20 de desembre de 2009
20 comentaris

La llengua a les EOI, català de rebaixes?


Aquest era el títol d’un article que va sortir al diari el Segre fa un temps, que incloïa una declaració preocupant:  “És com si a un alumne que està a punt d’acabar dret li diuen que el títol que li donaran només equivaldrà a mitja carrera.”

Tot ve del Real Decret del Ministeri,  de 2006, que en establir les equivalències de les certificacions de les EOI al Marc Comú Europeu de Referència per a l’Ensenyament de les Llengües arriba només fins al nivell intermedi, B2.

S’han recollit milers de signatures en contra del que estipula el  Decret. No totes les llengües tenen manera d’accedir al nivell C1 i C2, ni en centres privats, i aquests són de fet els nivells que es valoren en l’accés a professions o a cossos d’una determinada categoria.  Els representants d’alumnes i de professors s’han mogut, s’han manifestat, però encara no hi ha resultats. Sembla que no és una prohibicíó expressa, sinó que cada govern pot decidir si anirà més enllà del B2. En alguns llocs ja s’han espavilat, com ara a Pamplona

A casa nostra, ja fa uns dies que s’ha estès aquesta mateixa polèmica arran de l’equivalència dels certificats que expedeixen les Escoles Oficials d’Idiomes.
Fins ara, el nivell 5è que dóna dret al Certificat d’Aptitud era equivalent al nivell superior (D) de llengua catalana. Podien accedir-hi de manera lliure catalanoparlants que se’l volien treure, i et trobaves que anava disminuint el nombre d’estudiants des de primer, i en canvi a 5è tornava a haver-hi una allau d’alumnes.  La finalitat de les escoles oficials no és aquesta, i amb bon criteri, en el procés d’adaptació a la normativa europea, ja fa potser un any i mig que la gent de l’EOI ens va explicar, en el context de la comissió d’organismes que es dediquen a oferir formació de català, que això canviaria, que únicament deixarien matricular les persones que tenien el català com a 2a o 3a llengua, i que les equivalències s’adequarien al Marc Europeu de Referència, i que el Ministeri havia decidit que les EOI només podien oferir fins al B2, de totes les llengües. Aleshores ja vam fer el comentari: “Això portarà problemes, s’haurà d’explicar molt bé, i caldrà redistribuir la gent que només vol treure’s el títol perquè compta molt en els processos de selecció i en les oposicions a l’Administració”.  Però tothom estava d’acord que era una bona mesura.

Ara que s’ha publicat el Decret d’equivalències de la Secretaria de Política Lingüística, amb efectes retroactius, s’ha desfermat l’enuig de centenars d’alumnes que l’any passat representa que van assolir un nivell superior de llengua catalana -i que poden haver-lo presentat per accedir a determinades places- i en canvi únicament només tenen reconegut el nivell intermedi (el B). Són dos nivells de diferència. No és fàcil d’entendre. No és fàcil d’explicar. Però cal entomar-ho, i així s’ha fet. Em consta que hi ha hagut un esforç per part del Departament d’Educació i de Vicepresidència per avaluar l’impacte de la mesura i minimitzar-ne l’efecte. El problema per aquests centenars d’alumnes s’ha resolt. Em consta que a Catalunya els efectes retroactius ja no hi seran, segons el compromís del Departament. A partir d’ara les escoles oficials faran la feina que els pertoca: ensenyar català als no catalanoparlants.

No s’hi val a fer-ne un ús partidista, com ha fet el PP amb la intervenció en la polèmica del diputat Rafael López, no s’hi val a amenaçar que s’impugnaran oposicions, no s’hi val a aprofitar el titular com fa El Mundo: “Nueva polémica con el catalán del tripartito”, i tampoc no s’hi val a passar-se la pilota d’una Administració a una altra, com semblava que es feia a l’inici, abans de reconduir-ho. 
 
La solució és, doncs, el treball conjunt i coordinat. I sobretot, la informació fiable i a temps a tots els alumnes. No hi ha altra manera.

Però de cara al futur, com queden, doncs, les persones que volen treure’s el nivell de suficiència que s’exigeix en els barems i el nivell superior que es valora tant, i que fins ara anaven a les EOI?  Hauran de recórrer a altres vies: al Consorci per a la Normalització Lingüística, d’una banda, i a les universitats, que de mica en mica es van obrint a la societat per aquesta funció de servir al país que han entès. I això ha d’afectar necessàriament la resta d’idiomes, perquè sembla que tothom s’oblidi que la decisió va més enllà del català. Els ciutadans tenen dret a obtenir certificacions d’idiomes dels nivells C1 i C2, i les universitats han de poder-les expedir, d’acord amb el Marc Europeu. Nosaltres a Girona mai no havíem pogut oferir cursos a persones de fora de la comunitat universitària. Ara les necessitats que tenim com a país demanen que es replantegi aquesta decisió, i que s’adoptin mesures per donar aquest servei a la societat. És clar que organitzar cursos té la seva complicació, és evident que cada dia costa més de trobar professorat preparat, i que la gestió de la formació no és senzilla. És per això que cal un esforç de tots els estaments implicats per arribar a acords que facilitin aquesta feina. Dit d’una altra manera: els uns hauran d’ajudar els altres. Ja era hora, que es necessitessin mútuament, potser així deixarem de banda rivalitats absurdes per la competència de quotes de mercat.

Respon a Maja Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!