Un estiu ben estrany, aquest. No ha fet tanta calor com es preveia, Hi ha hagut morts importants, la del Xiri, la de Bergman, la d’Antonioni, etc…; Els trens han funcionat tan malament com sempre, l’aeroport ple a vessar, amb retards i incidències diverses (sense anar més lluny, la sentada a la pista d’ahir); les cues a les autopistes que paguem religiosament (i que sembla que s’hagi d’enfonsar el món una vegada que es decideix obrir els peatges…)…
I per damunt de tot, a Barcelona, el mes de Juliol ens ha portat la maledicció a que ens acostuma darrerament, la gran apagada i els generadors escandalosament sorollosos. A vegades em dóna la sensació que ja ens acostumem a tot, que ens encenem quan passen les coses, que protestem, que exigim, però que tot plegat sembla foc d’encenalls, dura el que els mitjans de comunicació volen que duri. I ja ens acostumem a viure així, malauradament. En un país amb més dignitat, amb més empenta, per molt menys ja s’hagués provocat un daltabaix polític i un rosari de dimissions. Aquí no, aquí les aigües tornen al seu lloc i a esperar la propera.
I dels polítics, no val la pena ni parlar-ne. Alguns són tan i tan patètics que fan venir basca. Voleu dir que ens els mereixem?
Pep, Barcelona, 29 d’agost del 2007.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!