Bloc Tibidabo

El bagatge cultural i tradicional de les comunitats humanes, és el que configura els pobles i les nacions al llarg dels segles, i els marca amb una empremta singular tot conferint-los la seva personalitat i la seva idiosincràsia.En les darreres dècades el nostre poble ha hagut d’aguantar lligat i emmordassat l’embranzida de diferents onades immigratòries, sense poder fer res per evitar-les o com a mínim assimilar-les -era un genocidi provocat-. Malgrat tot, mots immigrants aconseguiren integrar-se, sobretot els més joves que si amb els anys es casaren amb catalans, varen formar famílies amb descendència catalana. .Però si contràriament es casaren amb gent procedent també de la immigració i no integrada, retrocedien en la seva evolució familiar vers la plena assimilació de la cultura i la llengua pròpies de la terra que els seus pares escolliren per a subsistir, però també com a bressol dels seus fills i néts.

Les activitats de rebuig vers la llengua i cultura del país de recer -considero improcedents en aqueste3s circumstàncies utilitzar la paraula adopció- són degudes principalment a la ignorància, però també a l’orgull, a la intolerància i a la incomprensió, tan freqüents entre la gent de parla castellana. Aquestes diferents circumstàncies i actituds han portat com a conseqüència que en el nostre territori hagin sorgit principalment dels nuclis immigrants unes generacions veritablement desarrelades.

Als néts d’aquells immigrats, anem a suposar andalusos, aragonesos, o bé murcians, els és ben difícil de mantenir la identitat de procedència dels seu familiars, entre altres coses perquè l’ambient no els acompanya i sovint han de conviure amb immigrats d’altres procedències. Par altra part ells han nascut en un país que, encara que a vegades no ho sembli, té uns valors, una llengua i una cultura diferents als que ells han conegut i que la seva família arrossegà des de molt lluny fins aquí, però qui més qui menys viu en contacte amb aquesta llengua i cultura nostres, encara que no hi entri o àdhuc la rebutgi. Sigui com sigui,, els seus descendents,, a cada generació s’aniran sentint menys identificats amb la procedència familiar, però sense adoptar en els més dels casos la pròpia del país que els ha vist néixer, circumstància aquesta que afavoreix el genocidi premeditat del nostre poble, amb el caliu i l’impuls de Madrid i acceptat i beneït pels ministres de la santa mare Església.

En tractar aquest tema, no podem pas ignorar, ni oblidar, les famílies catalanes que per moure’s en ambients burgesos d’evident cursileria cultural, fan parlar als seus fills en castellà, ja que segons els han fet o han volgut creure, és més distingit. Afegim-hi també a la llista, els fills dels matrimonis mixtos que invariablement parlen castellà, i tindrem damunt la taula un mosaic esgarrifós.

Si hem de donar crèdit a la teoria que diu que per a desenvolupar-se, l’ésser humà necessita tenir una identitat, aquí, als Països Catalans, disposem per dissort d’un bon feix de gent que han perdut els orígens, que s’han quedat sense identitat.

A casa nostra està nidificant una massa híbrida que l’únic nexe que tenen en comú és la llengua espanyola, en clar estat de descomposició per la barreja, però espanyola a fi de comptes. Aquesta gent no són ni catalans, ni andalusos ni murcians, són senzillament espanyols sense res més al darrera, són híbrids que en haver perdut les arrels adopten en gran mesura les subcultures suburbials americanes, gràcies a les influències televisives i cinematogràfiques.

El dia 8-5-85 apareixia en el dia “Avui” el comentari d’una entrevista amb el sociòleg Salvador Giner, catedràtic de sociologia de Londres, que considerava que a nostra nació està sofrint una erosió gradual des de la llengua fins als usos i costums, i preveu per d’aquí a quinze anys, una crisi molt forta. Posa per exemple els immigrats i diu textualment: “La generació que va venir durant els quaranta i cinquanta va lluitar per guanyar-se la vida i ara són els que estan retirats. Els seus fills tindran temps per a organitzar-se, per a formar les seves elits, i reivindicaran la seva identitat no catalana. Aleshores hi haurà un enfrontament polític molt més fort , per exemple, que el que va constituir el PSA.” Cal comptar doncs amb la possibilitat que els híbrids germinats a la nostra terra, s’organitzin i s’oposin a la catalanitat.

Si aquesta situació es produeix , caldrà que tothom sàpiga en quines files s’ ha d’arrenglerar, haurà de saber distingir o escollir quin és el seu poble i quin no ho és. Aquest problema, molts no el tindrem, però què faran aquests fills castellanoparlants de la nostra burgesia que poden dir-se Coll, Montal, Viladomiu, Arola, etc.? O bé aquests dirigents polítics catalans que ara ja, s’han arrenglerat davant dels seus i que llurs cognoms tenen la mateixa peculiaritat catalana que els anteriors? És molt possible que siguin rebutjats d’ambdós camps i rebin bufetades a dues galtes, aquest serà però el seu problema, no es pot servir dos senyors.

Centrant però l’atenció al que ens interessa a nosaltres, als que no hem renegat del llegat dels nostres avantpassats i continuem fidels al servei del nostre poble, és ben clar que disposem igual que els nostres opositors de quinze anys pe a organitzar-nos. El problema real és, com sempre, si serem capaços d’aconseguir-ho. Som ben conscients que la llibertat i la solució dels nostres problemes passen indefectiblement per la independència i ara, davant aquest advertiment conjuntural, crec que ha arribat el moment de plantejar-se amb seriositat i responsabilitat el problema de la unitat per la independència. Cal que nosaltres estiguem preparats i organitzats per afrontar les escomeses d’aquesta nova confabulació anticatalana. Si volem sobreviure com a poble i com a nació, no podem continuar jugant a fer política sectorial, cal la urgent entesa de tots els grups en lluita per la independència dels Països Catalans, abandonant momentàniament les estratègies per la lluita de classes, per abocar-se totalment a una estratègia única i comuna per afrontar aquet nou repte. Tenim quinze anys segons Salvador Giner per a organitzar-nos, però no podem adormir-nos, recordem la nostra història, és alliçonadora si volem fer-ne cas. Ell nostre rei Pere el Gran fou derrotat i mort a Muret per Simó de Montfort. Aquest darrer passà la nit abans del combat, pregant, preparant-se. El rei català en canvi, es diu que passà una nit de disbauxa molt poc propícia a la batalla que volia emprendre. Amb el rei en Pere s’esvaí el somni d’un gran reialme catalanooccità. ,Amb nosaltres es pot esvair la supervivència del nostre poble. Cal no oblidar-ho i no perdre ni temps ni energies.

August Bernat
(Publicat originàriament a EL LLAMP,juny de 1985.)

Nota de l’editor del bloc: publico excepcionalment aquest article aliè ara i aquí pel seu valor intrínsec i premonitori.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!