Paranys

Un amic que cita Mao i Lenin en castellà es pregunta on seria aquest país si no hi hagués hagut el Franco, si el cop d’estat hagués fracassat. La suposició és que seríem en un lloc semblant al d’ara, però amb més tradició democràtica, amb més costum de votar, amb menys cadells criptofalangistes. Ara bé, anant una mica més enllà podríem imaginar que viuríem en un país amb una llengua normal.

En efecte, com seria aquest país si tothom hagués pogut escriure les postals en català? Si el català no hagués desaparegut de l’escola, de l’ús a les empreses, de l’àmbit públic? Si els mitjans de comunicació s’haguessin continuat expressant en català? Si la televisió hagués nascut en català? Si s’hagués comentat en català l’arribada a la Lluna? Si els prospectes fossin com a mínim en català? Deixant de banda de quin corrent de la història no s’hauria vist apartat durant quaranta anys, deixant de banda la tristesa i el desànim dels que van marxar, i també la por i el desànim dels que es van quedar, quin país tindríem?

Quan treballava a l’Avui va passar que es va morir el John Kenneth Galbraith, el 2006. En la necrològica era adequat esmentar algun dels seus llibres. Si mireu l’ISBN veureu que encara ara no hi ha cap obra seva traduïda al català. El Galbraith s’inscriu en el que s’anomena keynesianisme: el John Maynard Keynes té un llibre traduït al català, mentre que en castellà n’hi ha nou registres a l’ISBN, un dels quals és l’obra completa, editada el 2011. El principal crític del Keynes va ser elpremi Nobel Milton Friedman, pare de l’Escola de Chicago, de caràcter liberal i fonament dels neocons, i en certa manera responsable últim de l’estat actual de crisi econòmica europea. En català és com si mai no hagués dit res.

Això passa en el terreny de l’economia, i en el de la filosofia, i en el de la psicologia, i en el de… Dels apartats científics i tècnics no en sé gran cosa, però el panorama deu ser semblant o pitjor. Quan estudiava filologia catalana, ara fa entre cinc i deu anys, la major part dels llibres de consulta –fora dels de literatura catalana, i encara– eren en castellà o en anglès.

Si la Segona República espanyola, que ningú no diu que fos cap meravella, no hagués mort assassinada, podem suposar que el govern autonòmic de Catalunya hauria continuat existint, i també que l’Institut d’Estudis Catalans hauria pogut treballar normalment i amb pressupost, i també que, encara que Barcelona pogués continuar sent la capital de l’edició en castellà, totes les editorials del país –i no només les quatre resistencialistes– haurien procurat mantenir viu i al dia el seu catàleg en català, hi hauria hagut sempre premsa diària en català, hi hauria…

Dic tot això i em veig asseguda al banc del si no fos amb els de la meva quinta i gent més gran, i també, no gaires, de més joves. Els que tenen menys de cinquanta anys se la campen com poden i en general ens miren ni amb pena; és evident que la història ens acabarà arraconant. Amb una excusa o una altra, de moment la major part de nosaltres encara compartim la desídia respecte a les normes elementals d’ortografia. I jo dic: mireu el diccionari, que tampoc no costa tant!