Lingüistes vs. filòlegs

Albert Pla publica ‘Això del català. Podem fer-ho més fàcil?’, que inclou les ‘terrassetes’ de l’AVUI

(FRANCESC MELCION, Avui)

La lectura del llibre Això del català… podem fer-ho més fàcil? d’Albert Pla i Nualart t’obre la porta a tot d’interrogants. Pla és el cap d’edició de l’Avui, i és un lingüista de referència, preparadíssim i agosarat com haurien de ser tots. M’agraden moltíssim -ell ja ho sap- els seus plantejaments, que qüestionen algunes veritats, i sobretot m’agrada la manera tranquil·la que té d’exposar-los, per mitjà de les seves ja famoses “Terrassetes” a l’Avui, que havien de servir en un primer moment només per emplenar el forat de l’estiu i que han anat apareixent regularment durant tot l’any.  Era evident que allò s’havia de recollir en un llibre, ja no se sol fer com abans, que els retallàvem i els guardàvem en una carpeta classificadora on anaven quedant ben esgrogueïts.  

A l’entrevista que li van fer a l’Avui després de l’aparició del llibre,  ja deixa entreveure que la cosa no s’acabarà aquí. Comença la polèmica, i benvinguda sigui! El que Pla afirma és que si volem que el català no es perdi no podem continuar allunyant-lo de la gent.

No li sembla viable el model composicional actual, fet de retalls, i defensa els estàndards autònoms, que parteixen del llenguatge natural en una determinada zona. Això representa un gir de no sé quants graus en la política lingüística que s’aplica actualment, i no serà gens fàcil, ni de bon tros, però bé cal fer l’intent si és possible. Pla és un lingüista que ha “patit” la llengua, aquest distanciament que fa que només uns quants “entesos” escriguin bé i que la resta estiguin sotmesos a la correcció permanent. Ell, i molts altres, necessiten solucions immediates, per al diari de l’endemà, i si no les troben se les empesquen, però de manera consensuada entre els mitjans que treballen coordinats, i amb l’expertesa que els dóna haver dedicat tota la vida professional a la correció.

Recordo moments d’incertesa de l’època que treballava en assessorament lingüístic a la universitat, d’aquells que et fan rumiar i créixer com a professional, perquè t’adones que la teva feina no es limita a conèixer la normativa, aplicar-la i assegurar-ne el compliment, sinó que se’t demana que participis activament en la proposta de solucions, que creïs el teu propi model de llengua.

Quan es van canviar les normes d’ús del guionet, allò va ser la gran revolució: opuscles, seminaris de formació, i dubtes, molts dubtes. Vam haver de fer paper de carta nou per a tots els vicerectors, que perdien el guionet, pobres.  En un moment determinat vaig haver de trucar a l’IEC per saber com n’havíem de dir, del país que havia estat Iugoslàvia. Hi havia variants possibles: Exiugoslàvia, Ex-iugoslàvia,  ex-Iugoslàvia, ex Iugoslàvia… al final vaig recórrer a la fórmula “l’antiga Iugoslàvia” perquè no m’ho va resoldre. Ens anaven sorgint dubtes i no ens els resolia ningú. Aleshores vam descobrir que tot era opinable, tan joves com érem que ens havíem pensat que hi havia veritats com temples i ens trobàvem que havíem de dibuixar un model de llengua, i com a persones que treballàvem en institucions, havíem de difondre’l. Tots els llibres d’estil són d’aquella època, cadascú va fer el seu. Piles de llistes sobre convencions i criteris, un munt de frases inventades però adaptades a la universitat on treballàvem, al final no sé si ha servit o no a la gent que hi treballa. La nostra feina era resoldre dubtes, i érem els primers a no tenir res clar. 

L’any 95, amb les meves companyes filòlogues vam assistir il·lusionades a la presentació del Diccionari de l’IEC, a l’església de Sant Agustí de Barcelona. A la taula, el president de la Generalitat i la directora del projecte van anar desgranant elogis mutus.  Ens en vam anar a casa amb el convenciment que allò ens havia de resoldre tots els problemes. Doncs bé, va començar a sortir gent que anava descobrint-hi  incongruències, errors, oblits… fins al punt que la persona que l’havia de presentar a Girona no va voler venir i va enviar-ne una altra. Intuïem que allò no podia acabar bé.

Quan va sorgir amb força la polèmica del català heavy i el català light no ens hi vam sumar, a la colla del català light, tot i que eren els moderns dels mitjans de comunicació de l’època; no ens va agradar les tesis que defensaven, tot i que representa que eren “els moderns” i nosaltres érem joves. Ja s’ha vist on ha acabat la majoria, de la mà de Boadella. Però  reconeguem-ho: hem perdut molt de temps, massa, en debats barco/vaixell sovint estèrils,  però ara sí que hem arribat a bon port, perquè tenim el llibre que necessitàvem, que defensa el català genuí per davant de les solucions que són calcs del castellà, però que no es queda aquí, sinó que fa avançar la llengua.

A la presentació del llibre de Pla que va tenir lloc a la llibreria Proa, Joan Solà feia èmfasi en la tesi que defensa Pla: la sintaxi s’ha d’adaptar als dialectes, les frases han de sonar reals. Tots hem vist pel·lícules que no ens han agradat precisament perquè els diàlegs eren artificiosos.

Un exemple, al meu entendre molt clarificador: davant de l’afirmació de Francesc Puigpelat, segons el qual la construcció “són dos quarts de nou” allunya la gent de TV3, Pla s’entesta a defensar-la, perquè “les vuit i mitja” no té res a veure amb el català.  És preocupant com s’ha estès, ho veig a la feina i al carrer. Quan va començar a jugar a futbol el meu fill un dia va arribar una hora abans a l’entrenament, perquè es pensava que les 6 i mitja que li havia dit l’entrenador eren dos quarts de 6. Ja veieu si val la pena que recuperem el que hem dit tota la vida.

En canvi, les combinacions de pronoms febles s’han de repensar, perquè si no, arribarem a un punt de no retorn. En aquest país s’ha estès la idea que cal superar un examen ple d’entrebancs per arribar a treballar a l’Administració. Aquest examen ja no té sentit tal com és. No és important si algú escriu o diu porta’ls-hi, el que ens ha de preocupar és si diu portar-lis. A Olot no ho sentireu mai.

El llibre de Pla s’ha de llegir i s’ha de comentar en els cercles de lingüistes i filòlegs, perquè ell pretén obrir el debat. Una de les seves darreres terrassetes passarà a la història: “Segueixo creient”, el lema del president Montilla que ha encapçalat anuncis de pàgina als diaris, no és sinó una mala traducció del castellà “Sigo creyendo”, i en català té un sentit diferent.

Llegiu-ho, s’ho val. El llibre, i les terrassetes que continuen sortint cada divendres i cada dissabte (no pas tots els divendres i tots els dissabtes)

Afegeix un comentari

Respon a Altea Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *