa, Alícia!: escapar en el seu moment de la misèria provocada pels teus perquè, a hores d’ara, després de tot el lluitat, els teus els retornin a aquesta misèria de la qual escapaven…
 
»(…) És la vostra misèria, la que genera fractures. Utilitzar la llengua o l’origen per dividir i trencar la cohesió genera fractura. Pretendre espanyolitzar els nens genera fractura. Reformar la llei de l’avortament per anar en contra de les dones genera fractura. Ficar-nos en guerres genera fractura. 
 
»Desprotegir els treballadors genera fractura. Abandonar els depenents genera fractura. Retallar drets socials i llibertats genera fractura. Els sobres i els comptes a Suïssa generen fractura. (…) Estic orgullós de la meva gent, de la seva lluita, de la seva història, del meu origen i de les meves arrels. Dels García i dels Muñoz; dels Fernández, Rodríguez i Martínez; dels López, els Pérez i els Martín; dels Sánchez, Álvarez i Romero
  
»Estic orgullós de la meva gent, estimada Alícia, perquè ells van contribuir a construir la Catalunya actual. I la millor manera d’honrar-los és seguir lluitant per construir junts la Catalunya del futur. Una Catalunya on, per fi, derrotem els teus; els que destruïu la Catalunya per la qual van lluitar els meus; els que voleu impedir que la gent s’expressi, voti i decideixi».        
   

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 29 de gener de 2014 per mininu

Votem perquè volem!

Deixa un comentari
Ja són aquí! Arriba Espanya altre cop!, exhibint totes les seves plomes de paó reial, sense cap sentit del ridícul, ni de la mesura, amb el seu estrafolari concepte de la democràcia i de l’estat de dret… Ja vénen els polítics de secà de la Meseta a “desembarcar” (sic) a Barcelona (per la banda alta de la Diagonal, però, com tenen per costum) per “explicar als catalans la veritat sobre l’independentisme”, una veritat que Ártur Mas ens amaga, diuen ells, als infeliços pardals que ens el creiem… Ja tornen a ser aquí, desfilant davant els nostres nassos en devota processó, en marcial parada, trompetejant-nos a les orelles les seves veritats absolutes!

Aparteu les criatures, i prepareu-vos per a la rendició total, incondicional i definitiva: NO hi haurà consulta, NO hi haurà separació, NO hi ha sortida, NO hi ha esperança, NO hi ha vida fora d’Espanya, NO sortirem MAI d’aquesta presó tan confortable en la qual ens van ficar fa 300 anys per obra i gràcia dels Borbons i on ens mantenen en vida amb respiració assistida dictadors i paradictadors per la gràcia de Déu… Aquí els tenim, vinguts a celebrar la seva Convenció contra la independència del nostre país, a dir-nos què és allò que ens convé, amb el seu estil i les seves maneres de mafiosos de llarga durada i d’impunitat blindada per lleis fetes a mida com un trajo italià… Heus-los aquí, convençuts (o volent-nos convèncer a nosaltres) que ens porten la solució, ells que són el nostre problema!!

D’altra banda, avui mateix, que fa un any just que el Parlament va votar en pes (amb les excepcions esperables de PPC i C’s… i la inesperada del PSC, que començava a perdre els papers) la Declaració de sobirania, que encara ara és a la nevera del Tribunal Constitucional on la va dur l’espanyolisme, raudo y veloz (tot i tractar-se només d’una declaració de caire polític, ai las!), hem vist també com l’abat de Montserrat es posicionava públicament a favor del dret a decidir dels ciutadans de Catalunya (i en contra de la contrareforma del ministre Ruiz Gallardón en la llei de l’avortament).
Segons la crònica del col·loqui on s’ha expressat en aquest sentit que diem, dom Josep M Soler s’ha mostrat favorable al reconeixement de “la realitat nacional de Catalunya“, que “és prèvia”, ha remarcat, “a la formació de l’actual Estat espanyol“, i ha recordat i subscrit la vigència del document “Arrels cristianes de Catalunya”, que els bisbes de Catalunya van signar el 1985 i en el qual afirmaven que “Catalunya és una nació, amb tots els drets i deures que això comporta”.

Una altra veu, doncs (i no pas una veu qualsevol) que se suma a l’argumentari en favor del dret dels catalans a expressar la seva voluntat, el 9 de novembre. Mentrestant, el diari NacióDigital.cat ens convida a anar desentumint els músculs democràtics votant ja des d’ara en un sentit o altre a la pregunta que tenim plantejada. Ens sumem des d’aquí a la iniciativa, no cal dir-ho:

El 9 de novembre de 2014 és la data del referèndum d’independència de Catalunya

Nació Digital ha preparat una gran enquesta per als lectors.

Vol que Catalunya esdevingui un Estat?

Per VOTAR (tot contravenint les consignes dels nostres trilers i les ordres dels nostres carcellers), no us talleu ni un pèl i cliqueu AQUÍ
  

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 23 de gener de 2014 per mininu