Paranys

Devia ser el primer any que anava a la universitat, aquell curs 1975-76 que molts teníem l’esperança que per fi s’obririen totes les portes. La Universitat de Barcelona va convocar un concurs de poesia –no sé si era el primer, no sé si va tenir continuïtat– i m’hi vaig presentar. La proclamació dels premis era a una hora del vespre que per a mi ja era la nit, vaig haver de demanar autorització per anar-hi i allà es va acabar el secret.

El meu pare em va mirar amb una cara de pena que es va convertir en una mena de compassió quan més tard va llegir el poema amb què havia guanyat l’accèssit del públic. Només en recordo algunes frases: «Flor vermella. Vas convertir […] la il·lusió en un clavell. […] Resplendent com la justícia, roja com la llibertat.» Em va dir que era molt optimista. Ara que tinc més o menys la seva edat d’aleshores, quan intentava recordar-lo m’he pensat que el que deia l’última línia era «feble com la llibertat». Jo tenia disset anys.

Aquell accèssit em va alegrar molt, però no em semblava un premi de debò. Se suposa que un accèssit és un premi menor. De tota manera, algú –potser aquell amic que em va ensenyar tantes coses– em va dir que el públic era el que importava i que per tant podia estar satisfeta. Després m’he presentat a més concursos. De tant en tant, quan em passa la decepció de no haver obtingut ni una menció, perquè de moment cada vegada decideixo que no ho tornaré a provar. Que el que jo escric no interessa o, més clar, que és decididament dolent.

Tot i això, he continuat escrivint. Amb més o menys convenciment, segons l’època. Amb més o menys constància. Amb anys de sequera absoluta que m’han fet pensar que la deu s’havia estroncat: se sap que això passa; també se sap que els joves tendeixen a escriure poesia però que amb els anys posen seny. Cada cop que deixo d’escriure se’m fa una muntanya tornar-ho a fer. És com si totes les paraules que no han arribat al paper, a l’ordinador, allà on sigui, es convertissin en un batibull indestriable, pur soroll. I quan a sobre passen coses que semblen exigir tota la meva atenció, com ara què diré, una massacre a Gaza que dura dies i dies sense que ningú sembli voler-la aturar, el cap se’m buida de lletres i no puc fer res més que mirar. O bé les lletres que sóc capaç d’ajuntar no expressen el que voldria dir: escriure se’m fa massa gran.

No sé explicar millor la meva absència d’un blog que em vaig prometre, quan el vaig obrir, que actualitzaria amb regularitat. Per això he pensat a regalar, a qui sigui que llegeixi això, una de les coses que vaig escriure abans d’aquest estiu que suma una nova vergonya a la història de la humanitat. Això ha quedat molt gros, però és que és així de gros. El meu escrit no: és un simple joc de vocals que no pretén anar gaire més enllà.

VIATGER DUBTÓS

Una tarda ben plàcida d’agost,
mentre l’estiu brunzia feroçment,
veié que l’amor havia fugit
dellà de les muntanyes de migjorn.

Cap al sud se n’anà doncs el seu cor,
fent com sempre un gran terrabastall,
fins a topar sobtat amb un alt mur
i s’adormí a l’ombra d’aquells rocs.

Passà el temps i aquest cor no es despertava.
La sang ja no corria per les venes.
Però al cap dels anys eixa ànima embalbida
es deixondí i veié una terra eixorca
on cap ésser vivent posava l’urpa.

Tot al voltant només un gran desert
tacat aquí i allà amb alguns brins
recremats pel vent, pel sol xardorós.
Com era que llanguia en aquell erm?

Volgué tot debatut camí desfer,
tornar-se’n com qui no coneix trasbals,
i havent de caminar perdut costum,
hagué d’arrossegar-se com les serps.