L'Hereu Riera

El Govern aposta per un “esport inclusiu” on
les modalitats per a discapacitats s’integrin en les federacions
uniesportives corresponents

“El nou Decret d’Entitats ens dóna
l’oportunitat de treballar per aconseguir un esport normalitzat i sense
adjectius”, diu la secretària general de l’Esport

»D’altra
banda, Anna Pruna ha destacat la ferma aposta feta des de Govern per
“normalitzar” la situació dels esports i els esportistes amb
discapacitat, com l’equiparació dels Premis ARC o l’aplicació del Pla
contra les Desigualtats, i ha incidit especialment en la importància
d’actuar amb els nens i nenes, perquè “prenguin consciència des de petits
d’aquesta situació de normalitat”, tasca que la Secretaria General de
l’Esport realitza mitjançant el Pla Català d’Esport a l’Escola.
“L’esport té un rol social molt potent i transmet uns valors que
trenquen qualsevol frontera. Hem d’aprofitar-ho per fer-lo accessible a
tothom”, ha afegit. 

»En l’acte de
presentació, també hi ha assistit el representant territorial de
l’Esport a Barcelona, Toti Mumbrú; el secretari de la Unió de
Federacions Esportives de Catalunya, Jordi Alcover; el president de la
Federació Catalana de Bàsquet, Enric Piquet; el president de la
Federació Catalana d’Esports de Persones amb Discapacitat Física, José
Luis Amador; el jugador de bàsquet de l’NBA Marc Gasol, la jugadora de
l’Olesa Espanyol Helena Boada, i el capità i entrenador de l’equip de
bàsquet en cadira de rodes del Joventut de Badalona, Fabián Castilla. 

»Marc Gasol ha mostrat el seu “respecte” pel
bàsquet en cadira de rodes, que considera molt més complicat del que la
majoria de persones pensen, i ha encoratjat els nens i nenes a
practicar-lo. “L’esport és una molt bona via de sortida davant els
problemes. Et permet passar-ho bé i tenir el cap en un altra banda”, ha
dit el jugador dels Memphis Grizzlies. 

»Per
la seva banda, l’autora ha explicat que el llibre és fruit “d’un
treball fet en equip, com passa en el bàsquet” i ha recalcat que l’obra
pretén enviar el missatge que “malgrat les dificultats, tothom pot fer
esport”. Magalí Malagelada, que s’ha inspirat pel protagonista del llibre
en la seva filla discapacitada, ha expressat com a “repte”, en la
mateixa línia que Anna Pruna, que “els esports per a discapacitats
puguin estar sota el mateix paraigua que les federacions d’aquell
esport, sense especificitats, perquè representin un únic esport”.
Finalment, el president de la Federació Catalana d’Esports de Persones
amb Discapacitat Física, José Luis Amador, ha exposat que el llibre “és
una gran iniciativa que ens ajudarà a fer un pas endavant per demostrar
tothom que l’esport adaptat està viu”. 

»En
Pau juga a bàsquet, editat per Pedra de Toc, és la
sisena publicació de la sèrie ‘Anem a educar, anem a jugar’ i explica de
manera didàctica i visual l’experiència d’en Pau, un noi que gràcies a
la pràctica del bàsquet en cadira de rodes descobreix un nou esport, fa
nous amics i amigues, i comprova que l’esport pot ser una activitat
accessible a totes les persones i beneficiosa. El llibre també explica
les nocions bàsiques d’aquest esport i el significat de les indicacions
dels àrbitres».

[Foto de l’entradeta: Jordi Estruch, a www.gencat.cat]

S’ha acabat. S’ha acabat el bròquil: “Girona es queda sense ACB després de vint anys”, informava -confirmava- el diari de dissabte. No fa pas tant, a la meitat d’aquesta desconcertant singladura del CB Girona amb el vaixell de l’empresa patrocinadora capitanejada per Josep Amat, aquest reclamava l’ampliació del pavelló de Fontajau, per acabar de fer rendible el negoci i que sortissin els números, argumentava… I al final de la temporada el pavelló no s’ha tocat, i a més presenta unes estadístiques d’assistència de públic als partits correctes però no pas sobrades, i els números que surten dels llibres de comptabilitat són tots vermells, i d’unes dimensions tan astronòmiques que ningú no vol o no pot assumir-los.
De res no ha servit la campanya espontània de socis i aficionats, majoritàriament joves, portada a terme aquestes últimes setmanes, d’ençà que la trompada es veia a venir; de res haurà servit la fidelitat demostrada pel públic gironí, de totes les comarques, que es retrobava cada quinze dies a Fontajau per fer costat sorollosament al seu equip; de res hauran servit els “esforços” que diuen que han fet els dirigents perquè no s’arribés a aquest extrem…
I bé: com s’hi ha arribat? ¿Ha sigut per la caiguda del mercat del totxo, al qual pertany l’empresa del patrocinador? Això també es veia que s’acostava. Com s’hi ha arribat, doncs? ¿La causa de tot plegat és el mateix mercat basquetbolístic de l’ACB, desmesuradament inflat -com tots els altres esports d’elit, d’altra banda? Hi ha hagut descura de les institucions, com assegura l’oposició de CiU a l’Ajuntament de la ciutat? “Sovint no valorem les coses fins que no les tenim”, reflexionava el veterà expresident del club Joaquim Vidal. “Ens haurem de fer moltes preguntes sobre què ha passat”. I els aficionats a aquest meravellós esport que ens hem quedat amb un pam de nas i muts de la sorpresa voldríem saber les respostes. Em sembla que és el mínim a què tenim dret.
La fotuda notícia va saltar dissabte, hem dit. Doncs tot just dimecres passat, dia 23 de juliol del 2008, com a jugadors del Basmi Akasvayu vam fer també a Fontajau, al campus d’estiu del CB Girona amb un centenar de nanos de totes les edats, la nostra última cistella.

Ho dic en sentit literal, ja que aquesta haurà sigut l’última activitat pública aquesta temporada del nostre club de bàsquet en cadira de rodes; però també en sentit figurat, perquè lògicament la societat Basmi-Akasvayu ja no continuarà. Arribats en aquest punt, crec que és el moment oportú per donar una petita informació sobre el Basmi i fer un parell de reflexions que la volten amb la persistència dels satèl·lits.
Tot just haver-se acabat la competició, i abans no arribés la dispersió de l’estiu, els jugadors del Basmi ens vam reunir un parell de vegades per parlar del nostre immediat futur, ja que alguns dels nostres jugadors, i dels més decisius, havien donat mostres d’un cert cansament, i ganes de parar una temporadeta, no del tot, però sí del ritme de competició i els sacrificis afegits que comporta, com el dels desplaçaments cada quinze dies, el ritme alt d’entrenaments, el temps de dedicació, etc. Part de l’equip volia continuar la competició de tota manera, però com que l’objectiu de la competició és la victòria, finalment vam decidir no inscriure’ns a la lliga i agafar-nos un any sabàtic, per donar-nos temps a recompondre l’equip amb nous jugadors que s’afegeixin als que s’han quedat amb ganes de continuar. Aquests són els fets, i són ben senzills d’entendre.
Ara bé: aquesta és una realitat particular, la nostra, però quina és la realitat general del bàsquet en cadira de rodes? Aquesta ja és més difícil d’atènyer, de capir amb el cap que ens descansa sobre les espatlles.
Un servidor no entén, per exemple (ja n’he parlat en un altre post, però hi torno ara, disculpeu), per què aquest esport no depèn, com una simple variant del bàsquet de peu, de la Federació de bàsquet, sinó d’una Federació d’esports de minusvàlids físics que, a nivell estatal, és d’un decimonònic que tomba d’esquena (n’hi ha prou de fer un cop d’ull a la seva plana web, un prodigi de disseny que any darrera any es manté perfectament intacte), encara que ara es digui “Federación Española de Deportes de Personas con Discapacidad Física” (la correcció política que no falti, això sí, sobretot); d’un funcionament (per dir-ho així) molt i molt peculiar, molt… madrileny; i d’un carpetovetònic portuguès que fa feredat: aquest any a la lliga de primera divisió hi ha desplaçaments a Sant Sebastià, Cantàbria, Astúries, Palència, em penso, i el Ferrol…, i demani!
Són uns viatges llargs i molt cars, que tots els equips s’han d’espavilar per poder-se pagar, ja que les ajudes oficials -en bona part provinents d’una ONCE que cada any tanca més el puny- són escasses, i trobar recursos de patrocinadors particulars és difícil: ho és per a tothom, però encara més en aquest esport, que, tal com està (des)estructurat, està condemnat (autocondemnat) a l’ostracisme, i com a màxim a l’exotisme; i a formar part de tant en tant de l’altruisme de persones i institucions, quan algú se’n recorda de sobte i l’inclou en unes Jornades de conscienciació i/o de solidaritat, posem-hi, de tal o tal escola, ong, universitat o el que sigui…
Un moment: que ningú pensi que n’estigui fent befa i escarnint. De cap manera: tot al contrari. Si no penséssim així, tant els meus companys d’equip com jo mateix, ens estaríem bé prou d’apuntar-nos a aquesta mena de manifestacions, i en canvi ho fem sempre que se’ns presenta l’ocasió, i amb molt de gust. I més n’hi hagués.
El que estic dient és que, si de mi depengués, canviaria ara mateix totes les jornades de conscienciació per la simple normalitat, només això. Primer perquè crec que faria molt més a favor de la famosa “integració” del col·lectiu, però a més a més, i fins i tot per sobre d’aquesta consideració, hi ha la de l’afició esportiva, l’amor pel bàsquet, per dir-ho amb aquestes paraules, si no han de sonar quiques…
Ho dic ara i aquí, en fred, perquè és el que penso. Però ho penso encara més intensament quan ho penso en calent, precisament cada vegada que “obrim” el bàsquet en cdr a la mainada d’una escola o d’un institut, d’un club de bàsquet de peu, o d’un clínic o un campus de bàsquet, com en aquesta última ocasió a Fontajau, aquesta setmana passada i l’altra.
Cada vegada el procés és el mateix: els nanos passen de la indiferència o mitja sorpresa inicial a la curiositat, després a l’interès -i aquí et fan tota mena de preguntes, volen saber tots els detalls de tot-, i després, un cop són dalt de la cadira i han superat el contacte inicial (i alguns una certa aprensió, però que cada vegada es dóna menys a mesura que es modernitzen els dissenys), descobreixen que aquell vehicle “per a discapacitats” en realitat és una joguina, és a dir, un vehicle per a jugar, perquè el bàsquet -amb sense cadira i amb cadira- és un esport, és a dir, un joc per divertir-se tot intentant superar el contrari i guanyar el partit.
Si alguns del centenar de nanos que hi havia a la pista central del pavelló de Fontajau descalça -sense el parquet dels diumenges de glòria-, si a alguns dels nanos, deia, els va quedar al cap aquest missatge, doncs mira, penso que al final aquell (malaguanyat) equipament municipal no haurà tancat una etapa magnífica de la història esportiva de la ciutat d’una manera tan trista com diuen les cròniques oficials.

Dissabte passat uns quants dels jugadors del
Basmi Akasvayu vam participar en el MerCATaventura de Salt 2008, la fira de l’”esport
d’aventura i de la natura” que organitzava, per novena vegada consecutiva, l’Ajuntament
de Salt, i que va tenir lloc entre el 2 i el 15 d’aquest mes en diferents
espais, uns fora vila, com el Pla dels Socs, a tocar de les Deveses, el mateix
riu Ter -on es fa una trepidant prova de ràfting, a sota Susqueda, i que aquest any es va aprofitar per sumar-se a les reivindicacions que sovintegen ara més que mai per reclamar el cabal mínim ecològic pel riu gironí- i els
voltants de la població –senderisme, BTT, excursionisme, parapent, equitació-,
i d’altres en zona urbana, com les pistes poliesportives de l’Era de Cal
Cigarro, l’ampla esplanada oberta que es troba entre el Pavelló i la Piscina
municipals i el centre comercial Espai Gironès.

Entre moltes altres modalitats
esportives, doncs, com ara futbol infantil, tir amb arc, bowling, bitlles
catalanes -una altra novetat d’enguany-, hoquei patins i esports del motor –concentrats en l’anomenat “Motorshow”-, a més de
les esmentades, en aquesta edició del MerCATaventura la regidoria d’Esports de
l’Ajuntament saltenc, conjuntament amb l’associació Els Infants Valents -que
lluita pels drets dels nens amb discapacitat i que va plantejar aquest minitorneig com a Jornada de sensibilització envers les persones amb discapacitat-, va proposar al Basmi
Akasvayu de participar-hi per tal d’incloure el bàsquet en cadira de rodes a la
fira, per donar així la possibilitat al públic saltenc de conèixer-lo de la
vora, i de manera especial al jovent que està avesat al bàsquet, com a jugadors
o com a aficionats, però que no tenen ocasió de veure regularment aquesta
versió del bàsquet sobre rodes, que hauria de ser una més, però que la realitat
de les coses fa que passi molt desapercebut per a la majoria de la gent.

[Parèntesi:

Amb això de “la realitat de les coses” em vinc a referir al fet que l’esport del bàsquet en cadira de rodes està plantejat com el primer dia, tal com es va concebre: una activitat esportiva entre rehabilitadora, “integradora” i reivindicativa, que en un moment donat, amb la creació de la primera lliga de bàsquet per a discapacitats, va passar a ser competitiva. El plantejament tenia coses positives, no hi ha dubte, i la intenció dels seus creadors no podia ser més bona. Però han passat els anys, s’ha consolidat aquest esport com una cosa específica pels discapacitats i s’ha organitzat sempre des de les federacions d’esports per a discapacitats…

Vist des de fora, suposo que deu semblar la cosa més normal del món, de la més pura lògica. Però un servidor, que ho he viscut des de dins una colla d’anys, estic convençut que aquesta manera de funcionar s’hauria de superar, per les següents raons: com que la Lliga de bàsquet en cadira de rodes està organitzada per les federacions d’esport adaptat, per participar-hi es demana la certificació de minusvalidesa, com a condició prèvia, de manera que només poden jugar-hi les persones (homes o dones, perquè el reglament permet els equips mixtos, encara que la raó més probable és que sigui difícil trobar prou jugadores per fer una lliga femenina) que tinguin alguna discapacitació. És cert que hi ha una possibilitat de jugar sense aquesta condició, com a minimal handicap, que se’n diu, això és, amb un 4,5 de valoració personal (per compensar els equips, cada jugador té una puntuació entre el 0 i el 4,5 -de menys a més habilitat/capacitat física-, i la suma dels punts dels cinc jugadors en pista no pot passar de 14,5), però és una cosa molt excepcional, i tal com funciona aquest esport, ho continuarà sent.

El que em pregunto és: ¿i què passa amb la gent que li agradaria jugar a bàsquet però que té algun problema físic que li impedeix jugar-hi drets -sobrepès, debilitat de genolls, mal d’espatlla, peus plans, etc- però que tampoc no arriba a ser una discapacitació? (La pregunta val també pels jugadors que poguessin decidir triar aquesta modalitat del bàsquet perquè sí, per la modalitat en si, sense més). Doncs passa simplement que no poden jugar ni drets ni asseguts en una cadira de rodes. Vist així, es pot dir, doncs, encara que soni fort, que els discapacitats discriminem les altres persones, en aquest aspecte concret.

A aquestes altures de la història, ¿és
necessari que aquest esport depengui de la federació d’esports per a
discapacitats? Hi ha esports que sí que cal que tinguin una tutela
especial, perquè són molt específics per a determinats tipus de
discapacitat. Però no és el cas del bàsquet en cadira de rodes, com
tampoc ho és l’automobilisme, per exemple, amb gent com l’Albert
Llovera, en Pep Busquets i tants altres que competeixen amb la resta de
conductors sense handicap. Dit d’una altra manera: el bàsquet en cadira
de rodes podria dependre perfectament de la Federació de bàsquet, com
una modalitat més, i sense altres restriccions que mantenir el sistema
de puntuació personal que hem dit, per tal de fer equips compensats i no discriminar els jugadors que tinguessin alguna discapacitat,
no sé si m’explico. Entre el bàsquet en cadira de rodes i el bàsquet de
peu, no hi hauria d’haver més diferència -a part d’aquesta que dic del
sistema de compensació individual- que entre l’hoquei sobre patins i
l’hoquei sobre herba, per posar un exemple molt clar…

Amb això, crec que no solament no es
discriminaria el potencial jugador discapacitat, sinó que es
potenciaria la seva participació en l’esport, que seria més obert, més competitiu i més conegut, més popular, i consegüentment tindria
més acceptació social, més participants -i per tant es podria muntar sense
gaires problemes també una lliga femenina- i segurament, com a
coseqüència de tot això, més espònsors, i per tant un millor
finançament que l’actual, que és molt sectorial -en bona part lligat a
l’ONCE- i doncs més limitat que no caldria.

Les “jornades de sensibilització” envers
l’esport adaptat, si estigués muntat com intento descriure-ho, durarien
llavors tot l’any.

Tanco el parèntesi]

… (segueix de l’entradeta):

Tal com tenien previst
els organitzadors, la iniciativa va ser un èxit de participació, tant dels
jugadors del CB Salt –que s’estrenaven en el joc del bàsquet sobre rodes- com
de públic, malgrat que el temps amenaçava pluja i malgrat la celebració, a la
mateixa hora i al circuit de motocròs que hi ha just al costat, del Motorshow,
que és d’una gran espectacularitat i que estira molt -ja diuen que Catalunya fa
olor de gasolina, i és la pura veritat-. La llàstima és que, per coincidència
de dates, alguns jugadors de l’equip de Platja d’Aro no van poder acudir a la
cita, perquè la idea inicial era destinar una part del xou a fer un partidet
entre jugadors del mateix equip per donar una imatge més exacta del que és un
partit “de debò”, de competició. Però tot i així, les parts es van donar per satisfetes, i
els jugadors se’n van emportar un obsequi de l’organització, a més de les bones
sensacions de l’experiència.

[Més informació en aquesta adreça: www.mercataventura.cat/, i totes les fotos del minitorneig en aquesta altra: http://basmiakasvayu.tk3.net/ ]

L’últim partit de la
temporada 2007-2008 del Campionat estatal de bàsquet en cadira de rodes de
Primera Divisió, jugat aquest diumenge a Castell d’Aro, coincidia enguany
amb la tornada del derbi gironí, entre l’equip del Baix Empordà, Basmi
Akasvayu, i el de l’Alt Empordà, Mifas Esplais, de Castelló d’Empúries, i per
si no n’hi hagués prou, els dos equips es disputaven en aquest encontre la
tercera plaça, que contràriament al que dèiem en la crònica anterior, per un
error d’apreciació dels resultats globals, l’equip baix-empordanès encara no la
tenia en propietat. Ara ja podem dir que sí, un cop disputat el partit i
guanyat per l’equip de Platja d’Aro, que segella d’aquesta manera una bona actuació
en conjunt, i més tenint en compte les circumstàncies, amb la baixa inesperada
de dos pivots que l’ha obligat a reestructurar-se i a buscar recursos en la
polivalència dels jugadors restants.

El derbi va respondre al
tòpic: molta emoció però poc bàsquet, amb un primer quart desastrós, que
semblava el joc dels despropòsits, per les dues bandes, amb imprecisions,
pèrdues de pilota i atacs avortats per faltes sense sentit o per excedència del
temps disponible. Aquest primer parcial va acabar en taules, 15 a 15, i en el següent
l’equip local encara va empitjorar els seus registres, presentant un pobre
bagatge de 8 punts, a causa de la pressió intensa a què el va sotmetre el cinc
del Mifas, que va demostrar que tenia ben estudiat el rival i que n’hi va treure
14.

A la tornada del descans,
un cop examinats i diagnosticats els mals que patia, l’equip de casa va
començar a jugar com hauria d’haver-ho fet des del principi: bloquejant bé per
escapar de la pressió que continuava aplicant-li Mifas, que de fet a penes va
recórrer a la defensa en zona en tot el partit, i defensant fort per impedir
sobretot l’accés a la botella a l’Àngel Colom, que si agafa la posició i li
arriben pilotes en condicions, sota cèrcols sol ser letal.

Com a resultat d’aquesta
reacció, el partit es va anivellar: 14 a 6, i en l’últim quart els de Platja d’Aro
van aconseguir sobreposar-se a l’eliminació prematura d’un dels seus tiradors,
Antonio Gómez, i arribar a la recta final amb 6 punts d’avantatge, que Mifas va
reduir a la meitat amb un triple a l’últim segon d’en Javi Aldámiz. Emoció fins
al final, doncs.

