les llengües a debat

Arran d’un comentari al Facebook d’una persona que deia que s’examinaria de català a València, he recordat la història d’aquests certificats de la Junta Qualificadora. He recordat el moment en què es va aprovar a la universitat la normativa per la qual tot el personal d’administració i servei havia d’acreditar el nivell de coneixements de català per accedir a una plaça. I he recordat l’excursió massiva que -amb els comentaris sorneguers del rector d’aleshores- van fer  a Vinaròs, on es feia córrer que l’examen era més fàcil i que gairebé tothom l’aprovava.  Recordo que realment va ser així, en aquell moment. Gent que mai no ha sabut escriure un missatge correctament, el va passar sense problemes, i tot va continuar igual. Deien que hi havia autocars muntats i que hi anava inclosa la paella, mai no he sabut si era una llegenda urbana. He recordat també les converses de cafè on t’expliquen que hi ha una munió d’aspirants a Mosso d’esquadra que baixen a València pel mateix motiu, o infermeres, o altres col·lectius per als quals el “nivell C” és únicament un tràmit que han de complir, un paper que han d’obtenir, un escull en el camí per a la promoció laboral, no pas una oportunitat per aprendre a expressar-se oralment i per escrit amb la correcció necessària.

Sé que aquest procés no es pot aturar, perquè en vaig parlar al seu moment amb els responsables de PL i em van dir que la prova era homologada perquè el procés era impecable. Val a dir que no passa així de baix cap a dalt: el nostre títol de filologia catalana no serveix per treballar al País Valencià. Com s’entén?  He viscut moments de tensió quan se li fa la pregunta en alguna trobada a polítics del PP valencians, i fugen d’estudi.

La solució passa, doncs, per repensar el model: no sé si el nivell de suficiència o nivell C respon realment a les necessitats actuals, no sé si fa la funció per a la qual va ser creat, no sé si les persones que es presenten a la prova realment tenen la intenció futura de fer servir el català amb la cura necessària, de fet dubto de tot plegat.  Potser cal posar més facilitats (ara la SPL ofereix només una convocatòria anual de proves), potser es pot arribar a fer un examen virtual, potser s’ha d’adequar als diferents col·lectius, potser es pot “vendre” d’una manera diferent. En tot cas, tal com ho tenim només serveix perquè la gent un cop l’obté, se n’oblidi, del català. I això és ben trist.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!