La universitat catalana, una universitat de pagès?

 Foto: MANEL LLADÓ.
(article publicat a El Punt, 17/09/2010)

Aquests dies hem assistit a un espectacle mediàtic que ha generat certa confusió. Les reaccions a l’anunci de l’aprovació del decret d’acreditació lingüística del personal acadèmic han estat moltes i de molts tipus, i no han faltat els insults i les desqualificacions personals. Els diaris d’Espanya ho han tret a portada. Han aparegut l’espardenya i la barretina com a símbols d’una universitat de pagès, tancada en si mateixa, que bandeja tot allò que li arriba de fora. Com que el text del decret no s’ha pogut difondre, tothom opinava segons indicis, i s’imposava una prudència que molts no han mostrat. La desinformació i els desmentiments han contribuït a posar més llenya al foc. Un cop aprovat –i ens en felicitem–, mirem d’esvair dubtes des del coneixement directe del text i del procés de tramitació.

El decret desplega l’article 6.4 de la Llei d’Universitats de Catalunya, de 2003. Després d’altres intents no reeixits, el 2005 i el 2008, finalment s’ha pogut tancar un text consensuat amb tots els agents implicats, que tothom s’haurà de fer seu un cop aprovat. No és el decret del català, sinó que també inclou l’exigència del castellà per als estrangers i de la tercera llengua. Precisament ens trobem immersos en un procés per al foment del multilingüisme universitari que comprèn tota una sèrie de mesures, com ara el fet que tots els graus hauran d’incloure un mínim de 12 crèdits en una tercera llengua, que els professors hauran de demostrar domini d’aquest idioma si han estat contractats a aquest efecte, i que els estudiants hauran d’acreditar un nivell mínim de la tercera llengua al final dels estudis. Si el repte és fer una universitat d’excel·lència, la qualitat lingüística és imprescindible. No ens deixem enganyar per aquells que, amb arguments maldestres, fan veure que talent i llengua es contraposen. La nostra universitat s’obre al món, però des de l’arrelament al territori.

El treball col·laboratiu dels responsables polítics i tècnics de les universitats en aquest àmbit, entre ells i amb el govern, ha permès avançar fins al punt de crear un model de planificació lingüística que ha esdevingut un referent a tot l’Estat, l’anomenat modelo catalán que ha permès que la llengua no sigui un obstacle per a la mobilitat, que s’informi prèviament de l’idioma en què s’imparteix cada assignatura, i que les llengües es valorin com a un element important en l’entorn universitari.

El que ara cal, més enllà de rebomboris mediàtics i d’esgarips procedents de la caverna més profunda, és iniciar un procés postdecret amb serenitat, procurant per damunt de tot que els col·lectius per als quals és d’aplicació estiguin informats de les mesures i dels programes de formació i suport que tenen a l’abast, que els membres de la comunitat universitària siguin conscients dels seus drets i gosin exercir-los sense complexos, que sàpiguen quins són els seus deures i els compleixin sense reticències.

La nostra feina i el nostre compromís com a govern, des del respecte que devem a l’autonomia universitària, és ser al costat de les persones que dia a dia treballen per assolir la normalitat lingüística a les aules. El fet que no surtin diàriament conflictes lingüístics universitaris als diaris no vol dir que no n’hi hagi: hi són, però soterrats. Molts estudiants ens expliquen, per la via oficial o per la via oficiosa, que han hagut de claudicar i que utilitzen el castellà a classe, en els treballs o en els exàmens perquè el professor no entén el català. N’hi ha encara molts més que no gosen ni queixar-se perquè temen les represàlies a l’hora de l’avaluació.

Val a dir que en la munió d’articles i notícies d’aquests dies no he trobat cap referència al primer intent d’aprovació d’una normativa lingüística comuna, ara fa uns 15 anys. Va ser la nostra primera gran decepció com a tècnics lingüístics –lamentablement n’han vingut d’altres. Aquí va començar un llarg periple que ens podríem haver estalviat si aleshores s’hagués treballat seriosament pel consens, en lloc de fer-nos callar. Ha calgut aquest govern, un conseller i un president de la Comissió de Política Lingüística valents i algun cop de puny damunt la taula de tant en tant per desencallar el procés.

Ara s’havia d’aprovar el decret perquè els estudiants que treballen organitzadament a través dels seus sindicats i coordinats per la Plataforma per la Llengua en el marc de la campanya A la Universitat en català ens ho reclamen, i les universitats que ja han aprovat normatives lingüístiques ho necessiten. Confio que la fermesa que han mostrat el conseller Huguet i el seu equip, que anteriorment ja havíem vist en la comissionada Blanca Palmada, que va ser qui va impulsar tot el procés per a l’aprovació del decret, s’encomani als equips de govern de les universitats a l’hora d’aplicar-lo amb dignitat i rigor.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *