Els estudiants universitaris, en defensa del català

                                                             
Aquests dies -que, qui més qui menys, tots critiquem els estudiants universitaris perquè amb les tancades demostren més desconeixement que res més del que representa el procés de Bolonya- val la pena explicar públicament que hi ha una bona colla d’estudiants, de formacions diverses, que estan treballant en defensa de la llengua catalana a les nostres universitats.

S’han posat en contacte amb nosaltres per demanar-nos dades sociolingüístiques, i penso que la nostra obligació és donar-los tot el suport, i oferir-los el que necessiten, que al cap i a la fi són indicadors públics.  Liderats per la Plataforma Universitària pel Català, preparen una jornada que promet ser molt interessant, i que podria reunir molts estudiants d’arreu. 
 
Precisament aquesta setmana hem tingut una mostra ben clara que quan els estudiants truquen a les portes adequades i segueixen els canals adients, troben ateses les seves demandes, sempre que siguin raonables. Els dos partits d’àmbit nacional, ERC i CiU, han demanat, el primer al Congrés en proposició no de llei i el segon al Senat, en moció, que els estudiants puguin formar-se i fer les proves del MIR i la resta d’especialitats de ciències de la salut en les altres llengües de l’Estat. La pregunta que ens fem és: com és que fins ara no era així?  I com és que fins ara ningú no ho havia demanat, llevat d’aquests estudiants de la UB, que no havien trobat cap mena de complicitat en els col·legues d’altres disciplines ni en els col·legis professionals?  Potser no convenia, potser no era prioritari, potser… 

Doncs ara, per les raons que sigui, els dos partits ho han presentat el mateix dia, i estic segura que això s’atendrà, perquè clama al cel. Els bascos i gallecs que se n’han assabentat n’estan contents. No han hagut de fer res, i si tot va bé obtindran traduccions com els catalans. Galeuscat: us sona?  

Els estudiants que es mouen, que tenen uns ideals, que saben organitzar-se i demanar allò que no coneixen, es mereixen tot el suport del món. Han demostrat que estan al dia de l’actualitat universitària, de les tecnologies de la informació, de la legislació en matèria lingüística… No s’aturaran. Fem memòria; nosaltres érem d’aquests, i la gent que aleshores tenia la nostra edat ens mirava amb simpatia, potser, però no ens ajudava. Més aviat, si la memòria no em falla, diria que ens perdonaven la vida. Era l’època de la Crida, de la campanya de l’Ep! (ho recordeu? Any 82),  de les primeres reunions amb l’ADAC… Ara la lluita pel català  té molt més mèrit, perquè no és el que es porta, com en aquell temps. Mobilitzar-se i fer-ho per la llengua, al segle XXI?  Per què?  Potser perquè tenen famílies que els han deixat bon pòsit, potser perquè tenen professors que els han engrescat, o simplement perquè  constaten  que el català va enrere i no estan disposats a permetre-ho. Volen multilingüisme, però controlat, no de qualsevol manera. De fet, reclamen la política lingüística explícita que també ens demana  la Comissió Europea.

Tenen una cosa molt clara: no volen que hi surti el nom de Bolonya, a la jornada: “Està marcat”, diuen. Millor, doncs, espai europeu d’educació superior, més llarg però més definitori.

Els desitjo tota la sort del món, i que els arribi  l’energia, la capacitat i la valentia que necessiten per assolir el seu objectiu.  Tenen drets, i ho saben. Tenen deures, i potser no els coneixen prou. Cal difondre’ls, uns i altres. Les cartes, al damunt de la taula. Que ningú no pugui dir: “És que jo no ho sabia”.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *