Paranys

El primer catalanista que vaig conèixer era el meu pare, català fill d’andalusos amb arrels cubanes i canàries. L’anticatalanista més convençuda, la meva mare, barcelonina amb un pessic de sang valenciana. Tots dos havien viscut la guerra i tots dos vivien plens de por, enfonsats en aquell silenci que va cantar el poeta. Que a casa meva era especialment dens, feixuc, castrador.

Enfonsat en la por però amb una mica de sang a les venes, el meu pare, autodidacte eclèctic ple de contradiccions –no en tenim tots?–, va fer entrar el català a casa, on es parlava castellà, per la porta gran. És així com vam conèixer un cantant de nom Raimon, el poeta que amb el seu crit foradava el silenci. Que ens penetrava fins al moll de l’os i ens feia sentir esgarrifances amb cançons que creaven consciència.

Hi pensava avui que llegia la carta que la germana del Xesco Boix ha publicat a Catorze. Als que només en coneixíem la faceta pública, el suïcidi del Xesco ens va resultar molt xocant. Com podia ser que s’hagués matat una persona tan plena de vida, d’energia, de simpatia i capacitat de comunicar? El suïcidi, per als que no ens hem suïcidat mai, sempre sembla inexplicable.

I pensant en el suïcidi i en tot el que no n’entenem és fàcil que em vingui al cap una de les cançons que menys m’agraden del Raimon, la que va dedicar a Vladímir Maiakovski, «poeta de la Revolució» i suïcida cèlebre. «No és difícil morir en aquesta vida, que viure és més difícil», deia la cançó, i a mi m’envaïa la incomoditat. Aleshores no sabia res de Maiakovski, ni de l’URSS ni de pràcticament res, però ja havia tingut algunes d’aquelles converses adolescents tan enceses sobre si suïcidar-se era un acte de covardia, com si el valor hi tingués res a veure.

Més endavant, per altres causes, m’he preguntat sovint què pot empènyer algú a veure’s obligat a desfer-se d’ell mateix. A voler posar fi a tot, a posar el cartell de «Fins aquí». Quin infern ha de viure algú per voler deixar de viure. Que vol dir no poder canviar d’idea mai més.

Una editorial que m’estimo molt per motius diversos, minúscula, té la seu just al davant del que es va arribar a conèixer com a pont dels suïcides. Una vegada que hi passàvem per sota em van explicar el cas d’un conegut que s’havia omplert de pastilles i alcohol, s’havia obert les venes i després s’havia tirat daltabaix del pont de Vallcarca. «Va voler assegurar el tret», va comentar algú.

I nosaltres, volem assegurar el tret? Dit d’una altra manera: n’estem segurs, que volem viure? El suïcidi per omissió només demana deixar de tenir ganes de viure. I que en tenim, els catalans, de ganes de viure?

Sento molta gent que diuen que aquest 14 de febrer no aniran a votar. Que si la pandèmia, que si la presa de pèl. Que si la pagueta, que si el coi de processisme, que si la síndrome estocolmista. Que si ja n’hi ha prou i amb mi que no hi comptin. Però la qüestió és que sí que hi compten: els altres, per això. Compten que els catalans estem esgotats, tips i cuits; compten que vam defensar les urnes a un preu altíssim i ara no confiem en una classe política que ens va donar l’esquena, que sembla que es rifi de nosaltres.

Si no votem tots els que puguem fer-ho, el que hem vist fins ara no serà res al costat del que ens caurà a sobre. Si no votem en massa, la qüestió catalana quedarà resolta per sempre. No de la manera que volíem, no de la manera que volem, sinó esclafada, desfeta, esborrada de la història. «Ho veieu –diran–, que això del problema català sí que era un suflé?» I com no ho han de dir, si se’ns van menjant a trossets i no ens plantem?