Consignem per acabar
aquesta sèrie de cròniques que, coincidint amb el derbi, abans de començar el
partit es va fer un senzill però emotiu acte d’homenatge al company Santi
Silvas Vergés, mort aquest mes de febrer passat als 34 anys i que havia jugat,
encara que fos per poc temps, en els dos equips. El Club Basmi, de la mà de la
regidora d’Esports de Platja d’Aro, Anna Maria Mir, va entregar als pares d’en Santi, Rosa
i Antoni, i al seu germà Ernest, presents al pavelló polivalent de Castell
d’Aro, una placa de record, i  a continuació es va guardar un minut de silenci amb tots els
jugadors a la pista.
Descansi en pau el nostre company d’Olot, a qui, no cal
dir-ho, l’equip li va dedicar aquesta important i última victòria de la
temporada.

Basmi Akasvayu (49): Antonio Gómez (8 punts), Domingo del Bosque (25),
Pedro Romero (12), Santi Garcia (4), Fermí Sidera, Miguel Á. Bernal, Dani
Serra, Josep Poquet, Jesús Martínez, Edu Estévez.

Mifas Esplais (46): Ahmed Bendris (4 punts), Javi Aldámiz (7), Joan
Saló (7), Lídia Campsolinas (4), Víctor Niubò (5), Antonio Carrillo (4), Àngel
Colom (14), J Castell (1), Jose L Luna,
P Salinas.

Àrbitres: JM González, A González.

[Més informació, fotos i vídeos a http://basmiakasvayu.tk3……net, i
a

http://basmiplatjadaro.blogspot.com/
]

Ningú no devia comptar, a
Sant Feliu de Llobregat, que el Basmi Akasvayu seria capaç de robar-li la
cartera a l’equip local, l’UNES, segon classificat darrera el Costa Daurada de
Reus i que fins a aquesta jornada només havia perdut dos partits, i tots dos
precisament contra l’equip tarragoní. Així, doncs, amb aquesta victòria el
Basmi es pren també la revenja del partit d’anada, en què va perdre a la seva
pista de Castell d’Aro per 11 punts (47-58).

Als jugadors gironins els
va costar entrar en el partit, però també als de Sant Feliu, que van ser els
primers a encistellar, per bé que en el minut 4 de joc, i amb això de passada
van donar un petit indici al rival en el sentit que potser tampoc anaven tan
sobrats com es podia pensar. Ara bé, deixant de banda el primer dels quatre temps,
lamentable per les dues bandes, en el segon l’UNES va imposar la seva llei de
punta a punta de pista, i amb un 14
a 7 arribava al descans amb un còmode avantatge de 10
punts, 26-16, que només podia semblar, veient com estava el pati, la promesa
d’un resultat final encara més generós per als de la riba del Llobregat.

Però el Basmi no estava
pas mort, per a res. Havia fallat molt en el tir, els nervis i la precipitació
havien fet estralls, i la pista de goma del pavelló santfeliuenc, de les més dures
del circuit, no hi ajudava gens, però aquest equip està abonat a superar-se,
i així que va començar a rutllar, tancant el perímetre i començant a recuperar
pilotes en el rebot, va començar també a remuntar i a creure en les seves
possibilitats, en un tercer quart superb que va tancar amb el triple de punts a
la cistella: 6 de l’UNES contra 18 del Basmi, resultat amb el qual els
empordanesos consumaven la remuntada; i menys espectaculars però tan efectius
com en aquest van estar els de Platja d’Aro en l’últim quart, que van tornar a
guanyar, per 10 a
16, i amb ell van guanyar també el partit, 42 a 50.

Val a dir que el Basmi
Akasvayu va jugar aquest partit, igual que l’anterior la setmana passada a les
Canàries, que va perdre (Ademi Tenerife, 60 – Basmi, 54), sense la direcció del
seu entrenador, Enric Verdú, que està de baixa, i que desitgem des d’aquí que
es recuperi aviat. I direm també que aquest resultat deixa les coses com
estaven, però amb l’equip gironí consolidat a la tercera posició, que ja no
abandonarà passi el que passi en el partit de diumenge que ve contra el quart
classificat, el Mifas Esplais de Castelló d’Empúries, i que serà el que tancarà
la temporada.

UNES Sant Feliu (42): Hernández (8 punts), Núñez (2), Guerrero (8),
Llobet (2), Sacristán (13), Rojas (9), Diente, Gómez, Torrente, Corral, Calvin.

Basmi Akasvayu (50): Domingo del Bosque (32 punts), Pedro Romero (6),
Antonio Gómez (6), Jordi Garcia (2), Fermí Sidera (2), Santi Garcia (2), Dani
Serra, Josep Poquet, Jesús Martínez, Edu Estévez.

Àrbitres: J Soler, JM Olivares.

[Imatge de l’entradeta: L’Unes, el dia del partit contra el Cantabria. Al mig del grup, dret, l’entrenador de l’equip, Osvaldo Misol (Foto: http://www.unessantfeliu.com/)]

[Més informació, fotos
i vídeos a http://basmiakasvayu.tk3….net, i a

http://basmiplatjadaro.blogspot.com/
]

No sabem amb quines perspectives venia el
Costa Daurada a jugar el partit de tornada contra el Basmi Akasvayu, al pavelló
municipal de Castell d’Aro, perquè tot i la seva condició de líder imbatut, el
partit d’anada va guanyar-lo de només cinc punts (la mateixa diferència que li
va treure al segon classificat, l’Unes de Sant Feliu de Llobregat), i d’altra
banda el Basmi només havia perdut un partit a casa, contra l’equip de Sant
Feliu, de manera que li convenia no confiar-se gaire. I efectivament, des del
primer minut el partit va ser una lluita aferrissada, sense treva, buscant
alternatives per burlar la resistència rival, que era molt dura, sobretot la del Costa, que es tanca
molt bé, però tot i així es va arribar al descans amb una puntuació molt alta, 35 a 34 (parcials de 18 a 16 i 17 a 18), que dóna a més una
idea molt clara de la igualtat que hi va haver a la pista fins aquell moment.

El tercer quart va ser diferent, i va pintar
malament per a l’equip local, que va perdre molt aviat per acumulació de
personals Domingo del Bosque, que fins llavors havia fet una gran feina, com de
costum, i l’equip ho va notar, cedint fins a 14 punts que ja no recuperaria,
perquè l’últim període va acabar amb empat a 17.

Aquest resultat tan igualat del quart període és enganyós, però,
perquè en aquest últim tram el Basmi Akasvayu va reaccionar de manera molt
valenta, tenint en compte com anava de carregat de faltes personals, va
pressionar fins a l’extenuació la sortida de la pilota, va tallar les línies de
passada, i va aconseguir fer posar nerviosos els de Reus, que veien com els hi
retallaven l’avantatge fins a posar-se a només tres punts (55-58) en el minut
quatre d’aquest parcial, però aquí els visitants van fer una nova estirada, amb un
inspirat Lara que va acumular 10 punts, incloent-hi un triple en l’última
cistella que va ser, però, replicat immediatament amb un altre en l’últim
segon del partit per Antonio Gómez, no menys encertat, que feia així el seu
vint-i-setè punt. Poc abans d’acabar hi va haver un lamentable incident entre
el veterà capità visitant, Ordoño, i el seu marcador, que fins aquell moment l’havia
eixugat (el pivot de Reus va poder fer tan sols tres dels 27 punts del seu
compte personal) i que, a conseqüència de l’agafada se’n va emportar la pitjor
part, amb una falta desqualificant que va fer enfadar molt el públic, sempre al
costat del seu equip. És una llàstima, perquè va ser un gran partit, bonic de
veure, i no calia per a res que li caigués aquesta taca a última hora. Esperem
que quedi en anècdota, perquè la rivalitat entre els dos equips és molt alta,
però també noble, com ha de ser, i així confiem que continuï en els encontres futurs.

Basmi
Akasvayu (62): Pedro Romero (12 punts), Domingo del
Bosque (15), Antonio Gómez (27), Fermí Sidera (4), Santi Garcia (4), Dani
Serra, Miguel A Bernal, Jordi Garcia, Jesús Martínez, Edu Estévez.

Costa
Daurada Reus (75): Ordoño (27 punts), Omary (14), Lara
(16), Vendrell (12), Cañadilla (2), Bel (4), Lorente.

Àrbitres:
R Morales, J Morales.

[Imatge de l’entradeta: l’equip del Basmi Akasvayu al complet, posant abans del partit d’aquest matí (Foto de Jordi Ullate)]

[Més informació, fotos i vídeos a http://basmiakasvayu.tk3…net,
i a

http://basmiplatjadaro.blogspot.com/
]

La ratxa de victòries del Basmi Akasvayu ha
tingut continuïtat aquest cap de setmana passat amb un altre cabàs de punts,
aquesta vegada a la cistella del CEM de l’Hospitalet de Llobregat, equip que
esperava amb ganes el de Platja d’Aro per tornar-li la pilota després de la gruixuda
derrota del partit d’anada (80
a 59), però que finalment haurà d’esperar una nova ocasió.
En aquesta, el Basmi Akasvayu li va passar altre cop pel damunt, superant de
llarg, amb 68 punts, els 52 de l’equip riberenc, que tanmateix no és pas un
resultat curt, però els empordanesos es troben ara mateix en estat de gràcia, a
l’hora d’encarar la cistella contrària, i es fan un tip de sumar punts, de
manera que en aquest moment del campionat són un dels equips més anotadors de
la categoria (594 punts a favor, amb els d’aquest partit), i van en camí
d’adjudicar-se el primer lloc, si segueixen el ritme.

La clau d’aquesta nova victòria –la setena de
la temporada, contra tres derrotes- del Basmi l’hem d’anar a buscar en la
consigna de l’entrenador de jugar com en el partit anterior, és a dir, jugant
sense obsessionar-se per matar el partit aviat i dosificant el temps per atacar,
quan no hi havia contraatac, i els esforços en la defensa, que també va tenir
variacions segons el moment del partit: una zona molt ben tancada per tots els
jugadors en pista –tots van tenir minuts, i tots van treballar bé en aquest
aspecte concret-, i pressió sobre el contrari després de cada cistella, per
dificultar-los la rèplica, i aquesta combinació va funcionar a la perfecció. Als de
l’Hospitalet els costava arribar a l’àrea rival, i quan hi eren es veien
obligats a tirar des de fora la botella, i dissabte no tenien precisament el
millor dia per anotar (i encara sort del canell del veterà Oliva, que els hi va
salvar els mobles), al revés que els gironins, que els hi entrava tot (en tirs
lliures, 75 per cent d’encert), sobretot en el tercer quart, amb un parcial de 9 a 20 coronat, per postres,
amb un triple a l’últim segon de Pere Romero, que també es va sumar a la festa
amb 21 punts en el seu compte particular.

L’últim quart no es pot dir que fos de tràmit,
perquè els llobregatins no van deixar de collar fort, tot i tenir les piles ja
força descarregades, però sí que es tractava d’aguantar la renda acumulada, i
els de Platja d’Aro van demostrar que quan s’ho proposen saben jugar bé els
seus trumfos.

CEM
L’Hospitalet (52): Hernáez (9 punts), Ruiz (15), Oliva
(16), Ghani (6), D Martínez (4), Romero (2), Álvarez, Sánchez, Giménez,
Hernández, J Martínez.

Basmi
Akasvayu (68): Fermí Sidera (4 punts), Domingo del
Bosque (29), Pedro Romero (21), Antonio Gómez (14), Dani Serra, Miguel A
Bernal, Jordi Garcia, Jesús Martínez, Edu Estévez, Santi Garcia.

Àrbitres: A Mulet, JM Olivares.

(Foto de l’entradeta: imatge corresponent al partit d’anada, que va acabar amb una puntuació també molt alta. Font: http://www.cem-hospitalet.org/)

Un petit retall de la pel·lícula del partit:

(Càmera: Érica Romero)

[Més informació, fotos i vídeos a http://basmiakasvayu.tk3.net,
i a

http://basmiplatjadaro.blogspot.com/
]

Els dos punts de la cistella que el Baloncesto Cantabria va fer
després del salt inicial van ser l’única ocasió en què l’equip castellà va aconseguir
anar per davant en el marcador en tot el partit, i això sol ja dóna una idea de
la deriva d’un partit que va acabar amb 20 punts d’avantatge (62-42) per part
de l’equip de casa, un Basmi Akasvayu bastant inspirat de cara a barraca
(sobretot Domingo del Bosque, com ja és costum, que ell tot sol va fer
exactament la meitat de punts del seu equip) que va saber gestionar bé les
seves forces i el moment i el punt on calia aplicar-les en cada moviment sobre
la pista de joc.

L’equip de Platja d’Aro, de tota manera, va haver de
treballar fort per tombar la resistència dels cantàbrics, que no és un conjunt
gaire ràpid –és una de les seves febleses- però sí alt i fort, amb quatre
torres que podrien haver fet un estrip al dibuix tàctic dels homes d’Enric Verdú
si haguessin combinat més entre ells, en comptes de carregar tot el pes de l’equip
en Parreira (màxim encistellador i home-orquestra, contra el qual l’entrenador
local va disposar una defensa en zona oberta que el va eixugar prou perquè no
fos decisiu) i si s’haguessin fet valer més en defensa, que malgrat el mur que
feien va deixar obertes un munt de vies per on entraven una i altra vegada els
pivots locals, i més que cap l’esmentat Del Bosque, imparable.

El mèrit del Basmi Akasvayu, aquesta vegada, és que tècnics
i jugadors van saber llegir bé el partit, i el cinc en pista no es va moure a
batzegades, sinó que va fer una feina sostinguda (parcials de 14 a 8, 16 a 11 i 18 a 8), excepte una petita
estona en l’últim quart, en què els empordanesos van afluixar una mica la
pressió i se’l van adjudicar els cantàbrics, però només per un puntet (14-15).

Tot i ser una victòria relativament previsible, ja que l’equip
català havia guanyat també en el seu desplaçament en la primera volta al pavelló
de Valle Camargo, a Santander, és indicativa també del rumb que ha pres el
Basmi Akasvayu, i els equips que encara han de venir de visita a Castell d’Aro
farien bé de pendre nota dels últims resultats de l’equip local i tenir clar
que, independentment dels números, es tracta d’un conjunt difícil de pelar, i
encara més amb el suport del seu públic, que també juga, i molt, des de la
grada.

Basmi Akasvayu (62):
Domingo del Bosque (31 punts), Antonio Gómez (18), Pedro Romero (7), Fermí
Sidera (4), Santi Garcia (2), Dani Serra, Jordi Garcia, Edu Estévez.

Baloncesto Cantabria
(42): Herrera (12 punts), Parreira (14), Cerezo (1), Cruz (6), Valdez (6),
Gutiérrez (3), Collera.

Àrbitres: JM González
Galván, J Brull.

[A un clic, una mica de cine de bàsquet de cine:

[Aquí a sota, la crònica del partit de la setmana passada a Sant Sebastià. El bàsquet en cdr també fa país, en aquest cas país basc...]

PARTIDU LEHIATUA BIDEBIETAN

Pasa den igandean gogotsu eta ongi jokatu genuen Basmi Akasvayu
taldearen kontra. Gironako taldea abantailarekin zetorren sailkapenaren
lehen postuetan aurkitzen delako baina Salto Bera Berak ez zizkion
gauzak batere erraz jarri. Etxekoek indartsu defendatu dute eta
kontraerasoak jokaldi onekin saskiratzea lortuz bukatu dira. Argi dago
goruntz goazela, jaurtiketetan eta jokaldietan hobetuz goaz eta paseak
gero eta zehatzagoak dira. Gaur denak pasa dugu ongi partidu on batekin
eta pozik gaude egiten ari garen lana nabarmenduz dohalako.
Azken emaitza, Salto Bera Bera 34-Basmi Akasvayu 57

SASKIRATZAILEAK

Iñaki Régil (12), Oskar Sánchez (5), Mikel Garmendia (8), David Carrizo (7), Mohamed El Guaryagheyy (2)

La pinya que els jugadors
de bàsquet solen fer abans i en el transcurs del partit va ser-ho
aquest diumenge a Sant Sebastià més que mai per part dels integrants de l’equip
del Basmi Akasvayu, en el qual faltava en Santi Silvas, com en els altres
partits des de feia una llarga temporada, per baixa mèdica, però ara de manera
definitiva, perquè en Santi va morir el dia abans, a l’Hospital General de
Catalunya, on estava ingressat a causa d’un procés víric que ha resultat irreversible i que l’ha dut finalment
a una mort prematura, amb poc més de trenta anys d’edat. Assabentats d’aquesta greu
notícia, doncs, els companys del malaguanyat jugador olotí es van obligar a
guanyar el partit de totes passades, fent l’esforç que calgués, per dedicar-li
el triomf.
I així va ser.

Aquest precedent inesperat, afegit
a la tenacitat i a les ganes de guanyar del Basmi Akasvayu, es van imposar a la
duresa amb què va plantejar el partit el Salto Bera Bera de Sant Sebastià a la
seva pista, i que la permissivitat de la parella arbitral va fer que fos el
tret més sobresortint del matx. Els jugadors catalans, per la seva banda,
tampoc es van estar de romanços, i van sortir a la pista disposats a resoldre
el partit per la via ràpida, asfixiant el contrari amb una defensa personal
pressionant que va agafar els donostiarres distrets, i amb 13 punts per sota al
final del primer quart (6-19).
Provant de recuperar-se de la sorpresa, la
resposta de l’equip local, estimulat pel seu públic –molt correcte, d’altra
banda- va ser la contundència en les seves accions, molt matusseres, tant en
atac com en defensa, fregant sempre la falta personal, que en circumstàncies
normals els haurien caigut a sobre en forma de ruixat; l’equip basc és jove,
tècnicament encara està força verd, i supleix aquesta mancança com pot, hem de
pensar. L’equip de Platja d’Aro, però, no va deixar en cap moment de fer el seu
joc, i va aconseguir fer la travessia del desert del segon i tercer quarts
sense baixar dels 13 punts d’avantatge (11-11, 9-11), fins que en l’últim,
cansats de rebre garrotades gratuïtes, van endurir ells també el seu joc,
sobretot en defensa, i van tornar a posar terra pel mig, fins als 23 punts de
diferència final: 34-57.

Val a dir que la duresa de l’encontre no va
impedir que hi campés la cordialitat i el respecte envers el rival, mantenint
el to de la prèvia del partit, amb el minut de silenci pel company absent. Descansi
en pau, l’amic Santi, a qui el Basmi deu una bona part del retorn del Club a la
competició, ara fa quatre anys.

Salto
Bera Bera (34): Regil (12 punts), Sánchez (5), Carrizo
(7), Garmendia (8), El Guaryagheyy (2),
Siz, Fernández, Jiménez, Alvarado, Fadrique, Matahis, Rodríguez, Garcia.

Basmi
Akasvayu (57): Pedro Romero (8 punts), Santi Garcia
(2), Domingo del Bosque (28), Antonio Gómez (13), Fermí Sidera (6), Edu Estévez,
Dani Serra, Jordi Garcia.

Àrbitres:
JI Rodríguez, A Garcia.

[Foto: part de l’equip, passejant pel camí de ronda de la capital donostiarra, dissabte a la tarda; a aquesta hora encara no ens havien arribat les males notícies des de Catalunya]

El xoc entre els dos equips empordanesos de bàsquet
en cadira de rodes, que tanca la primera volta del campionat de primera divisió,
se’l va adjudicar aquest diumenge per segona vegada, i de manera consecutiva, a
més, el Mifas Esplais de Castelló d’Empúries, que disposava per a aquest partit
de més i millors peces que el rival –el Basmi Akasvayu només va poder jugar amb
un pivot natural, contra tres de l’equip groc-, i a més les va saber moure bé,
i comptava també a favor seu el factor pista, amb el terra de goma, a la qual
no estan avesats els jugadors de Platja d’Aro, i uns taulers molt durs que
escopien la pilota i dificultaven el tir, i també això va tenir a veure amb el
baix percentatge d’encert dels visitants, encara que pugui sonar a excusa de
mal pagador.
A diferència de l’any passat, en què el
marcador es va tombar de la banda del Mifas després de quatre pròrrogues, i per
tan sols quatre o cinc punts de diferència, aquesta vegada el partit va acabar
amb un avantatge clar de deu punts, 54 a 44, pels castellonins, que van recórrer
bàsicament a la mobilitat dels seus jugadors petits, molt superior en conjunt a
la dels seus oponents del Basmi Akasvayu, tant en atac, bloquejant la baixada
dels pivots, com en defensa, començant-la a dalt, a la sortida de la pilota,
fent bona aquella màxima que diu que la millor defensa és un bon atac.

