Paranys

L’exhibició pública de la falta de respecte i la mala educació, com a actituds a promoure entre la ciutadania; el menyspreu absolut envers els representants democràticament elegits d’aquells en nom dels quals figura que es governa; el cinisme amb què s’afirma que la guerra és la pau, que l’odi és l’amor i que la història és una fal·làcia opinable sempre que no sembli donar suport a l’argumentari propi.

Els micos d’imitació que, des d’un seguidisme acrític, donen per bo, ratifiquen i copien tot el que fan aquells que són al lloc d’on ells un dia els trauran; la miopia política que exhibeixen aquells pretesos representants del poble que només representen els interessos dels que paguen les seves campanyes electorals, i encara.

Que el governant de torn, el seu equip i tota la seva claca mantinguin aquella actitud tan xulesca de no t’escolto perquè no et vull ni sentir, no et miro perquè no et vull ni veure, no et parlo perquè no és a tu a qui m’he d’adreçar, no ets tu que em dónes els vots i no és davant teu que represento res, sinó davant d’aquesta entitat abstracta que anomeno poble espanyol i que, per a desgràcia seva, m’ha posat allà on sóc.

Que, en el cas concret del Mariano Rajoy, estigui menjant xiclet a l’hemicicle mentre s’està debatent l’essència de la democràcia, el dret dels ciutadans a votar. Que entri i surti d’aquest hemicicle tantes vegades com li sembli oportú, i que parli per telèfon o es dediqui a revisar papers, com si fos al seu despatx, mentre els diputats se li adrecen. Que no es cansi mai de dir que estima Catalunya més que els catalans i tot. Que l’Alicia Sánchez-Camacho –sincerament, no sé si vol que li posi accent a «Alicia» o no– declari a la televisió que ella es veurà obligada a marxar d’un país que no és ni plural ni democràtic mentre a Madrid s’està negant, per eixordadora majoria, el dret a dissentir i el dret al vot.

Que la Soraya Sáenz de Santamaría pensi que la imatge d’un president del govern parlant per telèfon, com si fos al seu despatx, mentre els diputats se li adrecen és elegant, intel·ligent i exportable, i que per tant ella, que no s’ha de quedar enrere en cap dels gestos amb què el Partit Popular manifesta la seva mala educació, el seu menyspreu absolut cap a les causes que no comparteix –perquè de no compartir-les en treu vots, però també, no ho oblidem, de menysprear-les– i el seu cinisme, agafi també el telèfon i mantingui una importantíssima conversa, inajornable, inescurçable, perquè les càmeres captin que ella està com a mínim tan ocupada com el seu estimadíssim president.

Que tots aquests polítics de pa sucat amb oli estiguin convençuts que aquesta entitat abstracta que anomenen poble espanyol, en nom de la qual s’omplen la boca de patriotisme constitucional i altres bajanades, no creixerà mai; que, en efecte, veient com actuen els polítics que el representen, tant al Congrés dels Diputats com en altres organismes oficials o al carrer, aquesta entitat abstracta anomenada poble espanyol, que de vegades rep també el nom de majoria silenciosa, dirà sempre “Renoi, que en són de valents, i de trempats, i de graciosos”.

Que aquesta entitat abstracta que rep el nom de poble espanyol els segueixi votant, als uns i als altres. Que els votants agraeixin d’aquesta manera que els seus governants democràticament elegits els avergonyeixin davant del món sencer.