Ara que moltes escoles treballen amb blocs, el fet que els alumnes escriguin comentaris ens permet tenir un material de primera mà per poder valorar com escriuen i què pensen. D’entrada, amb una ullada ràpida pots classificar els blocs escolars en tres tipus, segons si són de privades conservadores, privades i públiques progres o d’escoles de barri (o de barriada)
Les privades conservadores elaboren blocs pulcres, amb fotos de nens uniformats, i no solen permetre comentaris. Són entrades del tipus: “El tema de l’examen de dimarts serà el sistema nerviós”. Els blocs de les escoles progres són plens de fotos d’activitats interessants, amb textos escrits amb colors diferents, sense ni una falta, tot corregit.
Ara passa una cosa: que les altres escoles, les menys privilegiades, les escoles senzilles de barri, també fan blocs. Doncs bé, ens fan més favor aquestes, perquè ens deixen entreveure per on van les coses. Qui més qui menys, ens movem en entorns amb gent conscienciada, que té fills lectors i aplicats, que faran carrera com els seus pares, i potser un parell de màsters i tot. Per això podria ser que ens féssim una idea equivocada de com va tot plegat. La realitat pura i dura de l’aula d’acollida la trobem en aquell bloc on els alumnes hi escriuen sense traves, i fan broma, admeten que no els agrada llegir ni de bon tros, fan servir emoticones divertides i utilitzen expressions inintel·ligibles per a nosaltres, pròpies del seu món. Els que ens ho mirem des de fora ens en fem creus, però això és el món real. Més valdria que comencéssim a arremangar-nos per pensar maneres d’ajudar els mestres que han de batallar-hi diàriament i que ara mateix són carn d’estadística.
Que no passi com allò que denunciava la Montserrat Gibernau a la memorable Jornada de novembre de l’Òmnium, i va haver de venir de la Queen Mary de Londres a obrir-nos els ulls: “Aquí a fora -deia- hi ha una altra gent. Jo he vingut amb metro. Ells pensen d’una altra manera, no us enganyeu. Nosaltres som molt pocs, i costarà molt” (no puc reproduir-ho exactament, però aquest era el sentit; evidentment, parlàvem d’independència) Em va impressionar el seu discurs vehement i el seu posat segur. Em va fer pensar molt, perquè el que ella va dir no pertany al discurs imperant: costa tan poc d’imaginar-se que tothom és com la gent que coneixes, és tan fàcil pensar que la cultura és patrimoni de tots, que cada vegada que ens trobem fora de context i que espiem el món real decidim mirar cap a un altre lloc, perquè no ens convé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!