De tota manera, això va ser així sobretot en
el fatídic tercer quart, com reflecteix el parcial de 22 a 7, resultat d’un
desgavell que no tenia massa fonament, tenint en compte els dos parcials
anteriors (8 a
10 i 9 a
15) i que fins al minut 25 de partit el Basmi va anar tota l’estona per davant
en el marcador. Sigui per la falta d’efectius, i pel sobreesforç consegüent,
sigui perquè els jugadors de Carlos Bermúdez van encertar la tàctica, o per les
dues coses alhora, el cas és que els visitants van perdre un munt de pilotes,
en aquest període, i a més les que arribaven a cistella es negaven a entrar, i
aquí és on el Basmi Akasvayu va perdre el partit, perquè en l’últim quart, tot
i estar l’equip més desarborat encara per acumulació de personals, els jugadors
en pista van aconseguir aguantar i acabar-lo amb un discret 15 a 12.
Victòria merescuda, doncs, del Mifas Esplais,
encara que de cap manera els fos fàcil, i que se la podrien haver endut
igualment els de Platja d’Aro si haguessin jugat amb una mica més de cap,
dosificant-se més i rendibilitzant la seva defensa, que val a dir que va ser
molt bona, segurament la millor de tot el campionat. S’haurà de veure ara com
evolucionen les coses al capdamunt de la taula de classificació, perquè, segons
com vagin, el partit de tornada, a Castell d’Aro, que serà l’últim de la temporada,
pot ser d’allò més emocionant.

Mifas Esplais
(54): Campsolines (2 punts), Calvo (8), Carrillo (4), Ahmed
(13), Saló (2), Colom (10), Torres (5), Aldámiz-Echevarria (10), Heras, Luna,
Martín.

Basmi
Akasvayu (44): Domingo del Bosque (26), Antonio Gómez
(5), Pedro Romero (8), Santi Garcia (2), Fermí Sidera (3), Jordi Garcia, Josep
Poquet, Dani Serra, Edu Estévez.

Àrbitres: I Honrado, J Brull.

Ahir diumenge el Basmi Akasvayu va rebre, a la seva pista de
Castell d’Aro, la visita del líder, l’UNES de Sant Feliu de Llobregat, un equip
que s’ha envigorit, i molt, amb la incorporació d’uns quants jugadors que l’any
passat militaven a l’Amiba de Granollers, que ha desaparegut del mapa aquesta temporada.
Fins a tal punt és així, que l’actual UNES sembla que siguin dos equips en un,
i en aquest moment és el conjunt que fa més olor de candidat a ser el pròxim
ascens a Divisió d’honor, amb permís del Costa Daurada de Reus i del Mifas de Castelló d’Empúries, que
són els més ben situats per barrar-li el pas.
Respecte al Basmi Akasvayu, les diferències són força grans, ara
mateix, i així es va fer palès en el partit de diumenge des del primer minut,
començant pel fet que el cinc inicial dels visitants era ostensiblement més alt
en conjunt i amb més entitat gairebé tots els jugadors individualment, i per
tant no és estrany que fessin una arrencada de cavall sicilià i que
enllestissin el primer quart amb un 6
a 17 que com a carta de presentació quedava bastant clara.

Però els de Platja d’Aro, en comptes d’arrugar-se i quedar
fora de combat, van reaccionar, tímidament en el segon quart (11 a 13) i descaradament en el
tercer, en què van sortir a pressionar a tota la pista, a tallar les línies de
passada i a impedir pensar als constructors de joc, i si aquests aconseguien
armar l’atac, endurint la defensa. El resultat va ser que els locals es van fer
un tip de recuperar pilotes, es van posar a un sol punt (37-38) en el minut 8 d’aquest
parcial i el van tancar amb un 20
a 10 que parla sol.

Llàstima que encara quedava un altre quart, en el qual l’equip
de casa va tirar per la borda la feina feta en l’anterior, amb una combinació d’errors
en el tir i en el marcatge, permetent als santfeliuencs, de nou amb un equip
molt alt, que entressin amb massa llibertat a la cuina i que en traguessin 8
punts més dels 11 d’avantatge visitant amb què es va cloure el matx.

La conclusió és que el partit va respondre a les
expectatives, amb un joc d’una gran intensitat i amb un punt d’èpica -de lluita
de David contra Goliat, podríem dir- per part dels jugadors del Basmi, que mai van renunciar
a guanyar ni van deixar de donar la cara davant d’un equip que porta moral
de victòria i que, si se’n surt, a final de temporada, haurà trobat una manera immillorable
de celebrar els 30 anys d’existència del club.

Basmi Akasvayu (47): Domingo
del Bosque (25 punts), Antonio Gómez (14), Pedro Romero (8), Fermí Sidera, Dani
Serra, Jordi Garcia, Josep Poquet, Edu Estévez, Santi Garcia.

UNES Sant Feliu (58):
A Hernández (11 punts), Sacristán (18), Guerrero (3), Parrilla (5), Nohales
(17), Rojas (2), Llobet (2), Gómez, Torrente, Corral, Baños, Núñez.

Àrbitres: R
Morales, I Honrado.

[Il·lustració: foto de grup de l’equip baixllobregatí, abans d’agafar altura amb la incorporació de jugadors del desmantellat Amiba de Granollers. El club de Sant Feliu, que compta 30 anys de vida, sempre ha apostat pel bàsquet femení, i entre els integrants de l’equip de la lliga regular hi ha tres noies: una particularitat que es permet en el bàsquet en cadira de rodes i que no estaria de massa que es potenciés. (font: www.unessantfeliu.com)]

El Basmi Akasvayu va guanyar diumenge el primer partit de
l’any, jugat a casa contra l’Ademi Tenerife, i ho va fer a la primera part, en
què totes li ponien i el va saldar doblant els punts aconseguits pels jugadors
canaris, 41 a
21, un avantatge de 20 punts que ja venia del primer quart (25 a 7) i que en el segon es
va limitar a mantenir. A banda de tenir més encert en totes les línies, de
seguida es va adonar dels punts flacs dels rivals, i un d’ells era la lentitud
de moviments, i els de Platja d’Aro van saber-los explotar. Tots els indicis
feien pensar que la matinal seria un passeig, però no va ser ben bé així…

Els visitants, desconcertats pel ruixat que els hi queia a
sobre, semblava que ja farien prou d’aturar la sagnia de punts, però en el
bàsquet no se sap mai, i efectivament, de manera sorprenent i inexplicable,
aquesta vegada els de Platja d’Aro no van saber viure d’una renda tan ampla, o
més ben dit, s’hi van quedar a viure, i la renda es va anar aprimant així que
els illencs van començar a jugar com un equip, i no com al primer temps, en què
tot el joc passava per les mans d’un jugador, Pérez, que tocava totes les
tecles i tirava des de qualsevol posició. A més, van aprofitar la relaxació
imprudent dels empordanesos per pressionar-los en la sacada, van encadenar tres
o quatre cistelles amb tir addicional –senyal clar que la defensa no era bona- i
van aconseguir empatar en el tercer quart (10 a 10) i guanyar el darrer (10 a 18), afavorits per
l’expulsió per personals del pivot Del Bosque, injusta, a causa d’una confusió
dels anotadors de la taula, i per l’amenaça d’exclusió per la mateixa via dels
altres jugadors més decisius, que jugaven hipotecats amb 4 personals.

