Bloc Tibidabo

Joaquim Torrent

22 de maig de 2021
0 comentaris

Directrius per a una nova organització territorial del Principat de Catalunya

En les possibles propostes de divisió territorial de Catalunya normalment primen  els criteris socioeconòmics per damunt qualsevol altre criteri, així els criteris culturals i lingüsiticodialectals solen ser menystinguts. Personalment, però,  crec que sense qüestionar la preeminència dels primers factors no es poden deixar de banda els segons, i que aquests  caldria tenir-los també en compte, tot i que no exclusivament.

En principi simplement es tractaria de respectar  els límits entre català occidental i català oriental, atès que reflecteix la divisió més important existent dins les terres catalanes i és, com a reflex d’ una realitat antropológica subjacent, tan digne de ser considerat, o més, que, posem per cas, el límit historicoadministratiu existent entre el País Valencià i el Principat,. En línies generals, però, em declaro d’acord amb la divisió feta per Pau Vila des de la Ponència d’Estudi de la Divisió Territorial -publicada el 1933 i aprovada el 1936-, tot i precisant que ho faig des d’una posició oberta i no tancada a incorporar les reformes necessàries per respondre als canvis produïts en els darrers temps. Aquesta proposta, recollida, bàsicament, en la formulació de les comarques actuals, va ser feta amb una gran clarividència a partir dels postulats de Paul Vidal de la Blache i l’escola francesa de geografia regional, fins i tot superant els postulats inicials i avançant-se al futur. Pau Vila tingué l’encert de recollir l’existència dels nodes (els diversos nuclis urbans) i dels fluxos existents entre aquests -tal com faria Etienne Juillard, també des de les files de la geografia regional, i com fa l’actual geografia quantitativa- per articular la divisió en comarques i vegueries del Principat.

En concordança amb les tendències geogràfiques contemporànies, doncs, assumeixo plenament el predomini dels factors socioeconòmics a l’hora de planificar el territori i establir-ne la divisió territorial, sense renunciar, però, al vell pòsit possibilista i humanista propi de l’escola francesa de geografia regional. Això es concretaria establint una sèrie de barems a considerar en la instauració d’una comarca o en l’adscripció comarcal d’un determinat nucli de població: és a dir, per exemple, d’un total de cent punts els factors socioeconòmics en tindrien setanta-cinc, mentre que els restants vint-i-cinc es repartirien entre factors naturals (orografia, hidrografia, etc.), històricoadministratius i lingüísticoantropològics. De tota manera, aquests criteris només serien vàlids per a regions (en sentit ampli) homogènies, perquè, com ja he apuntat, determinats límits no poden ser sobrepassats impunement. Entre aquests hi hauria d’haver  -per una mena de consens implícit-   el límit entre català occidental i català oriental, el qual no és prou tingut en compte, a diferencia, com ja he apuntat,  de certes fronteres històricoadministratives dins els mateixos Països Catalans. I no parlem ja de fronteres estatals!

El cert, però, és que molts cops les realitats socioeconòmiques també superen aquests darrers límits. Uns límits que, en aquest cas, ningú no gosa alterar i que, al capdavall, en contenir realitats regionals i nacionals però no econòmiques, solen reflectir realitats culturals territorials preexistents. Els fets ens mostren que, a l’hora d’establir divisions internes dins qualsevol dels ens politicoadministratius existents, primen els factors socioeconòmics, però, també, que hi ha una gran excepció vigent i acceptada implícitament per tothom, consistent a mantenir-ne inalterables els límits externs. En aquesta línia, la meva proposta, fent un paral·lelisme amb els altres tipus de límits, únicament pretén que el límit entre els dos grans dialectes del català també sigui respectat en la configuració de les comarques. No tenir en compte aquesta divisió no faria més que abonar les teories de caire jacobí que propugnen un racionalisme uniformista i artificial de base utilitarista, en detriment dels particularismes enriquidors, la història comuna, la llengua (i, equiparable a aquesta, els grans dialectes) i la consciència de comunitat de cultura i de lligams entre els habitants d’un determinat territori -conceptes, aquests, que paradoxalment va tenir en compte Stalin, des del marxisme-leninisme, en formular la seva teoria de la nació.

A més, a hores d’ara, amb els canvis comunicacionals i de gèneres de vida esdevinguts, es pot afirmar que força aspectes de la divisió comarcal de Pau Vila ja no tenen sentit i que, per tant, s’haurien de reformular, tant a un nivell inferior a la comarca (la proposta d’establir estructures administratives comunes entre municipis limítrofs i complementaris, les «municipalies», va en aquesta direcció) com a un nivell superior, creant, per exemple, comarques més extenses que les actuals. Canvis que han provocat, també, un cert deslligament: molts nuclis de població ja no depenen tant, com, anteriorment, de determinades capitals comarcals relativament properes. Aquest deslligament afavoriria, en determinats casos, que l’adscripció a una nova jurisdicció d’acord amb la realitat regional -en un sentit ampli- corresponent al dialecte occidental o oriental no fos gens traumàtica, ans al contrari.

Malgrat tot, els canvis que hi podria haver si s’apliquèssim els criteris apuntats, de la manera i amb la proporció que  són proposades, serien mínims i circumscrits a zones i localitats concretes, no crec que incloguessin comarques senceres, però  almenys tindríem el consol moral i ètic d’haver considerat tots els factors sense marginacions injustes.

Joaquim Torrent
Geògraf

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!