He trobat a la xarxa una mena de diccionari Iaia-català, català-iaia que és divertidíssim. Hi trobareu maneres de dir delicioses com ara aquestes:
KH-7, el producte de neteja, es diu “caxete”, el microones, “maricondes”, la pizza és la “pinsa”, la carn és “tai”, la fanta, “turunjada”, el melic , “llumbrigu”, el iogurt, “llegurt”, i el semàfor, “semàferu”, el mostrari, “monstruari”, i la llista s’allarga, fins a més de 1.000 aportacions i comentaris. El nom de la causa al Facebook té la seva gràcia: “Jo li dic llom i la meva iaia en diu llumillu”. http://www.facebook.com/group.php?gid=33127284537 Ja passen de 8.000 les persones que s’hi han apuntat, la cosa interessa, i n’han parlat a la ràdio. Algú ho defineix com a “iaismes” o slang de iaies, que es veu que és força el mateix a tot arreu, no depèn tant dels dialectes.
Un sociolingüista de la UdG, l’Albert Rossich, sempre deia que aquesta generació de fet utilitzava molts barbarismes; és una evidència. Ningú de la meva edat no diu *lata i en canvi les iaies, sí. I *assera, *cierre, *hechura, se n’ha anat al *paro, fer *vacacions, *ojo, *veranejar, i tantes altres. La meva mare sempre ha fet de modista, i fins que no li ho he explicat no era conscient que el *cierre i l’*hechura eren termes castellans. Se’ls havia fet ben seus.
A part d’aquest lèxic, la llengua que utilitzen (i parlo de la gent del meu poble, no puc saber com ho fan les persones grans de la part alta de Barcelona, per exemple) és genuïna, i funciona. La riquesa de les expressions fetes i locucions, la sintaxi perfecta -el “pas”, que el jovent ja ha bandejat, el tenen ben viu,- , la fonètica… És clar que escriuen amb faltes d’ortografia, no han estudiat mai en català. Però mentre visquin, la pervivència de la llengua està assegurada. Què passa en canvi, amb les noves generacions que pugen?
El lèxic català s’ha introduït molt bé a l’escola i tots els nens d’ara parlen de l’estoig, l’estora i la mànega. No fan servir cap dels barbarismes que han sentit a les seves àvies. Aquesta part ha funcionat perquè és lèxic escolar normal. Però el que em preocupa, entre moltes altres qüestions, és que estan aprenent les expressions fetes als llibres, com a matèria d’examen i prou, no com a matèria viva. És a casa, que ho han de sentir. Si no, hem begut oli. I la sintaxi castellana es va introduint lentament, subtilment: tots diuen “se m’ha caigut”.
És un fenomen ben curiós, aquest. Els nostres pares han viscut tot el franquisme, en què el castellà era present a tot arreu, menys a casa. Ara el fenomen és invers, com deia aquell abans a l’escenari es parlava en castellà i a la platea en català, i actualment s’ha invertit el procés. No sé com podem resoldre-ho, primer cal el convenciment. Potser a l’escola s’ha de fer més feina, el mestre ha de ser activista de la llengua. És demanar molt? I què? El país ho necessita. El fenomen és imparable i va molt de pressa. Als patis de les escoles de Girona ja ha arribat, i en quatre dies els de la Garrotxa ja ens hi trobarem.
[Un apunt final com a curiositat: en Puyal, ahir ja parlava de “les 8 de la nit”, si ni ell fa servir “vespre” ja podem plegar]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Meius,
crec que no és ben bé això. Entec que emocionalment podem referir-nos al diccionari de la iaia català. Però també passa amb el castellà, i l’anglès… Les llengües han evolucionat, s’han estardanditzat, s’han polit, segurament s’han empobrit.
Amb els mitjans de comunicació tot el dia bombardejant-nos és difícil que la gent faci servir el diccionari de la iaia. Ni en català ni en castellà.
Potser no seguim la iaia en català… però de veritat creus que la iaia castellana és seguida pels castellanoparlants? I de fet, creus que la gent castellanoparlant parla en castellà com “El País”?
Pel que fa a la teva menció de la sintaxi castellana o de l’error d’en Puyal, em pregunto quantes catalanades fem en el dia a dia, si parlem en castellà (o en anglès!).Com podem demanar puresa al català si no som capaços de la puresa castellana, francesa o anglesa?
La qüestió no sé si té a veure amb la qüestió català-castellà, sinó amb la incidència brutal (positiva o negativa, això és una altra cosa) dels mitjans de comunicació social.
I si volem reforçar el component emocional, íntim, delicat de la llengua més enllà d’un petit reducte, no crec que es pugui fer seguint la política que proposes de multilingüisme.
Tot plegat és opinable, tot plegat no és gaire racional. És més aviat emocional.