23 de novembre de 2008
5 comentaris

La llengua al País Basc, un debat valent i obert (1)

M’han convidat al Congrés de Llengües Minoritzades, a Bilbo organitzat per Leizaola Elkargoa, i era l’única catalana. M’he sentit com a casa, més ben dit, millor que a casa. Quan em van trucar, em van dir que era la Mavi Dolz la persona que els havia parlat de mi. Sempre més li ho agrairé.
L’acollida ha estat sensacional, i m’alegro de l’oportunitat d’haver pogut conèixer aquesta gent, especialment l’ànima de l’organització, en Patxi, i també l’Iker Martínez o en Xavier Monasterio, que parlen tan clar sobre el que ells pensen que s’està fent malament, són tan sincers dient les veritats més punyents, tenen tanta fermesa en les seves conviccions, que ens fan avergonyir (almenys a mi), perquè la nostra causa, al costat de la seva, em sembla frívola i tot. Mai no hem debatut sobre què passa amb el català com ells ho fan amb l’euskera: per què no gosem? 
 
Ens inventarem alguna cosa per fer  junts, amb bascos i gallecs. Hem establert uns lligams que no es trencaran així com així: mai no havia tornat amb una maleta tan plena (de records, de targetes, de regals i de nous amics) i mai no havia entrat tan a fons en una realitat diferent de Catalunya. Quan penso en el munt de vegades que he visitat Euskadi m’esvero, perquè de fet no en sabia res, del que passa amb l’euskera,  fins que no he escoltat aquesta gent, que no es lamenta -com fan la meitat dels catalans- ni mira cap a una altra banda -com fa l’altra meitat-, sinó que reconeix que els joves ja no trien la llengua dels seus pares  per defecte, i mira d’esbrinar-ne les causes: l’escola no és la garantia (com a Catalunya, de fet, tot i que el procés potser és més lent). És ben dur de reconèixer-ho, i ben difícil d’esmenar-ho.
Però el primer pas és adonar-se’n. El segon, el que ara han fet ells: parlar-ne internament i convidar persones d’altres països amb problemes semblants, per veure bones pràctiques (és la moda europea, ja ho sé, però funciona).
El tercer és el que costarà més: aplicar polítiques lingüístiques agosarades per revertir el procés.

  1. M’agrada molt que hagis pogut tornar amb tanta satisfacció.
    Només un comentari molt petit.
    Dius que els catalans, una meitat es lamenta i l’altre meitat mira cap a una altra banda.
    Entenc el que vols dir, però dues coses:
    La primera, és que crec que n’hi ha molts més que la meitat.
    La segona, que no és que uns es lamentin i els altres mirin a un altre lloc, sinó que són els matixos. Els mateixos que es lamenten també miran cap a una altra banda per no haver de fer cap esforç per remeiar-ho.

  2. Plazerra izan da tarte batez bada ere elkarren berri izan ahal izatea. Hizkuntza txikietako hiztunok gure komunitatea antolatzea beste aukerarik ez dugu, beste inork ez du gure lana egingo eta. Ziur bidean batera gauzak egiteko aukera izango dugula. Eskerrik asko zuen esperientziaren berri emateagatik eta laister arte.

    Un plaer poder compartir experiències,
    encara que fos per breu espai de temps. Als parlants de llengües
    petites no ens queda cap altre remei: organitzar la nostra comunitat
    lingüística per compactar i créixer. Segur que tindrem ocasió de
    col·laborar aviat. Moltes gràcies per comptar-nos les vostres
    experiències i fins aviat.
    (espero que no me haya fallado el traductor 😉

  3. Kaixo Meius, zelan? Muchas gracias en primer lugar por tus comentarios. El haber compartido contigo y con el resto de ponentes y participantes  esta experiencia de expresar y debatir las inquietudes, y la necesidad de implementar la diversidad lingüística entre la población joven de cada territorio, ha supuesto para mi un éxito a nivel laboral, pero sobre todo, y lo más importante, en el ámbito personal. Ha sido un verdadero placer el haber sido sujeto activo en todo este entresijo, el que hayan surgido oportunidades y relaciones entre los diversos ponentes que han conformado las diferentes conferencias y mesas redondas, supone una continuidad que va más allá de la duración del mismo y se extiende en el tiempo. Tras un arduo trabajo de meses de preparación, me quedo con la grata sensación que supone el éxito del Congreso, no sólo en cuanto a los temas expuestos, sino sobre todo y lo más importante, a la calidad de las personas con las que lo he compartido. Muchas gracias, por todo, sigue así, ese ánimo es el impulso que se necesita para alcanzar los objetivos previstos.
    Postdata: “olvidar la historia, es condenarse a repetirla”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!