Bloc Tibidabo

És un fet que a partir de la I·lustració i de la creació dels Estats moderns s’ha tendit a la uniformació lingüística i al control del llenguatge, i fins i tot aquest ha servit per a crear noves realitats paral·leles. Només uns pocs estats s’escapen d’aquest esquema, per circumstàncies concretes i especials, com poden ser la Confederació Helvètica, Bèlgica o el Canadà, on conviuen diversos unilingüismes territorials. No és el cas, però, de la gran majoria dels estats, amb força característiques decimonòniques, on d’una manera o altra, tot i que amb matisos, sovint amb afany maquillatori, en la pràctica predomina una sola llengua, anomenada, segons els casos, “llengua nacional”, “llengua oficial”, o simplement adjectivada amb la denominació de l’estat. Les altres llengües resten en un pla secundari de manera explícita o indirecta -embolcallades de paternalisme minusvalorant en alguns casos.

I si ens remuntèssim a altres èpoques descobriríem episodis fins i tot hostilitat oberta, la qual cosa no vol dir que ara aquesta hostilitat no existeixi, tot i que sol ser més dissimulada sota l’aparença d’un fals respecte, atès que l’hostilitat directa ja no seria rendible, tot i que la mateixa actitud persisteix, una actitud que va fer que als alumnes de l’Estat francès que se’ls escapava algun mot en “patois” foren castigats amb el mètode de l’objecte infamant o que es prohibissin les inscripcions als cementiris a la Vall d’Aosta i al Tirol del Sud en francès i alemany respectivament. Ara els mètodes han canviat i són més subtils i eficaços, i comprenen també la manipulació del llenguatge; el mot “patois”, per exemple, ja no es diu amb tanta freqüència ni s’empra la qualificació de “dialecte” de manera inexacta i despectiva per a qualificar quaselvol llengua no oficial, tot i que a l’Estat italià, malauradament, aquest qualificatiu encara es fa servir, no cal dir que inadequadament.

Les definicions de les llengües subordinades han estat múltiples i diverses, sempre amb un matís pejoratiu i, en el millor dels casos, paternalista. Tots recordem allò de “las lenguas vernáculas”, per exemple, i encara hi ha l’ús de la denominació “llengües regionals”, ben viu a l’Estat francès… De fet totes aquestes definicions tenen un punt de tergiversació i desvirtuació i se’ls ha incorporat de manera implícita un matís pejoratiu, que encara dura, ve a ser allò de substituir el mot “idiota” per “subnormal”, i un cop aquest darrer mot ha adquirit també una connotació pejorativa substituir-lo per “deficient” o per “persona amb necessitats especials”, i així indefinidament. En realitat sempre es trobarà una fórmula o altra per a remarcar-ne l’excepcionalitat i fer notar, encara que no es digui, que no són iguals a “les llengües normals”. Així avui en dia, a l’Estat espanyol, es parla de llengües “cooficials”, “autonòmiques” o “territorials”, per a connotar la seva excepcionalitat i que no són ben bé iguals a la llengua “normal”, la llengua per excel·lència l’”espanyol”, un terme abusiu i “per se” excloent de les altres llengües peninsulars.

Cal partir de la base, per exemple, que totes les llengües són territorials, d’un determinat territori, i també regionals -si es vol, d’una regió concreta-, i igualment vernacles, en el sentit de naturals i pròpies de la gent.. Tot de definicions a les quals s’ha llevat el seu sentit original i que incorporen, com hem apuntat, un matís insidiosament pejoratiu i a la llarga acomplexant per als seus mateixos parlants, i no per causalitat.

D’aquí la nostra obligació de fer veure el que s’amaga darrera denominacions en el fons supremacistes, que no fan més que maquillar una realitat secular de predomini arbitrari d’una determinada llengua en funció de certs interessos oligàrquics. Cal ser-ne conscients i identificar les tergiversacions intencionades del llenguatge, com a mínim.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!