Bloc Tibidabo

Joaquim Torrent

25 de març de 2022
0 comentaris

El rei va nu, article arran d’una entrevista a Gerard Furest

Un cop llegida l’entrevista feta per Manuel Lillo a Gerard Furest, membre del sindicat Intersindical Educació, i publicada a “El Temps” el 23-03-2022 amb motiu de la vaga d’ensenyament i la nostra precària situación lingüística em  quedo  amb dues coses:  el fenomen actual que es dóna ara al Principat en què joves catalanoparlants es comuniquen entre ells en castellà, i l’existència, “de facto”, d’una doble línia, igual que al País Basc…  El primer fet  em sembla esfereïdor i terrible, i  demostra fins a quins nivells hem baixat; quant al segon, el sol fet de dir-ho és ja una mostra de valentia i honradesa, en esmentar objectivament la realitat, allò que “el rei va nu”. Tot plegat ve a ser la punta de l’iceberg, d’un procés ple de concessions i claudicacions liderat per la nostra classe política que ens ha dut a un atzucac del qual  serà molt difícil de sortir-ne. I, és clar, no és només culpa de l’ensenyament, ni aquest pot solucionar-ho tot. Ara i aquí ens trobem al mig d’un maltempsada perfecta que s’ha anat covamt durant moltes dècades. Pensem que, per exemple, les mesures d’en Pujol, venint com veníem del franquisme, en un primer moment podien semblar bones, però a la llarga duien data de caducitat i estaven condemnades al fracàs, un fracàs que a nés ha coincidit amb la generalització de la globallització i unes noves allaus immigratòries.

Realment fa la sensació com si estiguèssim dins una barqueta a alta mar i en plena maltempsada amb una via d’aigua i només provistos  d’una galledeta de platja per treure  l’aigua. Caldria que canvièssim moltes coses per a reeixir. Però com? Com es fa? Com es pot canviar el sistema econòmic -al capdavlall una de les variables més importants-? Com es fa per a augmentar la consciencia i la fidelitat idiomàtiques sense prou mitjans i depenemt d’un estat aliè que ens oprimeix i ens expolia? Massa cops ens trobem com un lluç que es mossega la cua, i amb la sensació que no hi podem fer res; per tant no resulta sorprenent que més d’un pensi -tot i que no gosi dir-ho- que potser només ens queda morir amb dignitat i assenyalant-ne uns quants, atès que els canvis estructurals es mostren com a poc menys que irreversibles. Molt haurien de canviar les coses perquè no fos així, i evidentmen haurien de ser uns canvis a nivell de tota la societat. Malgrat tot  tenim l’obligació de no defallir i desenmascarar certs personatges, com s’ha apuntat abans, per damunt d’etiquetes i prejudicis que a hores d’ara ja no tenen cap sentit davant la “realpolitik”…

Tot i això,  mentre estiguem vius, no ens podem aturar ni conformar amb l’actual “status quo” -encara que ara per ara no es vegi amb prou nitidesa la sortida del túnel-, lluitant units, amb constància i generositat, i mirant de mantenir la dignitat, malgrat la possible incertesa dels resultats de les nostres accions. El contrari seria la mort definitiva…

Joaquim Torrent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!