El català i l’anglès, aliats o competidors?

Aquesta setmana he trobat dues referències a la llengua anglesa que m’interessa comentar. En primer lloc, la notícia segons la qual el Tribunal Superior de Justícia ha anul·lat la decisió del govern de Francisco Camps d’impartir l’Educació per a la ciutadania en anglès al País Valencià, amb la possibilitat de fer objecció de consciència. El paper que cal atorgar a l’anglès en aquest cas no és gaire diferent del que es va veure a les Illes en la darrera etapa de govern del PP, en què  es va defensar per a l’escola un determinat model de trilingüisme trampós (una tercera part en anglès, una en castellà i una el català) que no va reeixir, per sort. Vist així, l’anglès seria evidentment una llengua en 

competència amb el català i  aniria ocupant progressivament espais inicialment pensats per la llengua pròpia. Que ningú no oblidi la frase de l’ínclit conseller d’Educació valencià Alejandro Font de Mora, que qualifica el català de llengua estrangera i s’estima més potenciar l’anglès  L’intent de l’executiu valencià tenia el seu mèrit. Amb la decisió d’impartir en anglès l’assignatura, s’aconseguia fent carambola de rebaixar la quota de català, que per poca que sigui els fa una nosa d’espant, i declarar-se en contra d’una assignatura que els venia imposada pel Gobierno de España.  Però no els ha sortit bé. Espero que hagin après la lliçó: l’anglès és massa seriós perquè sigui utilitzat com a arma política. Els nens no en tenen cap culpa.

L’altra cara de la moneda la trobem  a l’article de Crònica del secretari general de Política Lingüística. Bernat Joan hi fa una proposta suggerent, interessant i ben nova, almenys per a mi: l’anglès podria esdevenir llengua oficial a Catalunya. Vaig tenir ocasió de comentar-ho amb ell fa poc i me’n vaig anar a casa sense parar de donar-hi voltes: per què no?  Quins inconvenients suposaria?  I sobretot, quins avantatges?  És clar que és una proposta que cal madurar, cal estudiar bé què fan a Europa, però segur que ens en podríem sortir. Hi ha una qüestió clara i peremptòria: li hem de donar un estatus jurídic a l’anglès, si volem avançar en la política lingüística multilingüe que hem iniciat. Fins ara amb la gent del ram parlàvem de “llengua de treball”, entesa com a koiné, com a llengua útil per a la comunicació científica i per a la internacionalització, però ja s’ha vist que és una terminologia sense contingut jurídic. I necessitem l’anglès per esdevenir realment internacionals, això és un fet. Com també ho és que l’ensenyament d’aquesta llengua durant tota l’etapa obligatòria no en garanteix un bon aprenentatge, per raons ara no vénen al cas.   

Per què, doncs,  no podem anar més enllà i treballar perquè l’anglès es declari llengua oficial a Catalunya?  Fer-la oficial permetria fer-la exigible a funcionaris, per exemple, al mateix nivell que ara s’exigeix el català.

Si la presidenta de la comunitat de Madrid declara que ells seran bilingües espanyol-anglès,  nosaltres no podem quedar-nos enrere. Només faltaria. I recordeu que per acabar-ho d’adobar,  segons el Consell d’Europa, English is not enough. Ja en parlarem un altre dia, de les altres terceres llengües. Que amb l’anglès no s’acaba tot.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *