Bloc Tibidabo

Normalment, quan es critica el nefast  paper del jacobinisme en    el món contemporani, apareixen automàticament des de determinats mitjans  rèpliques furibundes contra els qui han gosat  posar en solfa determinats principis tinguts per immutables-molts cops basades en mitges veritats, tòpics suats i llocs comuns rancis i obsolets. Mostra d’ això és la intenció de fer passar les crítiques a un determinat sistema de pensament per un atac al poble que suposadament l’encarna, tot confonent ideologia amb nació  -tal com féu el sovietisme. És un malentès que cal desfer en pro d’una major llibertat de pensament. Tot i això, cal reconèixer que la tasca d’anàlisi crítica d’un sistema de pensament que secularment ha amarat la nostra cultura i ha parasitat els esquemes mentals de la gent d’ aquest país és una tasca titànica i arriscada, feta contra bona part de l’“stablishment” i d’un munt d’interessos creats. Lògicament, una tasca d’ aquest tipus implica fer públics una sèrie de conceptes erronis i de falsos tòpics esgrimits, en certs casos, per figures de renom, cosa que no hauria de ser interpretada com un atac personal; simplement es tractaria de posar honestament “els punts sobre les is”.

En les rèpliques desqualificatòries abans esmentades ja hem apuntat que se solen adduir una sèrie de tòpics que, ben mirat, no s’ aguanten per enlloc; de la mateixa manera,  l’esperit que emana de les esmentades crítiques més aviat put a resclosit . Per tant, refutar-les esdevé un deure ineludible d’higiene mental.

Comencem per un dels tòpics més revoltants, el de la “llatinitat”, és curiós com el xauvinisme francès fa servir la retòrica de la llatinitat quan li convé, perquè altres vegades na ha dubtat gens, dins del seu mateix estat, a reduir altres idiomes neollatins, com el mateix català, o la llengua germana, l’occità, a la categoria de patuès. És a dir, a la de sub-idiomes únicament aptes per adreçar-se als animals, tot negant-los el pa i la sal. Ensems, la llengua francesa era presentada, sense cap mena de rubor, com   “l’ instrument més alt de la Raó” i  com “el vehicle més idoni per vehicular el pensament”. Per això no ens hauria de semblar gens estrany que als murs d’antigues escoles -per exemple a la    d’ Aiguatèbia de Conflent- encara es pugui llegir “parlez français, soyez propres”. No parlar francès equivalia a ser brut, irracional… En virtut del jacobinismne imperant els no francoparlants eren estigmatitzats, fins al punt de fer-los sentir vergonya de la seva parla….I tot això en nom de “les llibertats”. Quina paradoxa!

Realment quedaríem esbalaïts si comencéssim a enumerar totes les bestieses comeses pel jacobinisme; una doctrina que va dur a la tomba molts catalans seduïts per falses proclames durant la Gran Guerra. El seu sacrifici va ser pagat amb el menyspreu més absolut pel jacobí Clemenceau quan, en reclamar-li els delegats catalans, un cop acabat el conflicte, drets per a Catalunya tingué la barra de contestar: “pas d’histoires, monsieurs”… I cal recordar que en aquella guerra, a més de molts catalans, també van morir molts combatents provinents de les nacions perifèriques de l’ Estat francès; encara fa feredat anar per molts pobles occitans i nord-catalans i observar, damunt el tòpic monument,  les llargues llistes de “morts pour la patrie”… I ja que parlem de pobles, recordem el mal d’ulls que fa el veure la bandera tricolor republicana damunt el campanar de les esglésies, una pràctica que, tot i el nacionalcatolicisme, no s’ha produït a l’Estat espanyol.

Certament, el pensament jacobí, a diferència del pensament de tipus anglosaxó, ha estat en l’origen d’una llarga sèrie de problemes que arrosseguen les societats contemporànies i que ja va sent hora, si més no, que comencin a ser posats en qüestió, especialment ara que es perfila una Europa nova i diferent. El sistema de pensament jacobí -no per casualitat arrelat pregonament en  països de tradició catòlica-  és un sistema basat en la burocratització, l’arbitrarietat, la centralització, la negació del passat i el quantitativisme més delirant. Sobre el paper diu defensar la llibertat de l’ individu, però en realitat retalla la seva essència i la seva història i peculiaritats; en nom d’un fals igualitarisme el sotmet -com afirmava Foucault- a una societat disciplinària i punitiva, modelada per l’Estat i on fora dels seus límits no hi ha alternatives.

Cal que abandonem els vells esquemes mentals inquisitorialjacobins dels obsolets estats nació vigents fins ara a  l’ Europa Occidental,  i que cerquem altres alternatives i altres fonts de pensament, més d’ acord amb la realitat, lluny de la delirant negació de les identitats col·lectives propugnada pels jacobinisme i pels seus fills espuris, els quals constitueixen una ofensa per a la la dignitat de l’ home que, hipòcritament, tant diuen defensar.

Joaquim Torrent

(article del 2016)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!