Es pot ser català sense parlar català?
La qüestió identitària al nostre país és d’aquelles que genera sempre quantitats ingents de paper -ara, de bits. Ens hem escarrassat per debatre a l’entorn sempre de la mateixa pregunta: qui és català? Què vol dir ser català? La resposta políticament correcta és: “és català qui viu i treballa a Catalunya”. Més endavant s’hi ha afegit “…i ho vol ser”, atès que hi ha molta gent que no té ganes de ser-ho i no els hi hem d’incloure si us plau per força. És, doncs, una qüestió de voluntat, semblaria.
Ja ens vam arribar a cansar del debat identitari quan es va fer la Fira de Frankfurt. Aleshores les preguntes van ser: què vol dir literatura catalana: la que es fa a Catalunya o bé la que es fa en català? Quina diferència hi ha entre cultura catalana i literatura catalana? I així, unes quantes. Les respostes, ja les sabeu, i podeu estar-hi d’acord o no. Per mi, l’error va ser deixar que prosperés aquest debat sense aturar-lo d’entrada, com una qüestió no discutible. Com sempre, ens va perdre l’estètica. Encara bo que Frankfurt va ser un èxit. Només hauria faltat això, que ens estrelléssim.
Però hem d’anar més enllà: algú em pot dir quin és el nostre element identitari primordial? Clarament és la llengua. I si no, comparem-ho amb el País Basc. La darrera vegada que hi vaig ser, al mes de novembre, el taxista que em duia cap a l’aeroport em va dir una frase que defineix perfectament la seva percepció de la qüestió identitària: “Señora, yo soy vasco, y no español. Lo descubrí en la mili. Y no hablo euskera, ni falta que me hace”. Un altre basc em deia: “el euskera lo tenemos guardado en el desván, y lo sacamos si hace falta”.
Resulta que a nosaltres “sí que ens fa falta”, parlar català per ser catalans. És més, només cal això. M’agrada recordar les paraules de l’Enric Marín, en l’època que s’encarregava de la política lingüística a la UAB, quan deia que l’immigrant que a Madrid adoptava l’espanyol com a llengua de relació simplement feia el que tocava, i en canvi, si aquí adoptava el català, ja esdevenia automàticament català, després del primer “Bon dia”. Ho voleu més fàcil?
M’ha agradat, doncs, llegir que l’expresident de la Generalitat havia parlat en aquest mateix sentit a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, aquesta setmana, en el marc del 25è aniversari de la Llei de Política Lingüística. Hem de fer taca d’oli.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És pot ser anglés sense parlar anglés?
És pot ser espanyol sense parlar espanyol?
És pot ser francés sense parlar francés?
És pot ser alemany sense parlar alemany?
És pot ser italià sense parlar italià?
Almenys saben que cal parlar-ne per ejercir.
És evident que cada terra fa sa guerra… i es pot ser Basc sense parlar l’èuscar, perquè les coses allà han anat com han anat. Es pot ser irlandès sense parlar gaèlic, i no només això, sinó esdevenir un estat sobirà com ho és Irlanda. Es pot i es podrà ser andorrà sense parlar català, perquè Andorra continuarà sent un estat sobirà quan el català hi desaparegui (perdoneu per la predicció realista). Volem la sobirania de Catalunya? a quin preu? resignaríem a la llengua per obtenir-la? Podríem tenir una Catalunya sobirana a on el català hagués desaparegut?
Bé, hi ha uns quants models sobre el tema… perquè és clar, es pot ser suec sense parlar el suec? o francès (tal com entenen els francesos França) sense parlar el francès? o per exemple es pot ser belga o suís sense parlar quina llengua…. ?
Per mi el ser català és inassociable a la llengua. És el que diferencia per sobre de tot. Per tant, ser català implica parlar el català, entre moltes altres coses. Sinó es parla català es poden ser moltes altres coses, però no català. Potser d’aquí a uns anys haurem de canviar la definició, com així ho deuen haver fet els irlandesos, de moment, encara no toca.
Identitat es igual que idioma, sempre ha estat i sempre ho serà si hi ha diferents graus d’identitats i això es on la gent aquí te problemes a fer distinció. Una cosa es país on vius, una cosa es area on vius i una es idioma que parlis com idioma materna. Catalan es persona qui parla idioma català com idioma materna, això es quan tot dos pares són català parlants. Catalan-Espanyol es persona qui te un pare qui parla català i altra qui li parla en castellà, però si aquell fill es nascut a catalunya es molt probable que identifar se majoritament amb catalunya peruqè es el seu país amb tot dret però també te un part espanyol ( o altra país, hi ha moltes parelles amb diferents nacionalitats i identitats i idiomes ). Tercer grup es un grup més difícil i molt divertit i moltes vegades grup que crear sorpreses i problemes, no te arrels ni relatius amb ni idioma ni la gent, en aquell grup, tot depén de voluntaritat i realcions personals ( amics, feina, etc. ). Fills de tercer grup són també més febles i més fràgils si tenen més opcions que els seus pares a tenir un identitat compartit amb natius però es pot passar que no en tenen i tampoc no cal sempre. Però quan persona qui no se parlar en català o en euskera i dir que es catalan o basc es de tercer grup, té raó i està equivocant, depén de punt de vista o de quin grup greus que es catalan. Personalment dirià que només 2 grups són autentics i tercer es ‘frivolant’ i poc serios, perquè ? Perquè persona de tercer grup dirià que està de lluna si hi vivia i tenia algun benefici! 🙂