El plurilingüisme com a recurs

La col·lega i amiga Marta Estella em va convidar a la presentació dels resultats obtinguts per l’equip que ha treballat en el projecte Dylan, dinàmiques lingüístiques i gestió de la diversitat, que tracta el multilingüisme com a objecte d’estudi en si mateix, com a matèria científica.

Investigadors d’universitats de Bolzano, Ginebra, Lliure de Berlín,  Hèlsinki o Lancaster, entre d’altres, es van reunir a la magnífica seu de la Casa de Convalescència que acull una part del Servei de Llengües de la UAB, UAB Idiomes Barcelona . Pel que ens van explicar, es  tracta de repensar velles nocions. En un moment en què a les nostres universitats s’ha obert amb força el debat sobre l’ús de la llengua franca en coexistència amb les altres llengües, amb l’enlluernament per l’anglès per part dels que ens manen, és gratificant sentir arguments científics per demostrar que la diversitat lingüística és convenient, i fins i tot pot esdevenir una oportunitat. L’estudi pretén descriure de quina manera les diferents maneres de pensar i d’argumentar inherents a les diferents llengües contribueixen a la construcció i transferència de coneixements i intervenen en el control de la interacció, la resolució de problemes i la presa de decisions.

La llengua franca, cal veure-la com a complement, i no pas com a substitut: híbrida, operativa per a l’ús i l’aprenentatge. El multilingüisme no és de cap manera la suma de dos o més monolingüismes. Calen polítiques lingüístiques explícites, i no ens podem quedar en simples declaracions d’intencions -com passa tan sovint- sinó que cal que connectin amb una realitat complexa i plurilingüe. I, segons els experts, ens serà més senzill aconseguir el canvi en una comunitat acadèmica que no pas si haguéssim d’aplicar-lo a la societat en general.

Ens van presentar una distinció molt clara -i que ningú no ens havia fet abans- entre el CLIL o AICLE  (aprenentatge integrat de continguts i llengua), o en altres paraules, les classes en anglès que tots comencem a organitzar a les universitats catalanes, i els English-medium courses. En el primer cas, l’objectiu primordial és millorar l’anglès dels estudiants autòctons, i per tant hi ha una intenció lingüística declarada. En el segon cas, es tracta d’utilitzar la llengua franca per integrar estudiants internacionals,  i per tant la llengua hi pot ser transparent, tal com ho és ara mateix en la resta d’assignatures en català.  Cal debatre sobre CLIL, per determinar si contribueix realment al multilingüisme, ja que, pel que deien, encara no s’ha demostrat que a l’ensenyament superior s’obtinguin els mateixos beneficis que en els nivells de secundària o primària.

L’Albert Branchadell, en una brillant exposició on va utilitzar quatre llengües, ens va alertar del mismatch que existeix entre les pràctiques i els discursos. Va presentar una classificació segons la qual poden coexistir discursos monolingües vs.  pràctiques multilingües, com el que passa a les classes universitàries, on interaccionen diverses llengües amb competències parcials, o bé discursos multilingües vs. pràctiques monolingües, com el que passa a la Unió Europea, on el discurs del multilingüisme es tradueix sovint en pràctiques poc plurilingües.

Al final, es va constatar que la introducció de l’anglès a la docència a les nostres universitats s’ha produït sense reflexionar gaire sobre els objectius que es volen aconseguir. Per això cal que ens atrevim a refer els discursos oficials de política lingüística;  encara hi som a temps. Sort que hi ha experts que ens posen les coses a lloc, i ens ofereixen un argumentari ben sòlid sobre aquests conceptes. El que tenim entre mans és matèria sensible, i val la pena que siguem conscients de la responsabilitat adquirida per  les persones encarregades de gestionar, tècnicament i políticament, la diversitat lingüística a les nostres universitats. 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *