Un Pla Bolonya allargasat
El Pla Bolonya, i perdoneu el tòpic, va fer córrer rius de tinta. Havia de ser la solució per, entre altres objectius, facilitar la mobilitat de professionals per Europa a causa d’un sistema de titulacions fàcilment comprensible i comparable. Nos obstant això, des del govern espanyol es va apostar per fer que els graus fossin de quatre cursos de durada, al contrari de la majoria de països europeus del nostre entorn, que són de tres. I la pregunta és: quina necessitat hi havia de fer quatre anys, quan estava més que demostrat, almenys en el cas de les enginyeries, que en tres era suficient? La resposta caldria buscar-la potser entre els interessos corporatius dels responsables educatius i potser també en aquell altre tòpic que diu que: “Spain is diferent”. De res van servir les veus discordants que hi havia a Catalunya, com la del que era aleshores conseller d’ensenyament Carles Solà i altres. Ara pel que sembla la crisi ha fet caure la bena dels ulls a molts, ja que sembla ser que s’estan replantejant passar als tres anys. Un any més de durada encareix els estudis, tant per l’administració com per als estudiants, de forma important. El que si és cert és que la asimetria en les durades dels graus i màsters a Europa (3+2) i a l’Estat espanyol (4+1), porta problemes d’homologació i d’encaix.
I una altra de les conseqüències que patim especialment els enginyers tècnics industrials és que per aconseguir adaptar la nostra titulació a la de graduat en enginyeria -entre altres coses per poder accedir a fer un màster- hem de fer 60 crèdits (equivalents a un curs) per tenir la segona titulació. El sistema actual vigent a la UPC per aconseguir la retitulació és car i complicat. Des dels Consell de Col·legis de Catalunya estem treballant per poder canviar-lo. Recentment ens hem entrevistat amb el secretari d’universitats Antoni Castellà i amb el nou rector de la UPC Enric Fossas, per posar fil a l’agulla. De moment tenim el compromís d’ambdós de crear un grup de treball mixt format per la Generalitat, la UPC i el Consell. Pensem que és una bona notícia.
Continuant amb les bones notícies, cal dir que la Comissió Europea ha proposat recentment mesures per impulsar la industria a la UE, en declivi des de 2008. A Catalunya en som molt conscients de la davallada industrial i per això la Generalitat ha creat el pacte “Més Indústria”, del qual en formem part també com a Consell. Ens alegrem de la decisió europea ja que cal unificar esforços perquè, tant en el nostre país com a la resta d’Europa, hi hagi un renaixement industrial. És important que des de totes les administracions s’esmercin esforços i recursos per modernitzar les indústries, tot invertint en innovació, noves tecnologies, finançament, formació, etc., que aportin múscul al teixit industrial. Cal dir que, tot i la reculada, el sector industrial representa a Europa el 25 % de l’ocupació privada i més del 80% de les exportacions.
El Pla Bolonya hauria d’haver sigut un pas endavant de l’enginyeria espanyola. Així s’havia concebut des del principi. L’objectiu era acabar amb la dualitat enginyer inferior – enginyer superior pròpia de principis del passat segle. Hi hauria d’haver-ne un primer cicle (grau) que conferira les atribucions professionals plenes i un segon cicle (màster) destinat a l’especialització, deixant de banda la superespecialització del doctorat. Exactament, com succeeix a l’Europa i a la resta de països desenvolupats. S’ha lluitat molt des de les Institucions representatives de l’enginyeria tècnica per tal de revertir eixa situació ancorada al passat i que, naturalment, està defensada per aquells que entenen l’enginyeria com a una enginyeria de classe. El grau de quatre anys acadèmics respon perfectament a l’esquema: Grau versus atribucions plenes (formació generalista) Màster versus atribucions específiques (formació especialitzada).
Arribats a aquest punt potser es il·lustratiu. el contingut de l’informe d’experts lliurat al Ministeri d’Educació fa uns mesos. Aquest informe no fa més que avalar la postura que des del primer moment va adoptar el Ministeri d’Educació del Govern de PP. El propi ministre ho va manifestar públicament en alguna ocasió: el sistema espanyol adaptat a Bolonya hauria de respondre al model 3 + 2 : Grau de tres anys i Màster de 2 i professionalitzant. És a dir, tot com abans de Bolonya. Mantindre una enginyeria tècnica (inferior) i una enginyeria (superior). Si ens fixem en l’informe de “experts”, quan es parla d’enginyeria només es refereixen als enginyers “superiors” que, per a ells, són els únics enginyers. Alguna menció es fa als enginyers tècnics (que, clar, no són enginyers) proposant que es torne als tres anys de formació i, evidentment, a les seues atribucions tradicionals. Aquest document ha sigut elaborat tal com el Ministeri volia, recolzant les seues tesis. Per a això han triat a persones de la Universitat que estan en un núvol, que no han desenrotllat cap activitat professional i que desconeixen absolutament la professió d’enginyeria. És a dir, com a bons catedràtics, ubicats en el seu cel i aliens a la vida terrenal. Almenys, en l’etapa en què jo vaig estar present en el disseny del model actual, els enginyers tècnics vam saber guanyar-nos la presència, la veu i el vot i vam saber utilitzar-ho per a arribar a salvaguardar el nostre interessos. Finalment, l’informe, com no podia ser d’una altra manera, està infestat de dades falses: Els països més desenrotllats del món – Estats Units, Canadà, Japó – tenen graus d’enginyeria de quatre anys que els habiliten per a l’exercici ple de la professió i màsters d’especialització que els habiliten per a l’exercici d’una determinada especialitat dins o fora del seu àmbit general. Alemanya té graus de tres anys, però que no són “inferiors”, sinó que habiliten per a l’exercici ple de la professió d’enginyer, i també té graus de quatre anys, depenent de la universitat concreta i de la branca d’enginyeria. També els màsters són d’especialització. En el Regne Unit passa el mateix.
Crec, per tant, que cal defensar l’actual model, demanar atribucions plenes al Grau d’enginyeria i al mateix temps que els Màsters s’orienten cap a l’especialització i no que siguen professionalitzants i generalistes. I lluitar a les universitats per aconseguir que es tinga en compte l’experiència contrastada dels enginyers tècnics i la seua formació reglada i complementària per tal que puga ser possible la titulació de Grau presentant un treball complementari. Hi ha universitats que ja ho estan fent.