113 paraules salvades

Havent llegit amb ganes el llibre 113 paraules per salvar,  de Josep-Lluís Carod-Rovira, m’animo a reprendre els escrits al bloc.

A la presentació que en va fer el vicepresident filòleg va remarcar que les paraules que formen el recull “són mots en perill de desaparèixer”. I és que en el llibre s’hi troben exemples de paraules, que, tot i ser enteses per força gent arreu del nostre territori, no formen part del lèxic que fan servir les noves generacions.  Ara sí que em faig el càrrec que sóc d’un altre temps,  -ja ho deia el meu fill-  perquè la gran majoria de les paraules recollides no se’m fan estranyes.

N’he fet la meva tria personal:

a) Un cop llegits tots els mots, constato que només n’hi ha quatre que no els havia sentit ni llegit mai de la vida: balafiar (malgastar), calcigar (trepitjar), sofraja (garreta), i finalment xollar (tallar els cabells).

b) En trobo sis que, tot i que sé què volen dir, segur que no els he dit ni escrit mai, i els associo a dialectes diferents del meu; són allisada, amitjar, amollar, bac, (a la Garrotxa té una altra accepció) colgar i saragata.

c) N’hi ha cinc que no sé què hi fan, al recull: bolquer, bressol, crosses, rialla i trau. No se m’acut per quina raó hi són, perquè les trobo ben vives, i tampoc no sé veure per quina paraula se substitueixen

d) Algunes les considero molt importants, perquè introdueixen un matís que enriqueix la llengua: estimbar, escurar, estripar van molt més enllà que no pas caure  (caure daltabaix), acabar-se (acabar-se del tot) o trencar (trencar roba o paper).

e) Sovint en els exàmens per als nivells de català s’inclouen preguntes de lèxic per tal que els examinands demostrin que saben quina és la diferència entre desar/ficar, capsa/caixa, eixugar/assecar, pudor/olor, tastar/provar, amoïnar-se/preocupar-se. Al recull hi trobem exemples de l’ús adequat i genuí d’aquests sinònims que no ho són tant.

f) La resta de paraules les considero habituals dins el meu vocabulari -ser de poble és una sort, en aquest cas- però sóc ben conscient que sovint se substitueixen per altres variants no tan riques. I el que trobo a faltar precisament és això, que no s’hagi inclòs al costat de cada paraula la manera de dir d’ara.

g) L’autor inclou una cita amb el mot. Sovint és un fragment d’una obra literària, de vegades és un refrany, i en alguns casos es limita a constatar que és el nom d’un restaurant (El setrill), d’una revista (Engega, de la Universitat de Girona) o un titular de diari. Només una paraula no té cita: llufa.

h)  El filòleg deixa pas al polític a l’hora d’incloure exemples d’ús, tot buscant la complicitat amb els lectors. Podem trobar-hi frases com ara  ‘N’hi ha molts que pensem que aquest país fa molts anys que bada‘; ‘Llegir certa premsa espanyola, parlant de Catalunya, acostuma a fer angúnia’;  ‘Fa l’efecte que l’existència de la llengua catalana els faci nosa“; aquests dos darrers exemples i encara d’altres els podem trobar avui mateix a la contra de l’Avui de l’Eva Piquer,  “Pla i català”  (tinc pendent un post sobre Albert Pla)

Em pensava que el titular de l’endemà que el vicepresident presentés el llibre a TV3 seria la frase amb què va acabar l’entrevista: “Jo no amollo”, però els trets no van anar per aquí.  Llàstima, potser si hagués sortit a portada hauríem contribuït a salvar aquest mot.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *