Joaquim Torrent
Una de les plagues més temibles d’aquest país és i ha estat la causada pel virus del cofoisme excessiu. Com tots els virus, aquest passa inadvertit i no és possible observar-lo a simple vista. Amb l’agreujant, en el nostre cas, que no s’ha fet res per eliminar-lo; al contrari, se l’ha fet créixer interessadament per tots els mitjans. Com capons de corral -els quals són engreixats i engabiats per aprofitar-ne la carn- molts conciutadans nostres s’han mostrat sistemàticament ufanosos i cofois de si mateixos, i, des del seu petit món, talment com des d’una gàbia, han cregut ser els millors, com si es trobessin al centre de l´Univers, sense reparar en la seva manca de llibertat i d’autoreallització.
Certament, un dels drames d’aquest petit país és l’inaudit autocofoisme de molts dels seus habitants, que s’han imaginat ser el súmmum d’ Europa i el melic del món, quan en realitat la nostra societat es troba molt més a prop de Nàpols i de Sicília que no pas de Suïssa o -malgrat els desitjos de l’expresident Pujol- dels Països Baixos. Una societat on una sèrie de lacres, que en temps de crisi apareixen amb tota la seva cruesa, s’erigeixen com a formes d’actuació habituals, tot i que s’aparenti no reconèixer-ho: el servilisme, la manca de fermesa i compromís, el nepotisme, les ànsies desmesurades d’enriquiment personal… Perquè, desenganyem-nos, a casa nostra, com a bon país catòlic, el que és públic -i això ja ve de lluny- sempre ha estat vist com una realitat llunyana de la qual calia, en lloc de responsabilitzar-se’n o, fins i tot, intentar-la canviar, treure’n el màxim profit personal, posant a l’hora de la veritat els interessos particulars i familiars damunt els col.lectius.
Aquest autocofoisme ens fa creure que disposem d’autogovern, tot i, en realitat, només tenir unes institucions de tercera regional i d’abast limitat i d’estar supeditats en l’àmbit poliíticoeconòmic a poders aliens. Una actitud que ens fa veure’ns com a “moderns” i “internacionals”, malgrat ignorar l’anglès -la veritable llengua internacional- i posar-nos automàticament, davant algú amb trets exòtics -i ja no diguem davant un jutge-, a parlar en espanyol, en una mostra clara d’alienació provinciana i baix nivel cultural, el qual es veu corroborat per les pobríssimes xifres de lectura.
Tot plegat seria còmic si no fos realment patètic, perquè com deia Rovira i Virgili “l’espectacle d’un poble ajupit és molt més trist que el d’un poble oprimit”…Sobretot si aquest poble no és conscient de trobar-se en aquest darrer estat i li han fet creure que viu en el millor dels mons possibles. I si, a més, com en aquests moments, molts ciutadans experimenten un inexplicable sentiment d’ira i perplexitat produït a parts iguals per la contundència de les xifres econòmiques i socials i pels casos de corrupció que -pels motius que sigui- han estat destapats, llavors el patetisme pot arribar a cotes exponencials.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!