Joaquim Torrent
El síndrome bàltic
No fa gaire vaig estar consultant l´atles i, casualment, em vaig aturar a la zona del golf de Finlàndia. No podia deixar de pensar, tot sabent que pràcticament comparteixen la mateixa llengua, per quin motiu no s´ajuntaren en un sol estat Estònia i Finlàndia. De segur que si ho haguessen fet s´haurien estalviat molts problemes causats pel poderós veí rus. Un dels quals encara s´arrossega: l´amputació a Finlàndia de Carèlia. Actualment, Carèlia és una república autònoma englobada en la Federació Russa i arrossega una gran russificació, començant per la població, que ha estat en gran part substituïda -d´aquestes substitucions poblacionals en saben molt els estats- per russòfons, en un procès paral.lel a l´increment de la població russòfona no integrada a Estònia, encara que en aquest cas la independència ha estroncat el procès, afortunadament per als estonians.
També em va cridar l´atenció la situació de Sant Petersburg, una mena de tascó clavat estratègicament al fons del golf de Finlàndia, que revela l´artificiositat del seu origen. Fundada per Pere el Gran al segle XVIII per donar una eixida al mar al seu imperi, damunt la província d’Íngria – obtinguda, com Livònia i Estònia (amb una porció de Carèlia),de Suècia mitjançant la pau de Nystad- aquesta ciutat es configurà des de la seua fundació com un important centre de russificació de l’entorn, que originàriament pertanyia a l´àmbit finoestonià, com el proper districte de Viborg.
Segons dades del geògraf francès Roland Breton, al seu llibre “Les ethnies”, els livonis, isolats a Letònia, eren 1.238 el 1925, i en l´actualitat podrien ser menys de 150 i d´avançada edat; els vots o txudiés, que han donat nom als llacs que separen Estònia de Rússia, eren un miler el 1914, i ara no arriben ni a una trentena d´ancians; els ingris, del sudoest de Leningrad, sumaven encara 16.800 l´any 1926, però només 781 en 1970; finalment, els vepses, al sud del llac Onega, passaren de 32.800 el 1926 a 8.300 en 1970. De fet, aquestes ètnies no s´han extingit pas per manca de descendència o per genocidi físic -únicament els ingris foren deportats el 1940 amb els finesos i estonians de la regió de Leningrad-, sinó perquè en barrejar-se amb les ètnies veïnes, els seus descendents són en l´actualitat letons, estonians o russos. Perdut l´ús de la llengua, amb una gran manca d’autoestima i minoritzats fins al límit no els queda cap més opció…
No cal dir que aquest procès de dilució cultural no se circumscriu de manera exclusiva a la zona bàltica; en major o menor grau, es produeix o s’ha produït arreu. És un exemple clar del valor de les llengües com a indicador -talment com una punta d´iceberg- de la manca de veritable poder polític de determinats pobles, i, evidentment, de la força dels estats -i dels poders que giren al seu voltant-, capaços de bastir pràcticament del no-res, sia als aiguamolls del Bàltic, a l’altiplà castellà, a l’altiplà anatòlic, a la selva brasilenya o al desert de Nevada i a les Muntanyes Rocalloses -i també als Monegres i al Pirineu…-, grans capitals, o complexos dedicats al joc o a l’esquí…
Malauradament, tant ara com històricament, els grans poders socioeconòmics imbricats amb les estructures estatals no han tingut la més mínima contemplació vers els pobles i cultures que interferien en els seus objectius geoestratègics i d’explotació del territori –emmascarats semànticamnet darrera el mot “progrès”. Es més, simplement han estat tractats -maltractats- com la fauna i la flora; com una molesta pedra a la sabata que impedia caminar momentàniament i de la qual calia desfer-se. Sense anar més lluny és el que actualment està passant al Perú, on els indígenes que reivindiquen els seus drets ancestrals sobre la terra són reprimits i massacrats immisericordement.
Joaquim Torrent
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!