Des del balcó estant

No em sorprèn l’alegria amb què la
classe política nacionalista ha acollit la independència de Kosovë,
sobretot tenint en compte l’actitud del govern espanyol. El parlament
ha estat a punt de fer una declaració de bones intencions. Tan eficaç,
probablement, com la del traçat de l’AVE. Per contrast, em causa una
gran perplexitat el silenci institucional, gairebé generalitzat,
còmplice, sobre el clima d’estat d’excepció constitucional que viu
Euskadi. M’inquieta aquest mutisme de la majoria dels polítics que es
diuen democràtics, siguin nacionalistes o no, com a integrants
d’entitats socials anomenades partits, o com a representants electes
del poble, anomenats diputats.

A Euskadi, de fa anys, es duen a terme accions judicials, d’escassa
base legal, cosa que sovint es fa evident al cap del temps. Hi ha
empresonats amb acusacions que, si no són falses o sense proves,
voregen l’entelèquia, organitzacions polítiques il·legalitzades,
contradiccions flagrants entre les decisions del Tribunal Suprem i les
del jutge Baltasar Garzón, denúncies de tortura no investigades,
Egunkaria tancat des de fa cinc anys sense judici, etc. Fa pocs dies,
una comissió de 300 advocats internacionals, després d’estudiar el cas
18/98, que ha condemnat 47 persones a més de 525 anys de presó (pena
superior a la sol·licitada per la Fiscalia) en denunciava un munt
d’irregularitats, la intenció política de la sentència i la vulneració
de drets fonamentals que se’n deriva. La segona conclusió de l’informe
diu: ‘L’acusació mantinguda pel jutge instructor, Baltasar Garzón, se
sustenta en una particular interpretació de la realitat històrica,
política i social del moviment independentista basc, només explicable
en termes de prioritat política i de l’interès mediàtic que han
caracteritzat les seves actuacions. Aquesta teoria es va obrir pas a
l’Audiència Nacional a costa de la inhabilitació dels magistrats de la
Secció 4ª, que no compartien la seva interpretació dels fets i que
consideraven la seva teoria "sense fonament racional"’. Mentre passa
tot això, i es denuncia internacionalment (potser per això el Tribunal
Suprem discrepa de Garzón, per por de l’acció de la Justícia
Internacional), els partits polítics catalans miren a Kosovë. No
investiguen, no pregunten, no volen saber, i així, de retruc, permeten
la violació impune dels drets fonamentals dels bascos. Callen per
prudència, per correcció política o per què fan campanya? Si fos així,
desobeirien la seva intocable constitució, negligint la defensa dels
drets fonamentals dels ciutadans. Callen perquè hi estan d’acord? No ho
sé. Sigui com sigui, el resultat és que col·laboren en la perpetuació
d’una situació que podríem qualificar d’estat d’excepció
constitucional.

El filòsof italià Giorgio Agamben ha escrit que la declaració de
l’estat d’excepció ha estat substituïda progressivament per una
generalització sense precedents del paradigma de la seguretat com a
tècnica habitual de govern. L’estat d’excepció, afirma, constitueix una
terra de ningú entre el dret públic i el fet polític, i entre l’ordre
jurídic i la vida. I conclou: ‘l’estat d’excepció es presenta com la
forma legal d’allò que no pot tenir forma legal’. Vist això que passa a
Euskadi, i el silenci dels partits i de les institucions democràtiques,
sembla que ja no cal declarar l’estat d’excepció atenint-se a uns
supòsits determinats i comprovables. La democràcia espanyola pot
desactivar-se en qualsevol moment, quan el poder ho cregui oportú?
Sempre comptarà amb la complicitat del silenci dels polítics electes i
dels seus mitjans de comunicació? És com si la modèlica transició, la
constitució i la trama jurídica que han generat, portessin implícit un
mecanisme invisible que trava les peces, que paralitza el sistema
democràtic, que l’anul·la. Vivim en un estat d’excepció permanent?