Gent d’extrems

Deixa un comentari

Alguns ja m’heu sentit a dir alguna vegada que una de les raons –i no la menys important– que van portar el diari Avui de l’entusiasta acollida inicial a la marginació i l’oblit va ser el model de llengua. L’ús persistent de formes obsoletes i literàries aixecava una barrera que a la gent del carrer no li era gens fàcil salvar.

Quan l’Avui va començar a naufragar, que va ser de seguida, es va córrer a dir que era perquè la gent no tenien costum de llegir en català. Això és una bestiesa monumental. De tota manera, encara que en el fracàs de l’Avui com a empresa periodística hi van pesar també altres factors –com ara les grans butxaques d’alguns dels que el van dirigir i la confusió entre interessos de partit i estructures d’estat–, sembla bastant evident que fotre-li a la gent als morros, després de trenta-set anys de sequera, un paper escrit en una llengua artificial no era posar-li les coses fàcils, i no m’estranya gens que s’hi giressin d’esquena, com jo mateixa vaig fer.

Va ser una ocasió perduda que no lamentarem mai prou, perquè va normalitzar una situació molt anormal: el català ja no estava prohibit, però com que era molt difícil, se’n prescindia. En aquest sentit, la batalla dels defensors del que es va dir «català light» contra el «català heavy» va ser un gran pas per tornar la llengua a la gent, aquella llengua que els correctors havien segrestat quan es va haver de refugiar a les catacumbes, després del gran catacrec.

La por de tornar a caure en el desgavell prenormatiu que la dictadura propiciava va provocar una gran rigidesa en la interpretació i aplicació de les normes. A més a més, els correctors, no sempre bona gent i molt sovint estrets de mires, van fer el mateix que sembla que fem sempre els humans quan tenim una mica de poder: en van abusar, i van amagar la seva inseguretat rere el gran dogma; «paraula de Fabra», anaven repetint.

Però fa anys que tot això s’ha acabat. Els correctors no només ja no manen gens, sinó que sovint no existeixen, i qualsevol que vulgui aprendre el català en trobarà classes gratuïtes al seu municipi, i per Internet, i amb els voluntaris per la llengua, i… Per tant, no hi ha excusa per no saber-la escriure, en primer lloc, i en segon lloc, si per Sant Jordi se segueixen venent més llibres en castellà que en català potser també és pel model de llengua: ara ens en hem anat a l’altra banda, per això, i el que trobem en els llibres editats en català, originals i traduccions, és una llengua anàrquica en què la norma va i ve segons la pàgina. Qui ho ha dit, que els catalans no som gent d’extrems?

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 6 de maig de 2014 per Marta Hernández Pibernat

  1. Penso que aquest model de llengua encarcarada de què parles es trobava en aquells moments en tots els àmbits, tret suposo del carrer. Per exemple, és el que jo recordo trobar a l’escola. I també és la llengua que em surt cada cop que intento escriure alguna cosa, i que fa que sovint soni ben artificial…
    Em vas cridar l’atenció sobre el tema dels llibres més venuts per Sant Jordi, i vaig estar intentant-m’ho mirar, a veure si hi havia alguna característica temàtica, estilística, etc que diferenciés clarament els llibres llegits en castellà dels llegits en català, sense arribar a cap conclusió.
    D’alguna manera tinc aquesta impressió, possiblement un prejudici, que la literatura catalana tendeix més al particular, i que moltes de les coses que me la fan atractiva és que parla d’una realitat que m’és propera… I que potser a molta gent, que no els interessa tant mirar-se a si mateixos, se’ls fa cansat.
    Tot i que què dic jo, que ¿quant de temps fa que no llegeixo literatura catalana? Potser hauré de començar a mirar quina és la oferta en català de les biblioteques berlineses
  2. Quan en Fortuny va deixar de ser cap de correctors de l’Avui, els seus successors van apuntar-se al català “laic” (“el que no es parla com Déu mana”), però el diari no va experimentar cap ascens de vendes ni de subscripcions!
    Una cosa és caure en exageracions jocfloralesques (molt ben criticades al seu moment per Joan Oliver) i una altra voler escriure fent faltes d’ortografia i de sintaxi, com pretenien els fundadors del moviment pel català laic, molts dels quals han reaparegut casualment molts anys després donant suport a formacions polítiques unionistes… 

Respon a Miquel Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.