30 de novembre de 2008
11 comentaris

Què li he de dir al meu fill?

Què li responc quan em diu que encara que la paraula “fissura” s’escrigui així al DIEC de fet va amb una s com li surt a Google? Diu que el diccionari en paper és una cosa antiga, i que les coses han canviat, és la web la que mana.
Què li responc quan ell i els seus amics em fan saber que m’equivoco quan felicito un nen pel seu sant i li dic “Per molts anys”, quan es veu que s’ha de dir “Felicitats”?  Amb paciència, m’expliquen que no és el seu aniversari.
Què li dic quan ell i els veïns decideixen mirar la versió en castellà d’un DVD perquè la versió catalana diuen que no s’entén prou, no lliga amb l’acció, hi surten paraules estranyes i en definitiva, veig que els entrebanca la diversió?
Què li he de respondre quan em demana la diferència “exacta” entre castellà i espanyol?
Quan era molt més petit, què li hauria hagut de dir quan a Barcelona, pujant a la Sagrada Família, va sentir una gent que parlava i em va dir: “Mira, aquests senyors són de Catalunya”?  Dúiem un dia a la ciutat i no havia sentit encara català!
Què li he de dir quan, després d’haver participat, orgullós, en la seva primera reunió amb gent gran i haver triat el dibuix per al programa del Correllengua, veu que els seus companys de classe que s’havien trobat el tríptic a la bossa el llencen, fan avions o l’esparrequen i em fa saber, amoïnat, que això del català només ens interessa als de casa?
Què li he de dir quan manifesta que el català és avorrit i l’anglès és divertit? (i sé que sap que té raó)
Les manis, els discursos, els correllengües, l’escoltisme, les xerrades, els concerts als quals l’hem arrossegat  i tot plegat no han servit de gaire res, davant la crua realitat. Necessitem ajuda: si això passa a la Garrotxa, vés a saber com és en altres llocs. Expliqueu-m’ho. Compartim-ho i fem-hi alguna cosa.

  1. Hola Meius. Això que expliques em fa pensar. Potser les nostres conviccions s’enforteixen quan estan en contradicció, quan no són compartides. Recordo que en els anys d’universitat trobava que companys que venien d’escoles molt catalanistes no tenien unes conviccions molt fermes, eren catalans d’una manera natural però no es plantejaven res més. Jo venia d’una escola on hi havia de tot (el Liceu Francès) inclosos molts fatxes, i això m’havia acostumat a debatre i defensar les meves posicions polítiques que eren minoritàries.

  2. El principal problema, ara mateix, és que un lingüista afirmi que “el català és avorrit i l’anglès és divertit”. Fals! El teu fill no ho sap, però ha detectat la teva claudicació i, com no té alternativa, s’enfonsa arrapat a la mare en el mateix vaixell. El català és divertidíssim quan és divertida la persona que el parla, com l’anglès. Creu-me, la percepció de naufragi lingüístic també la tenen els anglesos, francesos, espanyols, japonesos… La degradació és general perquè estem al final d’un cicle, d’un model social, la regeneració del qual ja ha començat i aviat se’n notaran els efectes positius. No t’espantin les mancances i la insolència de la generació d’estudiants que ara entra a la UdG, s’han format en plena orgia del consum i no els hem dedicat prou atenció. Entenc que als docents us faci mandra recuperar el temps perdut, però no tenim altre remei! Tranquil·la, ho salvarem tot. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!