No sé si us heu fixat que, més enllà de la lamentable tragèdia ferroviària de Còrdova, gran part dels usuaris era gent que anava a fer activitats o oposicions a Madrid. Ja ha quedat enrere la imatge aquella del “sevillano”, amb gent amb maletes de fusta; ara els joves andalusos es bolquen en el funcionariat de l’Estat, i les feines manuals queden relegades a la nova immigració.
Estem en una nova etapa, i l’AVE i els altres trens d’alta velocitat en altres llocs en són el paradigma i la constatació. Malgrat la retòrica oficial globalista els estats fan implosió ells mateixos i es blinden i uniformitzen fins a límits insospitats. Aquesta uniformació, que paradoxalment es produeix en un món globalitzat, no admet “peculiaritats regionals”, llevat a l’àmbit folklòric. Més que mai els estats actuals són una “unitat de destí” “joseantoniana” que beneficien noves castes a-nacionals, en una mena de feudalisme de nou tipus.
I si ens hi fixem veurem com -a nivell d’Estat espanyol- les eleccions autonòmiques, especialment si no són nostres, són el mirall perfecte que ens mostra com de fet només hi ha un poder, l’estatal, amb delegacions regionals en alguns casos, però que no deixen de ser una derivació del mateix poder únic, potser amb alguna cirereta ornamental en forma de partidets minoritaris però que no passa d’aquí, i que en realitat la seva funció principal es limita a legitimar l’ordre imperant. Es veu molt clarament en les eleccions aragoneses, i de fet al Principat ens passa el mateix, per molt que dissimulin els nostres politicastres venuts.
Ras i curt, els estat es blinden i es repleguen vers ells mateixos i no toleren cap fissura, tot beneït pel nou ordre mundial i unes castes egoistes, insolidàries i depredadores que representen una mena de neofeudalisme postmodern i que tot ho controlen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!