Bloc Tibidabo

Feia molts anys que no hi havia estat, però aquest estiu vaig tenir ocasió de fer un passeig pel Masnou, tot rememorant els meus primers anys, concretament la “torreta” del carrer Fontanils, al barri d’Ocata -després de travessar la magnifica, per harmoniosa i tranquil.la, placeta del mateix nom- on havia passat en família els meus primers estius, propietat dels avis i que va ser venuda ja fa molts anys. En principi la façana no havia sofert canvis i hi havia la mateixa porta de ferro amb pintura grisenca, amb un barri (part inferior llisa) i unes barres amb punxes, des d’on ascendien les escales d’ accés, així com la mateixa terrassa amb glicines sustentada per columnes de maó.

Davant la façana m’envaí un inevitable sentiment de nostàlgia i una sensació com si no haguessin passat els anys, i tota una sèrie de records començà a aflorar al meu cervell. Encara es distingia l’entrada, sota la terrassa suspesa, del garatge, un garatge que recordo sobretot per la seva olor, una flaire indefinida de resclosit entre goma de pneumàtic, humitat i tabac; una escaleta al fons duia a l’interior, al menjador, presidit per un artístic llum modernista amb una gran pantalla de marbre transparent penjat del sostre en vertical a la taula. Hi havia unes finestres que donaven al patí-jardí del darrere , l’eixida, i als baixos hi havia la cuina, amb una gran cuina econòmica de ferro, i al fons un estany-safareig semicircular sota un porxo amb glicines sustentat per columnetes helicoidals de maó i on hi havia peixos de colors i nenúfars, així com una mena de brollador vertical adossat a la paret del fons amb pedres plenes de molsa gotejant…

Com he dit, la sola presència de la casa obrí les portes a tot tipus de records soterrats -i també de vivències-, i no només en aquell moment sinó també posteriorment. Encara recordo, per exemple, com a l’hora d’ anar a dormir els meus pares cremaven com una mena de paper antimosquits que feia una olor i un fum característics que omplia els dormitoris, situats al segon pis –on encara restaven taques de tinta al paviment de rajola hidràulica, atès que l’edifici havia estat destinat a col·legi-, i des d’on es veia, al darrera, part de la majestuosa torre d estil neoclàssic francès d’una coneguda família benestant.

En anar-me’n vaig veure uns quants infants llançant petards al carrer i de seguida vaig recordar com força dècades enrere uns altres infants en el mateix carrer, llavors encara no asfaltat, feien el mateix… El cicle de la vida.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!