Perdre la por

La por de respondre en català quan se t’adrecen en castellà en una botiga, un bar o una recepció d’hotel. La por de fer una pregunta en català al ponent que ha fet la conferència en castellà però viu a Barcelona des de fa temps. La por de reclamar al banc quan et volen fer signar un plec de papers amb una lletra que ni es llegeix, escrits en castellà. La por de repetir a poc a poc al cambrer que vols un cafè amb llet curt de cafè. La por d’exigir a la companyia telefònica que t’atengui algú en català quan hi truques per una avaria. La por de plantar-se quan el professor universitari demana que se li facin els treballs en castellà perquè ell, el català, no l’entén. La por de protestar quan t’havies inscrit en aquell curs i ningú t’havia avisat que era en castellà, però de fet, tant li fa. La por d’avisar quan veus un error ortogràfic flagrant en un rètol, que et fa mal als ulls però, és clar, es podrien ofendre. La por de replicar quan un senyor d’aquells tan importants et retreu que els has fet perdre el temps parlant de llengua, quan hi havia tanta feina pendent.  La por de semblar massa pagès si en un bar de nit de la zona alta t’expresses en català per intentar lligar. La por que et prenguin per radical si proposes que s’animi d’una altra manera en lloc d’utilitzar les típiques expressions castellanes quan aneu a veure un partit del vostre equip. La por de fer servir a tot arreu el llenguatge de casa, el de tota la vida, perquè potser la gent jove ja no l’entén. La por de dir al pediatre que si no li parla en català al nen no anirem bé, perquè en castellà no s’arribaran a entendre.  La por de queixar-te a l’escola quan detectes errors lingüístics en els enunciats dels deures dels teus fills.  La por de demanar a la botiga que comencin per ensenyar-te els jocs o DVDs que incloguin versió catalana. La por, sempre aquesta maleïda por, que no ens deixa avançar per ser més lliures. Ens l’hem de treure de sobre, si no, no farem mai res de bo. Com ho deia en Solà, “plantem cara”? Doncs això.

Em ve al cap aquell joc de quan anàvem de colònies, en què recitàvem, primer molt fluixet i cada cop més fort, aquesta cantarella: “Som gent pa-cí-fic-a, i no ens a-gra-da cri-dar” i acabàvem cridant de valent. Ara hem de fer el mateix, però la frase ha de ser: “Som gent valenta, i no ens agrada callar”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *