Bloc Tibidabo

La Franja de Ponent ha sigut durant dècades víctima d’una invisibilització lingüística que va molt més enllà de l’ús social del català. Un dels exemples més subtils -però igualment significatius- d’aquesta despersonalització cultural és la tergiversació de noms i cognoms propis de la nostra llengua en els registres civils, escolars i oficials, i tanbé en els registres eclesiàstics i les cerimònies litúrgiques (batejos, enterraments…); malaauradamnet l’Esglesia ha tingut, juntament amb les institucions centralistes de l’Estat -directaent o per delegació-, un paper ben nefast en aquesta qüestió, i el continua tenint… Una qüestió ben estudiada pel sociolingüista natarranyenc Natxo Sorolla, en el seu llibre Llengua i societat a la Franja, on presenta el marc teòric per a entendre com aquestes tergiversacions formen part d’un procés més ampli de minorització.

Un cas paradigmàtic és el de l’escriptor, també matarramyenc, Desideri Lombarte , que duia un cognom alterat, ja que la seu forma original seria Llombart Aquesta deformació no és anecdòtica, és el reflex d’un sistema que ha castellanitzat persistentment, i a consciència, la identitat dels catalanoparlants de la Franja, començant per allò més íntim, com per exemple els noms de fonts, en un procés de despossessió cultural que es pot considerar un veritableetnocidi -i com ja hem apuntat secundat per l’Església.

Durant anys, a la Franja, els registres civils només acceptaven formes castellanes. Així, Joan es convertia en Juan, Joaquim en Joaquín i Ferrer en Herrero -i també al País Valencià, recordem el ministre franquista Herrero Tejedor-. Però, més enllà de la traducció, hi ha hagut casos de transcripcions errònies, adaptacions fonètiques i pèrdua de la forma original. A banda de crear una generació de ciutadans amb noms i papers que no es reconeixen com a propis.

Recuperar els noms i cognoms de les persones en la seua forma i aparença formal catalanovalenciana no seria només una qüestió administrativa, representaría un acte d’afirmació, de resistència cultural i de dignitat personal per a la gent de la Franja .La llei permet catalanitzar els noms, però cal voluntat, informació, suport institucional i encoratjament, coses que ara per ara, malauradament, no hi són en el grau que caldria, especialment si tenim em compte tot el llast que arrosseguem d’un passat contrari a les nostres caracterítiques culturals i singulars més pròpies i distintives.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!