Bloc Tibidabo

Joaquim Torrent

1 de juliol de 2022
0 comentaris

Globalització i nous estrats socials

Amb la globalització s’han produït grans canvis en la composició de l’espectre social en tots els estats, uns canvis que en la societat catalana, així com en la resta de societats europees han estat especialment notoris. Aquí, però, només intentem fer-ne unes pinzellades esquemàtiques, ja que es tracta d’ un procés prou complex, així,per exemple, els diversos estrats socials no són monolítics, i tenen en el seu si múltiples subdivisions, condicionades a més per les variables espai i temps i pel grau de desenvolupament  de cada tipus de societat…

Les dues classes més destacables d’aquest nou ordre de coses  -tot i que preferiríem anomenar-les estrats, ja que “classe” implica un autoreconeixement i una autoconsciència combativa que no tenen-  serien “les elits globals” i  “el lumpen”. Entre aquestes elits hi hauríem de comptar les elits així pròpiament  anomenades com també els qui sociològicament se’n consideren per compartir-hi valors i formació cultural, tot i a efectes pràctics poder-se situar fora del sistema temporalment i provisionalment. Unes elits de recent aparició que es caracteritzen pel seu desarrelament i extrema mobilitat, la seva dèria per les xarxes socials i la nova tecnologia, el seu extremat individualisme,  i el seu  pragmatisme, que els fa menystenir tota una sèrie de valors i de patrimoni cultural -sovint per caure en la inanitat- que, almenys formalment, caracteritzava les velles classes dominants, amb les quals no hi tenen res a veure i que ben sovint no en descendeixen i no s’hi senten lligats. També caldria ressaltar que molts membres d’aquest nou estrat dominant són fruit de la immigració, però de la immigració selectiva i formada; una immigració minoritària en comparació amb el gran gruix d’aquesta però no per això menys significativa, de la qual en formen part els anomenats “nòmades digitals”, protagonistes actius ben sovint de processos de gentrificació espacial per la seva incidència en els llocs que trien com a residència.

Pel que fa al lumpen cal distingir entre el veritable lumpen, desestructurat i sense vincles, referències ni valors per definició i els que tot i estar en un estrat social baix encara serven algun valor i referència, se senten mínimament recolzats socialment  i tenen un mínim capital de reserva, els quals podrien ser considerats, per compartir de tota manera moltes característiques amb el lumpen, com a “semilumpen”… Una característica primordial d’aquest nou lumpen, en sentit ampli, és que majoritàriament està constituït per persones d’altres països, preferentment extracomunitàries i, per regla general, amb molt poca formació, la qual cosa, evidentment, en permet i afavoreix l’explotació.

El lumpen  -i el semilumpen com a subdivisió seva-  es configura com a captiu i dependent de les noves elits,, tot passant a ser, amb aquestes, els dos estrats més distintius i característics de la nova era global, els quals entre ells es potencien i complementen.

A l’altra cara de la moneda hi trobaríem les classes tradicionals eclipsades per l’emergència i el protagonisme dels nous estrats socials  fruit directe de la globalització. Aquestes serien -amb totes les subdivisions internes pertinents-: l’antiga classe treballadora autòctona, les antigues classes mitjanes i les elits tradicionals.

L’antiga classe treballadora, d’origen autòcton -a nivell estatal, s’entén-, igual que les classes mitjanes, se sent entre l’espasa i la paret, i condemnada a desaparèixer i diluir-se  -amb totes les conquestes socials aconseguides durant una lluita de decennis entre el nou lumpen –el qual sol ocupar els seus antics habitatges i barris- i les noves elits.

Pel que fa a les classes mitjanes, tan lligades a l’ estat del benestar i al “baby boom” de postguerra,  es troben amb la mateixa tessitura, amb la diferència que aquestes passen a nodrir majoritàriament les noves elits, mentre que les classes treballadores nodreixen preferentment el nou lumpen.

Tot plegat com a mostra clara d’un procés d’atomització i desestructuració social, i també de bipolarització entre elements dominants i dominats, en una espècie de neofeudalisme.

I ens deixàvem les velles elits tradicionals, les quals si bé no es veuen pressionades directament sí que es veuen interpel·lades existencialment i, vulgues o no , se senten obligades a reflexionar sobre el seu futur el qual, és evident que d’ una manera pragmàtica passa per la fusió i la incorporació a les noves elits, malgrat reticències “morals” i d’acceptació  per manca de coincidències en tradició, usos socials i pòsit cultural. Malgrat tot la convergència és inevitable i així s’admet, no, però, amb fortes reticències internes. En un procés semblant al que en altres temps feu l’antiga noblesa en relació a la nova burgesia ascendent, en el qual els interessos materials poden més que els vells prejudicis de classe, i que fou magníficament descrit en obres com “Bearn” o “Il Gattopardo”…

 

Joaquim Torrent

 

PD.: En l’esquema adjunt s’intenta exemplificar el que acabem d’ exposar.

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!