La nova llengua 2.0, entre el codi oral i el codi escrit
Amb la irrupció de les xarxes socials, tothom escriu molt més que abans, i els codis han canviat. Fa poc que el vicerector Miquel Duran de la UdG, sempre amatent a la qüestió lingüística, constatava la poca qualitat de la llengua en aquest tipus de suport.
Per començar, ara tot s’ha d’expressar en sigles: si fins i tot per dir Bon Nadal m’escriuen BN! El Facebook és el FB, un petó és un b7, adéu és a10, el nou any és l’any 9, etc. Tot plegat, com en el llenguatge de mòbil, el mateix que ja hi havia però ara, encara més accentuat.
És propi d’aquestes xarxes que per marcar l’èmfasi en una determinada expressió s’utilitzen una colla de signes d’admiració (Que tinguis un bon any!!!!!!!!) i si cal fer una pregunta que denoti sorpresa, s’hi posa tota una sèrie de signes d’interrogació. (Vols dir que podràs venir ???????????)
Posats a incloure-hi un reguitzell de signes iguals, el que es porta ara és incloure una gran quantitat de vocals en el missatge: Que passis un moooooooool boooooooon dia!. L’altre dia en Carles Capdevila va trencar aquest codi i ho va posar en un mitjà en paper: a la contraportada de l’Avui. Quedava estrany. Després ho va dir a la ràdio, a l’especial de l’Eduqueu les criatures del dia de Nadal, i ja va quedar bé, era llengua oral. Potser el registre oralitzant (si es pot dir) traspassarà la frontera 2.0 i arribarà als mitjans en paper, no ho sé, però de moment els diaris van fent la seva, amb més encert o menys.
A les xarxes tothom s’atreveix a traduir, a adaptar, a manllevar, sense esperar que l’autoritat dicti. Així, es parla del fèisbuc ben alegrement per exemple. Quan vaig entrar-hi per primera vegada, em vaig queixar dels errors que hi havia al menú -de l’estil “nombres de telèfon” – i vaig rebre per resposta que ho havia fet un grup de voluntaris, amb molt d’esforç, i sense saber el context de les paraules. Encara gràcies. Però a vegades penso que tots plegats tendim a justificar que allò que fem fora d’hores de feina no surti tan bé. I ens hauríem d’acostumar a exigir rigor també en el voluntariat.
A la Universitat tenim exàmens de llengua on incloem textos que els alumnes han d’elaborar. Hi ha un tipus de text que el que anomenem “escrit per ser dit”: tant pot ser una presentació d’un llibre o d’un cicle de conferències, com una intervenció en una taula rodona. En tot cas, es tracta que l’examinand es posi en situació, i escrigui allò que després representa que s’haurà de llegir. També recordo que a l’època en què examinava del nivell C -fa molt de temps, ja- li dèiem a la persona que teníem al davant que fes com si truqués a un programa de ràdio, i la comèdia era només per garantir que mantindria el registre formal. Si no es feia així, ràpidament qui s’examinava perdia la por o la vergonya i baixava al registre informal. I és que no estem acostumats a aquest tipus de situacions, en aquest nostre país no es fan, per desgràcia, exàmens orals. Encara recordo els que ens feia l’actual conseller Joaquim Nadal, hi anàvem ben espantats, imposava molt més que no un examen escrit.
Aquí al Facebook i en altres xarxes socials que inclouen xats es tracta de textos escrits en un registre diferent, informal, i que intenten trencar fins on poden la barrera de l’escriptura per acostar-se a l’oralitat. Per això s’exploten tots els recursos possibles: les emoticones miren d’emfasitzar l’estat d’ànim que no es capta tan fàcilment en un missatge. N’hi ha de prou sofisticades…
Entre aquests recursos, hi trobem també una gran quantitat d’onomatopeies, que tenen la mateixa funció que els altres que hem esmentat abans: reforçar el missatge. És difícil incloure-les en un text que no sigui un còmic, però aquí contribueixen a la frescor del que es diu. En molts missatges s’expressa el riure: he he he , je je je, ha ha ha… No hi ha una única manera de fer-ho. S’utilitzen també molt els punts suspensius, que a vegades més aviat entrebanquen la lectura del text. També trobem cada cop més frases en majúscula, per remarcar determinats missatges.
Al meu entendre, el que caldria fer és anar més enllà i integrar-hi veu i imatge. Els costos són ínfims -quan val una webcam?- i els beneficis poden ser considerables. Parleu amb gent que viu fora de casa i pregunteu-los què s’estimen més a l’hora d’establir contacte amb la seva família. I és que no cal forçar la llengua fins a aquests extrems: si és escrita, no cal reinventar-la perquè sembli oral. Ja tenim manera de parlar a través de l’ordinador, doncs fem-ho.
