És un fet que per moltes persones provinents  de la immigració  -llevat meritòries excepcions-  la nostra llengua és, malauradament, percebuda més com un llast que com un avantatge.  Això és especialment notori per part d’alguns membres del col·lectiu llatinoamericà  – per raons que no entrarem a analitzar aquí-  que exhibeixen rebuig a la llengua, fins al punt que exerceixen clarament d’agents de descatalanització. Una actitud, per cert, diametralment oposada a la que mostren  molts compatriotes seus quan emigren als USA en relació a l’anglès. Es així, i si no amb la complaença sí amb la inacció suïcida dels nostres (sic) representants, que no volen ni sentir a parlar d’establir l’obligatorietat de l’ús de la suposada llengua pròpia; cosa que, al capdavall, és  allò que fan la majoria d’Estats. Tot i que ni d’aquesta manera, sospito, immersos en  l’actual procés generalitzat de globalització, s’aconseguiria revertir la situació, la qual també, evidentment, és fruit de la nostres patètiques dades demogràfiques, amb una piràmide de població desinflada per baix i sense estar assegurada ni la substitució generacional ni el manteniment de les pensions. Situació que no és aliena a la pèrdua de valors i a l’extrem materialisme i hedonisme de la nostra societat, on ni menors ni vells són valorats i en molts casos se’ls percep -tot i que no es digui en veu alta- com una nosa; si no fos així no s’entendria, doncs, el confinament de la nostra gent gran en impersonals -i de vegades tètriques- “residències” (sic), on a més de la soledat i la marginació  -i la manca de seguretat davant l’actual pandèmia- han  de suportar sovint la conculcació dels seus drets lingüístics per part del personal.

Que no ens passi com a Marselha, on  l’occità provençal desaparegué fa molts anys, abandonat, en primer lloc, per les classes dirigents, i que, evidentmemt, és del tot ignorat per la variada i massiva immigració rebuda.… En el nostre cas, però, més que d’abandonament caldria parlar de substitució demogràfica juntament amb la no incorporació de la llengua per part dels nouvinguts -com a mínim a l’AMB, que, agradi o no, és “la mare dles ous”-. Ja hi estem anant, en aquesta direcció. Es dóna, així , la paradoxa  -tot seguint una evolució paral.lela al procés de destrucció del litoral per l’especulació, amb les pitjors destrosses produïdes en temps oficialment democràtics- que en temps del franquisme a la majoria de botigues es podia parlar en català, a diferència d’ara, on, per exemple,  a molts llocs ni t’entenen. Veritablemebt lamentable, tant com la nostra apatia…

Joaquim Torrent