Paranys

Em truca una persona que pensa que li dec calés i em saluda dient «Buenos días». «Bon dia», li contesto, i a partir d’allà la conversa segueix en català. Potser s’hauria de reformular la frase aquella del Josep Pla i dir que el meu país és aquell que quan et diuen «Buenos días» pots contestar «Bon dia» sense que et pengin el telèfon.

Em quedo sense internet, tinc problemes amb la llum, m’han cobrat de més en l’assegurança del cotxe, el que sigui: truco al servei d’atenció al client de la companyia que toqui. Premo el 2 («Si desitja ser atès en català» és alguna vegada l’1?). Escolto –una estona de durada variable– alguna musiqueta impertinent, interrompuda massa sovint per una gravació que em diu que ara tots els operadors estan ocupats, però que «en breus segons» en tindré un a la meva plena disposició. De vegades l’espera porta igualment a un operador en castellà, però no sé si és més frustrant quan finalment l’operador em pregunta, sol·lícit: «En què li puc ajudar?»

(Entre parèntesis diré que els segons, en català, duren tots el mateix: es poden dividir en 100 parts, les famoses centèsimes de segon que serveixen per batre rècords mundials, i si en sumem 60 sempre tindrem un minut. Però deixem de banda això, que es pot considerar massa purista, i també l’especulació que se m’acut, més aviat barroera, sobre la possible relació entre la capacitat de la llengua castellana d’escurçar els segons i l’estil espanyol de governar com si el temps es pogués parar o fins i tot fer retrocedir. Deixem també de banda l’ús abusiu del verb desitjar.)

En els meus ja molts anys de diguem-ne obsessió lingüística n’he sentides de molt fortes, que en algun cas m’ha costat fins i tot entendre, com aquella vegada que un noi ple de bona intenció em va dir que ell mateix «s’ho podia portar»: s’oferia per dur, posem, unes proves corregides a l’autor del text perquè les revisés, o sigui que deia que «els hi podia portar»; en col·loquial relaxat, «l’hi»; en valencià, «li les». Vaig haver de desencriptar ràpidament aquest «s’ho» per interpretar-lo com a traducció automàtica del castellà «se lo» i poder donar les gràcies a aquella persona pel seu oferiment.

Després he vist més cops aquesta construcció. Encara m’escandalitza, però ja no em provoca desconcert. Ara, quan truco a un servei d’atenció al client d’una empresa qualsevol i l’operador de torn em diu, amb aquella veu tan amable que fan abans de passar a parlar de coses serioses i demostrar-te que en cap cas no pots tenir raó, em diu, deia, «En què li puc ajudar?», em quedo desarmada, deixo de tocar vores i em costa molt recuperar l’alè per exposar la meva reclamació. El busco i el retrobo, l’alè, però de debò el que em vénen ganes de dir-li a aquella persona és que no crec que em pugui ajudar en res.

(Deixarem per a un altre apunt, si la cosa em ve de cara perquè el tema és espinós, la llengua que parlen els joves i ja no tan joves sortits del celebrat «model d’èxit» que és l’escola catalana amb immersió lingüística.)