Per tornar al que esmentàvem a l’inici, la poca qualitat lingüística del que s’escriu en aquests entorns, val a dir que de fet tothom hi queda retratat, i podríem pensar que ja s’espavilaran si no saben escriure. És cert que no és problema nostre. Però hi ha un perill: que de tant veure textos mal escrits, mal puntuats i plens de faltes ens hi acabem acostumant. I si hem d’arribar aquí, més val que ho deixem córrer tot. Si, en canvi, no perdem la nostra capacitat d’indignació davant allò que no pot anar, encara podem fer alguna cosa com a país.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No estic d’acord amb això d’haver d’esperar que l’autoritat pertinent dicti com hem d’escriure. Jo escric “fèisbuc” ben alegrement, sí. Per enfotre-me’n de l’anglès. També podria dir-ne el “Carallibre” però no m’entendria ningú.
Per altra banda, el registre de les llengües en un entorn 2.0 és un registre informal. La majoria tenim càmera web, fins i tot integrada als nostres ordinadors… però la veritat, Meius, no tinc ganes que ningú em vegi amb aquests pèls. Crec que s’ha de diferenciar el que és un entorn acadèmic (seria greu que les pàgines oficials de la UdG estiguessin plenes de punts suspensius, signes d’admiració i majúscules a tort i a dret) d’un entorn que és més com som nosaltres o que es pretén que ho sigui.
Sí que estic d’acord amb el fet que els del Fèisbuc ho podrien haver fet millor, però si fas un volt per altres entorns 2.0 (com Maiespeis, per exemple, per continuar amb la conya) veuràs que el català brilla per la seva absència. El fet que una web estigui dissenyada en una llengua o en una altra et convida a utilitzar-la o no. D’ençà que m’he fet un perfil a Fèisbuc utilitzo més el català a la xarxa.
Un altre punt que podríem comentar un altre dia és l’ús del català en les interfícies informàtiques en general, més enllà de xarxes socials a internet. És ben curiós que la majoria de programes de distribució gratuïta sota codi obert com per exemple el reproductor de vídeos i música VLC, de videolan.org i d’altres aplicacions, en el meu cas específiques per a Mac, com l’eina de manteniment Onyx o la multimissatgeria Adium, incorporen el català. En canvi, els programes de pagament o incorporats en un sistema operatiu (per no dir els mateixos sistemes operatius de “pagament”), com el reproductor de Windows Media o el Quicktime, etc, parlen en espanyol com a llengua més propera. No sé si Linux parla català, però no m’estranyaria.
El cas és que la llengua catalana no forma part de l’estratègia empresarial oficial. Lamentablement, no solament en l’àmbit de les noves tecnologies sinó en tots els àmbits, la nostra llengua només tindrà futur si aconseguim que els consumidors catalans siguin un target diferenciat dels espanyols. Mentre no sigui així, tenir Fèisbuc en català només serà un petit miracle.
Una abraçada.
Crec que hauríem de ser mes acurats amb la nostra llengua, i ho dic jo que de faltes en faig moltes i em sento malament per no escriure millor el meu idioma.
si no procurem fer servir la nostra llengua una mica dignament encara que sigui per parlar al facebook o com carai es digui això, cada cop perdrem mes vocabulari, afegirem expressions foranes, i com tantes altres coses, es perdrà. Però es que els catalans som així, PARITS I DEIXATS ESTAR, i sempre tot el que ve de fora es millor que les nostres coses.
millor anar a aprendre a ballar la dansa del ventre o sevillanes avanç que aprendre a ballar sardanes, etiquetar els nostres productes en Castella per por de que fora de casa no ens en comprin. ( encara que hi ha productes que només van amb xinès o angles, i tambe es compren ) i un llac etc de coses. No ens estimem ni estimem res de l’ho nostre, caldria que fóssim mes etgigents i ens valorem mes, i això va també per la manera d’expressar-nos al “fb” si ho fessin en castella segur que tots ens hi miraríem mes. La veritat, fem una mica de pena.
Quan poso els teus arguments al plat de la balança, no acaben de caure cap a la banda de la raó. Estic d’acord, totalment d’acord amb tu, que al Facebook i en general a totes les eines de comunicació 2.0 s’escriu molt malament (Facebook, Fotolog, xats, SMS, correus electrònics, Messenger…), a excepció dels blocs, on el nivell de llengua encara és bo -si més no, als que jo llegeixo.
Però he de reconèixer que alguns, i només alguns, recursos són útils i hauríem de deixar de banda, estimada Meius, perfecccionista de la llengua com jo, hauríem de deixar de banda, dic, aquest perfeccionisme en alguns casos.
En aquest missatge, per exemple, que estic escrivint cinc minuts abans de córrer a fer el sopar, m’estic esforçant a no caure en cap de les incorreccions que esmentes. Però t’he de dir que si no fos un missatge precisament en el context del teu escrit d’avui, hauria fet el següent, per anar més de pressa, i sense sentir-me culpable d’estar malmetent la nostra llengua en aquest mitjà de comunicació que és un missatge de resposta en un bloc -insisteixo en aquest aspecte:
1. no hauria escrit cap majúscula;
2. tots els “que” haurien estat, simplement, “q”;
3. el “correu electrònic” hauria estat un “correu-e” (ja veus que no acabo de claudicar i no em rendeixo al “mail”);
4. hauria escrit, per descomptat, FB en comptes de Facebook, i també FL i MSN;
5. hauria emfasitzat la darrera frase igualment com ho he fet però amb un recurs molt més simple: “…malmetent la nostra llengua EN AQUEST mitjà de comunicació.” I prou.
Ara bé, coincideixo amb tu que una cosa són aquestes petites llicències economitzants i una altra són els exemples que trobem, com el que et vaig enviar fa uns dies, una frase en el Facebook d’una amiga comuna, que feia esfereir, ple d’errades d’ortografia de l’alçada d’un campanar.
També tinc molt en compte que una cosa és aquesta comunicació, en la qual, per a mi, prima la immediatesa -un missatge al Facebook, un correu ràpid de feina, un SMS, un comentari…- i una altra de ben diferent el que escric en el meu bloc. Allà sí que intento ser al més normativa possible. Em faria mal als ulls veure-hi res de tot això.
En continuem parlant. Tenim molta feina per davant.
He de confessar que jo també utilitz termes com «fèisbuc» (tan alegrement que, fins ara, ho escrivia sense accent, ara corregit: gràcies, Meius) i similars «sense esperar que l’autoritat dicti», perquè ho faig en clau d’humor, sense més pretensió que fer una adaptació paròdica de l’anglès, que ho penetra tot.
Crec que la qualitat lingüística que hem d’exigir als menús de les aplicacions informàtiques és molt diferent del que es pot demanar als usuaris. Les xarxes socials com Facebook són tan innovadores que la llengua que hom hi fa servir és, diria que per pròpia naturalesa, transgressora. L’intent, com diu Meius, de trencar la barrera de l’escriptura per acostar-se a l’oralitat obliga a transgredir les regles. No n’hi ha de regles, de fet, perquè els usuaris es troben que ni parlen ni escriuen, sinó les dues coses a la vegada, i trepitgen un terreny lingüístic desconegut fins ara. D’aquí el llenguatge híbrid i les vacil·lacions. Ara bé, la transgressió no hauria de derivar en un desgavell inintel·ligible.
M’ha agradat el concepte de text anomenat «escrit per ser dit» però crec que tampoc no es tracta d’això i la diferència resideix en la immediatesa. És com la diferència entre una transmissió en directe o en diferit. La comunicació a través de les xarxes socials com el Facebook és com un fals directe, amb un factor afegit d’interactivitat. M’agrada el concepte de «registre oralitzant».
Jo procur escriure-hi amb la correcció de qualsevol text escrit més o menys formal, com faig ara, però seria tolerant amb certes llicències que es prenen altres usuaris. Signes d’exclamació i d’interrogació? Sí. Múltiples vocals? També. B7s i a10s? Els deixaria als mòbils.
Només demanaria que hom hi vigilàs les faltes d’ortografia, les autèntiques, que em fan mal als ulls.
Amigues,
Gràcies per aquests comentaris tan elaborats, ara sí que hi ha debat, i això és bo. En primer lloc, agraeixo a en Miquel Duran la seva puntualització: no existeix la llengua 2.0 com a concepte, era només una manera de dir.
Estic d’acord amb vosaltres, la llengua ha d’evolucionar, i no cal que vingui el Termcat a beneir la paraula fèisbuc, per exemple, per poder-la fer servir. Però una cosa són els missatges que ens podem intercanviar els de la generació de 40 anys per amunt (la majoria dels amics que tinc a la xarxa ja són granadets) i una altra els que s’escriuen els joves. Mireu-vos-els, si teniu nebots, fills, alumnes o veïns que pugueu agregar. Analitzeu què diuen i com ho diuen. És una altra història. Desconec la llengua que fan servir, però us puc dir que no és la meva. No sé cap on ens durà, tot plegat, però us dic una cosa: no em serveix l’argument que almenys és en català, com diu la Bel. Això ho discutim sovint amb els col·legues, és l’etern debat entre ús i qualitat: molts pensen que si els professors fan l’esforç de fer la classe en català, ja n’hi ha prou. Jo dic que no. Ells són un model de llengua, i els estudiants tenen dret a rebre un ensenyament de qualitat, també des del punt de vista lingüístic.
És clar que en aquestes xarxes socials el registre és un altre, i que el grau d’exigència no pot ser el mateix que en una classe universitària, però bé cal demanar uns mínims, i això d’ara ja passa de mida. Em fa por que de mica en mica ens anirem relaxant i ho acceptarem. És el que ja ha passat amb els renecs en català, que ara resulta que s’han de reivindicar perquè la mainada ja no els fa servir. Qui ens ho havia de dir, que arribaríem a aquest punt…
Meius,
Un encertadíssim article. T’haig de dir que jo quan m’escriuen alguna cosa en aquesta espècie de dialècte empobrit no entenc res. A vegades he rebut coses al mòbil que no he entès. Un missatge en català que et diu això (que desconeixia) b7, ja m’explicaràs. A sobre canvi de registré.
No suporto els signes d’¡admiració, interrogació o suspensius repetits, etc. O sigui anti aquest llenguatge.
Meius,
com a participant (un dels més actius) a la traducció del fèisbuc al català, deixa que contextualitzi la manera com aquesta traducció s’està duent a terme (perquè la traducció continua, ja que el Facebook no deixa de créixer):
L’eina per la traducció ha estat facilitada per Facebook, en forma d’aplicació (http://www.facebook.com/translations/). Qualsevol usuari pot afegir-la, doncs, al seu compte i participar-hi. Així, cal saber que el “grup de voluntaris” ha superat els 1400. D’això més que un grup en dic una allau. Per una banda ha permès que la traducció estigués disponible en un temps rècord (vam ser de les primeres llengües en tenir traducció!), per una altra, el fet que qualsevol persona pugui participar-hi, ha donat prou feina a l’hora d’esmenar algunes errades que mica en mica van desapareixent.
S’està fent tot sense cap mena de coordinació, sinó gràcies a un intel·ligent sistema de l’aplicació en el que a banda de traduir, es poden votar les frases traduïdes d’altres usuaris, i discutir temes complicats en un fòrum. És quelcom innovador i participatiu. No obstant, l’eina – dissenyada per traduir de l’anglès a qualsevol llengua – té les seves limitacions, i no sempre té en compte tots els entrebancs que planteja la complexitat lingüística (per exemple, hem hagut de renunciar a l’article davant de nom propi quan aquest és una variable, ja que no podem saber si aquest necessitarà apòstrof, o a vegades ni el seu gènere!). A més, cal treballar sovint sense el context, cosa que porta a traduccions errònies i sovint molt còmiques, tot i que tard o d’hora s’acabin esmenant gràcies a la revisió dels usuaris.
Crec que el debat no s’hauria de centrar en la qualitat d’una traducció que ha costat l’esforç desinteressat de molts usuaris que creiem que fent això fem molt més per la llengua que planyent-nos del destí de la nostra dissortada llengua. El debat hauria d’anar cap a si els clients d’un producte (no oblidem que no estem parlant de programari lliure, Facebook és un negoci (!) i els usuaris en som els clients) haurien de gastar les seves energies traduint el producte. Si no ho féssim els usuaris, fèisbuc no hauria estat MAI en català. Però a ells això els va bé, ja que com més llengües ofereixi Facebook més clients tindrà. I a nosaltres també, és clar.
Per acabar, només deixo la meva opinió en referència a la manca de rigor en l’escriptura a la xarxa. Jo no sóc lingüista ni filòleg, però crec que és important distingir entre el no saber escriure i fer faltes d’ortografia (compte que els joves escriuen millor que molts adults) i la utilització intel·ligent de les eines lingüístiques per fer arribar millor el nostre missatge. Escriure duplicant les vocals, utilitzant molts signes d’interrogació o inventant enginyoses abreviacions no és empobrir el llenguatge, és enriquir la llengua amb un nou registre. La normativització sempre hi fa tard, i és símptoma que una llengua és viva mentre sigui així!
Hola,
Com que la Marta va deixar una pregunta i ningú no l’ha respost, aprofito per aclarir-ho: Linux parla en català, des del principi i sempre parlarà en català. Els programes lliures tenen això: no cal demanar permís a ningú per traduir-los a la llengua que vulguem i, per sort, la comunitat Linux té un munt de voluntaris, com l’equip de traducció del KDE, que treballen sempre en les traduccions. És un motiu més a favor del programari lliure! 🙂