El Pacte Nacional per la Llengua, una necessitat de país


Ara que qui més qui menys fa una carta oberta al nou president de la Generalitat de Catalunya, jo també tinc una petició per fer al nou govern.  Reclamo un Pacte Nacional per la Llengua entre tots els partits que la defensen.

Tota la feina feta en aquest àmbit, que ha estat molta,  ara perilla, per la campanya del PP, que ha engegat una gran ofensiva catalanofòbica.  Urgeix, doncs, treballar per defensar plegats allò que vam acordar al seu moment. Necessitem planificar i definir el paper de la llengua en els anys vinents. A Catalunya, a banda del català i el castellà, hi ha llengües d’aprenentatge, llengües emergents, una llengua franca, una llengua veïna… cal situar la llengua pròpia enmig de totes, al lloc que li pertoca, que encara no està prou concretat. Ara caldrà definir-ne l’obligatorietat, la formació, i els usos concrets. Cal posar-se d’acord a considerar-la llengua comuna o replantejar-s’ho, com demanen alguns experts als quals no convenç aquesta denominació. En la nova Catalunya multilingüe cal deixar clar el paper de cada llengua, cal explicitar les regles del joc si es vol evitar el conflicte lingüístic, sovint latent. Perquè la frase “no hi ha cap problema” no sol ser certa, quan es diu. Si hi ha pau, és perquè el català recula i calla, perquè si féssim valdre sempre els nostres drets faríem trontollar el sistema.

El català ha de ser realment la llengua per a l’atenció al públic, la llengua dels serveis, per la cohesió social i per garantir la no segregació lingüística. La immersió lingüística, ara mateix avalada per l’OCDE, no es pot qüestionar, és el gran èxit nacional on s’emmirallen altres comunitats.

Ara, doncs,  és hora de treballar plegats amb uns objectius que vull pensar que compartim: preservar la llengua, fer que s’aprengui aprofitant les noves eines -cal rendibilitzar el Parla.cat que tants esforços ha costat a tanta gent-, garantir que s’utilitzi i que es faci amb la qualitat necessària, evitar que es conculquin drets lingüístics, etc.  

Tenim un exemple de bona pràctica, que caldria continuar i estendre. S’ha fet notar que una de les accions més reeixides d’aquests anys ha estat el programa PROFIT,  que incloïa classes de llengua als cambrers dins l’hora de feina. Tots hi jugaven: empresari, Administració i treballador, i tots hi han guanyat, i més hi hem guanyat nosaltres com a clients d’aquests establiments.   A veure si és possible entrar dins les empreses per fer el mateix, més enllà dels pilotatges que s’han anat veient.

I acabo dient que tinc por. Una por que vull compartir amb vosaltres. Ara que vénen vaques flaques i que caldrà fer més retallades, segur que a més d’un se li acudirà pensar que la despesa en matèria lingüística no és prioritària. Abans que no passi, aviso:   seria una mala idea, perquè no són diners malgastats, és una inversió de futur. I cal prioritzar també  l’aprenentatge de la tercera llengua, que ara per ara té un cost que recau en les famílies que hivern i estiu dediquen els estalvis a formar les criatures en allò que no aprenen a l’escola. Experiències com que la va poder tenir el meu fill amb assignatures de ciències i socials en anglès a l’ESO han de continuar, si funcionen.

Per això proposo i reclamo que tots els agents: entitats en defensa de la llengua, acadèmics, professors d’adults, de secundària i de primària, tècnics lingüístics, grups de recerca en l’àmbit lingüístic, estudiants  i polítics ens posem d’acord per marcar el full de ruta per la llengua dels anys vinents, més enllà dels partits i dels interessos de cadascú. Tots tenen molt a dir-hi, i cal escoltar tothom. Ens hi juguem molt i podríem perdre-hi bous i esquelles.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *