Bloc Tibidabo

Un hipotètic senyor Salvans podria ser perfectament l’equivalent d’en Walt Kowalski, el protagonista de l’emblemàtic film “Gran Torino”, de Clint Eastwod -interpretat per ell mateix. El podríem situar perfectament en un pis de l’extraradi de Barcelona, ubicat en un bloc ocupat tradicionalment per obrers qualificats, extreballadors de la Nissan, molts dels quals provinents d’allò que s’anomena “la resta d’ Espanya”, tot i no faltar, com en Salvans, els originaris de comarques rurals de Catalunya o el País Valencià.

Des del seu pis Salvans percebria com el paisatge humà del barri s’ha modificat substancialment en els darrers temps, i com, especialmente, a partir de la constatació que molts blocs estaven afectats per l’aluminosi, una munió de famílies provinents principalment de Llatinoamèrica, però també de països de l’Est i del Magreb, han anat ocupant els pisos buits, pel trasllat de les famílies autòctones i, tambe, pel decés dels seus ancians ocupants.

Astorat i perduts els antics punts d’ancoratge, en Salvans -el nostre Walt Kowalski- es veuria abocat a assumir una realitat nova i canviant per no sentir-se estranger a casa seva i no surar desorientat a mercè de les onades d’una quotidianitat multiforme i indefinida transportada per la marea de la globalització fins al mateix replà del seu pis, tret que es volgués convertir en una relíquia del passat, com el seu cotxe, un vell i ben conservat Hyundai-S Coupé -l’equivalent a l mític Gran Torino-, símbol d’una època on les feines eren per a “tota la vida”, els canals de televisió es podien comptar emb el dits de la mà, no existia Internet ni les línies de low cost, i el paisatge humà del carrer i les escoles era d’una sola tonalitat .

Davant la disjuntiva d’atrinxerar-se a casa i anar llanguint de mica en mica o, pouant de les intrínseques qualitats humanes que tots compartim, sobreposar-se i trobar punts de contacte amb els nouvinguts per construir noves claus de volta, no hi ha dubte que, de totes passades, la millor opció és, per a en Salvans, inevitablement, la segona. La mateixa que escull en Kowalski-Eastwood quan, en el film, decideix posar la seva experiència al servei de joves que han vingut a viure al seu barri, sobre els quals recauen directament les contradiccions i la violència d’un nou ordre que, malgrat algunes esquerdes i la seva aparent banalitat, es revela inamovible i implacable. Malgrat tot, però, hem de ser conscients que tampoc no podem fer una transposició automática de la situación, en el nostre cas hi ha força divergències; la més important és la llengua. No és comparable la força i la capacitat de penetració que té una llengua com l’anglés, amb tot al seu favor, amb la que pugui tenir el català, sense Estat propi ni mitjans adequats d’integració, ni prestigi, ni voluntat de ser conservat pels poders econòmics ,i amb molts parlants acomplexats i que, subconscientmentt se n’avergoneyeixen. En canvi als USA la voluntat majoritària imperant entre els immigrants és la d’integrar-se tant sí com no a la societat nord-americana, i d’assumir-ne els seus valors,fins al punt que a la segona generació normalment la llengua originària resta abandonada, a diferencia d’aquí, que fins i tot no hi ha consciencia de ser en una societat nacionalment diferent de la de la resta de l’Estat ni, molt menys, volunttt d’ integració -com a mínim generalitzada- idiomàtica.

Certament, hem de ser conscients que en un món i en unes societats cada cop més interdependents és il·lusori pensar que es poden mantenir indefinidament oàsis al marge. I això cobra una especial importància en una societat com la catalana, amb unes característiques nacionals pròpies però sense poder de decisió en molts aspectes i receptora d’allaus massives d’ immigrants. Per tant, ja cal que comencem a espavilar i que anem abandonant tota temptació de recloure’ns en una utòpica i fràgil closca de cargol nostrada. Davant l’amenaça de la passivitat i la dissolució, com a persones i com a societat, l’única alternativa és sortir al carrer i implicar-se, cosa, però, que no vol dir, de cap manera, renunciar a les característiques pròpies, ni molt menys! Al contrari, cal estendre-les i fer que siguin abraçades i assumides pels nouvinguts, tot actuant localment i en la vida quotidiana,,i també, políticament, recolzant organitzacoions i lideratges desacomplexats i sense tabús autoimposats, que lluitin decididament per la integració i per la homogeneïtzació de la nostra societat ,a partir de la catalanitat originària, i per la seva plena llibertat política.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!