En el moment de redactar aquesta crònica desconeixem els
resultats dels altres partits, però siguin quins siguin, el Basmi Akasvayu es
mantindrà a la zona alta, i diumenge que ve juga –altre cop a casa- contra un
rival directe, l’UNES de Sant Feliu de Llobregat, que ara mateix encapçala la
classificació, davant del Costa Daurada de Reus i del mateix Basmi. Així les
coses, el partit promet ser d’alt voltatge i de bon bàsquet, sobretot si
l’equip gironí pren bona nota de les badades comeses en el partit contra els
canaris, que podria haver estat una gran victòria i que en canvi va deixar un
regust agredolç.

Basmi Akasvayu (61):
Antonio Gómez (22 punts), JManuel Fernández (13), Santi Garcia (2), Pedro
Romero (14), Domingo del Bosque (8), Fermí Sidera (2), Dani Serra, Josep
Poquet, Edu Estévez.

Ademi Tenerife (49):
Pérez (31 punts), Mertens (7), Feo (5), Martín (4), Alonso (2), Montesino,
Sánchez, Perera, Dorta, J González, A González.

Àrbitres: A
González, I Morales.

El Costa Daurada i el Basmi Akasvayu van certificar dissabte passat al domicili del primer, al Pavelló Olímpic de Reus, que els partits entre aquests dos equips s’han convertit en un dels xocs més interessants de la Lliga de bàsquet en cadira de rodes de Primera divisió, i que amb ells a la pista l’espectacle està assegurat. A banda de l’equilibri de forces, que hi és, com va quedar demostrat a la primera meitat, en què cap dels dos equips es va poder desenganxar de l’altre més enllà dels 6 punts que deia el marcador a la mitja part (27 a 21), els dos conjunts semblava que competien a veure quin d’ells tenia més fam de victòria, lluitant fins a l’extenuació per totes les pilotes i per cada punt.

L’equip de casa, a més de tenir a favor el factor pista (que aquesta vegada, per sort, era una de les de parquet i no pas de rajola, que fa derrapar molt les cadires de rodes), va fer valer les hores de vol que tenen acumulades en partits i encara més les hores d’entrenament, que n’hi dediquen moltes al llarg de la setmana i això es nota en el seu joc, que és el d’un equip ben conjuntat i amb un fons físic important.

Contra tot això, l’equip de Platja d’Aro, de nou amb la baixa inoportuna d’un dels pivots, va aportar-hi dues coses: mentalitat i força, creure en la victòria i no entregar mai el partit a un contrari acostumat a guanyar. I provar, és clar, diferents combinacions tàctiques per sorprendre un rival que s’ho veia venir i va oferir una resistència duríssima, que li va donar bons rèdits sobretot en el tercer quart, d’on va pouar al seu favor el doble de punts, 13 a 6. Però en el quart següent, els homes d’Enric Verdú van serrar les dents, van redoblar la pressió a tota la pista i el tancament de la defensa i van aconseguir posar nerviosos els del Baix Camp, que perdien pilotes forçades i veien com els visitants se’ls acostaven perillosament, fent aquesta vegada ells el doble de punts que els reusencs (8 a 16), però que tanmateix van ser insuficients per girar la truita. Amb uns minutets més i amb una mica més d’encert en el tir, que no va ser el millor capítol del dia, els empordanesos ho haurien aconseguit.

Però el que sí que van aconseguir, uns i altres, va ser fer disfrutar el públic de Reus, que sempre sol ser nombrós i que dóna molt de caliu als partits.

Costa Daurada (48): Cañadilla (2 punts), Vendrell (10), Omary (1), Ordoño (18), Codinach (11), Lara (4), Lorente (2), Bel, Navarro.

Basmi Akasvayu (43): Pedro Romero (7 punts), Antonio Gómez (13), Domingo del Bosque (22), Fermí Sidera (1), Miguel A Bernal, Dani Serra, Jordi Garcia, Josep Poquet, Edu Estévez, Santi Garcia.

Àrbitres: J Galera, A Vilamajor.

[Il·lustració: foto pintada de Marina Valls, a www.costadauradareus.com]

El Basmi Akasvayu es va conjurar diumenge en el partit contra un equip, el CEM, que, sobre el paper, i veient-lo evolucionar per la pista de Castell d’Aro en els exercicis d’escalfament previ, semblava que es podia menjar amb patates el rival, ja que presentava una banqueta ampla, de fins a onze jugadors, i alguns d’ells cedits pel Barça Guttmann de divisió d’honor, amb el qual el club de l’Hospitalet té un conveni de col·laboració. Però aquesta impressió va durar ben poc, de fet fins al minut 3 de joc, en què el Basmi va posar-se a davant en el marcador, 6-4, i ja no va deixar d’estar-hi en tot el partit, i tampoc va deixar d’augmentar la diferència de punts (parcials de 23 a 13, 22 a 19 i 21 a 13), excepte en l’últim quart, en què hi va haver un empat a 14 punts. Un resultat, aquest últim, no pas gratuït, d’altra banda, sinó que demostra que l’equip de Platja d’Aro s’està acostumant a gestionar el timing del partit: a la recta final, i un cop fetes les dues estirades fortes en el primer i el tercer quarts, es va dedicar a allargar les jugades d’atac, fins a quasi esgotar les possessions, jugant amb els nervis del rival i fent-los-hi perdre eventualment si l’atac acabava en cistella, com passava quasi sempre.

(…)

La clau del partit, però, va ser un cop més la línia de defensa, on els jugadors empordanesos estan cada vegada més compenetrats i la fan més impenetrable per als contraris. Si hi afegim que en el contraatac eren més ràpids que els del Llobregat, i que a més van destarotar la seva defensa amb un gran encert en els tirs des de fora de la botella, quan els jugadors del CEM es concentraven a tancar-la, doncs ja està tot explicat. D’altra banda, s’ha de dir que tots dos equips van excel·lir en l’aspecte anotador, i la prova és el resultat final, 80 a 59, més propi de l’ACB, en el qual per l’equip de casa va destacar Domingo del Bosque, que va fer ell sol pràcticament la meitat dels punts del seu equip.

Abans de començar el matx es va guardar un minut de silenci per la mort, succeïda el mateix diumenge a la matinada, del pare d’un dels jugadors, Dani Serra, a qui l’equip va voler dedicar la victòria, per la qual va lluitar en aquesta ocasió amb una motivació extra.

Basmi Akasvayu (80): Antonio Gómez (22 punts), Domingo del Bosque (37), Pedro Romero (19), Fermí Sidera (2), Jordi Garcia, Josep Poquet, Edu Estévez, Santi Garcia.
CEM L’Hospitalet (59): JM Hernáez (6 punts), Álvarez (10), Domènech (9), Armengol (4), Oliva (19), R Hernáez (9), Meskini (2), D Martínez, Sánchez, J Martínez, Romero.
Àrbitres: D Peries, J Brull.

[Il·lustració: Domingo del Bosque, Mingui, que en aquest partit es va fer un tip d’acumular punts, tirant a cistella. Diumenge li entraven totes..]