Bloc Tibidabo

En la nostra llengua tenim el  català oriental i  el català occidental, que són els grans dialectes, i després altres subdialectes   –ribagorçanopallarès., nord-occidental estricte, tortosí, valencià septentrional, valencià central, sudvalencià, mallorquí, menorquí, eivissenc, alguerès, català central, català central de transició, nord-català…-  per damunt consideracions i interferències polítiques. Molts identifiquen erradament “català” amb “català central”, i de la mateixa manera en referir-se als “catalans” tenen presents només els parlants de català central, quan  és una accepció que  -en un sentit restringit-  es refereix als “principatins”, i en un sentit ampli a tots els que es consideren part de la mateixa comunitat lingüística -per a alguns nacional- que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó…

Cal pensar que al capdavall “la qüestió de noms” és quelcom aleatori i sense major transcendència -si fem abstracció de les manipulacions polítiques-,  “aquí i a la Xina popular”; molts cops els noms són imposats pel mateix Poder, i això és ben evident en les denominacions d’Estats  relativament  nous, com per exemple Romania, i ja no diguem en excolònies recents. El que importa és saber-se membre d’una mateixa comunitat -amb les  seves variants, en peu d’igualtat, lògiques-. No ens podem capficar en nominalismes estèrils. Un cas molt proper per exemple és el de la denominació de la llengua lusa, per als filòlegs està clar que tota és “portuguès”, i per a mols gallecs, però per a una gran part   d’aquests, especialment      per als que no tenen prou bagatge cultural allò que parlen és simplement “gallec”, i aprofitant-se d’aquest desconeixement les elits caciquils de Galícia han imposat una normativa lingüística diferent del portuguès estàndard i subordinada al castellà, per exemple escriuen Ñ com en  castellà, quan els reintegracionistes escriuen NH, exactament el mateix que van fer els imperialistes russos a Moldàvia, on van imposar  l’escriptura ciríl·lica del romanès, al qual anomenen  moldau, per a diferenciar-lo de la resta de la llengua.

Cal ser conscients del que hi ha darrera certes postures i denominacions   que no són pas innòcues  ni innocents, i tenir les coses clares, sense deixar-se empresonar per purs nominalismes. Hauria de quedar ben clar que, malgrat la qüestió de noms, tots   parlem la mateixa llengua. Si s’assumeix  això deixa de tenir cap sentit,

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!