Actualitat sobre ENGINYERS BCN i l'enginyeria

“Catalunya la fàbrica d’Espanya”, era el títol d’una exposició que es fa ver als anys vuitanta per explicar la importància del teixit industrial català. Ha plogut una mica i ara el títol hauria de ser segurament un altre. Però sí que és veritat que Catalunya era, i encara ho és, país de fàbriques. Vaig créixer a Torelló (Osona) envoltat de fàbriques i de treballadors de fàbrica. El meu pare era torner mecànic en una empresa de Manlleu dedicada a la fabricació de maquinaria per la filatura. La meva mare era filla d’un torner de fusta que va acabat posant un taller de plomes estilogràfiques, el principal client del qual era la marca catalana Inoxcrom. El meu avi patern, en Miquel Darnés, feia anar el mall, d’aquí li venia el malnom de “Quel maier”, a la Farga Lacambra, on fonien l’aram per convertir-lo en cables elèctrics i altres aplicacions. Molts del meus amics d’infància tenien pares i mares que anaven a “toc de pitu” per les fàbriques tèxtils del voltant: Cal Feiner, Can Blanc, El Pelut, Vilaseca, etc,. Ara això ha canviat molt. El tèxtil es va ensorrar, però a pesar de tot, encara hi ha força empreses que es dediquen a la fabricació d’altres productes a Torelló. Com per arreu del país. A Catalunya,tot i la reculada a causa de la bombolla tecnològica (2001), de l’augment de l’economia especulativa i la bombolla immobiliaria, prop de la meitat de l’activitat econòmica està relacionada amb el sector industrial.

Ara bé, cal tenir una delimitació clara del que és indústria, que va molt més enllà de la planta que treu fum. L’activitat manufacturera  es ara només de 18% però fins al 45 % de l’activitat econòmica està relacionada directa o indirectament amb la indústria. Per tant hem de conservar i augmentar la producció industrial si volem sortir de la crisi, perquè ens cal exportar i el 80% de l’exportació ve de la indústria. Però per això necessitem un model de política  indutrial més fort, sobretot en aspectes crucials com el finançament, la R+D, la formació i  el suport a la internacionaltzació. Actualment la indústria alimentària i la química lidreren el sector, han augmentat el pes específic el material de transport i la metal·lúrgia, i en perden el tèxtil i la màquinària d’oficina.

Així doncs, Catalunya ha d’apostar fort per la indústria si volem ser un país competitiu i viable.

El món canvia, els negocis, les activitats i els projectes canvien. Legalitzar una activitat, per posar un exemple, vol dir actualment que una sola persona no pot dominar la interminable llistat de normatives. No pot controlar la quantitat ingent de temes, camps, excepcions i, fins i tot, normes contradictòries en alguns casos. Es per això que cal constituir equips multidisciplinaris, les enginyeries s’han de fer més grans i plurals per poder afrontar l’ampli ventall de temes. Ser multidisciplinari comporta dues coses: l’especialització i el coneixement general, però actualitzat en el temps.

Hi ha temes complexes que demanen especialistes: incendis, soroll, estructures. No tothom ha de saber de tot a un alt nivell. Cal subcontractar, delegar, diversificar. Però cal tenir un coneixement general de les diferents normatives i temes. Només així es pot fer un treball transversal, una coordinació efectiva i veure els diferents temes com un tot, un conjunt. Com es diu ara, tenir una visió holística. Cal que evolucionem i ho fem, com a mínim, a la velocitat dels canvis del mercat i dels reglaments. Hem de veure el que fan fora d’aquí, a altres països, com s’organitzen. No cal copiar, cal agafar les coses bones i saber-les aplicar i adaptar.

L’home orquestra ja no es porta. S’ha de tenir contactes, tècnics en qui puguem confiar, de diferents camps. L’objectiu es poder donar un servei de qualitat, ampli, coordinat i responsable.

Dimarts saltava la notícia: el col·legi d’API de Girona diu que ja n’hi ha prou d’anar a perdre temps i diners a Espanya. Cal dir que la legislació catalana estableix la no obligatorietat de la pertinença als “Consejos de Colegios”, amb seu a Madrid.

No obstant això, la llei deixa una porta oberta perquè de forma voluntària es facin convenis de col·laboració. Però sembla ser que això no agrada als representants espanyols i no accepten que ningú pugui desmarcar-se del règim general. Doncs als API de Girona se’ls ha acabat la paciència hi han dit que ja no hi tornen més. La decisió va ser aprovada per àmplia majoria en una assemblea on hi havia més de cent col·legiats. Això significarà un estalvi de diners i de maldecaps als representants del Col·legi, ja que per ser membre del “Consejo” cal pagar una quota que s’estableix en funció del nombre de col·legiats, i és dóna la circumstància que els col·legis catalans acostumen a ser els que tenen més membres.

Caldrà veure si l’exemple del API gironins prolifera i els “Consejos” es queden sense representants catalans. Això ja dependrà de la voluntat de cada col·legi i de les circumstàncies de cada un d’ells. És evident que per davant de tot hi ha d’haver la certesa que una decisió així no perjudica els interessos professionals de cap col·legiat a l’hora d’exercir la professió a la resta de l’Estat. Però si el cas és aquest, cosa molt probable, els API de Girona han encetat un camí a tenir en compte.

Es va escriure i se?n va parlar molt, del Pla Bolonya. Ara, amb alguns graduats d?aquest pla d?estudis ja al carrer, potser és hora de començar a fer una mica de balanç. Així doncs tenim que l?Espai Europeu d?Ensenyament Superior (EEES) ha vingut per quedar-se. Però compleix realment els objectius pels quals va ser pensat? En primer lloc, tenim un sistema de titulacions fàcilment comprensible i comparable? Per començar a l?Estat Espanyol (Spain is diferent), els grau és de quatre anys i no de tres com a la majoria de països europeus. Sembla ser que hi ha rumors que les altes instàncies educatives espanyoles s?estan plantejant reduir els graus a tres anys. Potser la crisi els ha fet treure la bena dels ulls i ara toquen de peus a terra. Quina necessitat hi havia de fer quatre anys, quan estava més que demostrat, almenys en el cas de les enginyeries, que en tres anys era suficient? La resposta caldria buscar-la potser entre els interessos corporatius dels responsables educatius. El sistema de crèdits sí que funciona sense problemes, cosa que no era gaire difícil, ja que casi només calia canviar el currículum formatiu i el nom de la matèria i/o assignatura pel de crèdit. No obstant això, ¿S?ha tingut en compte que la formació dels enginyers de grau ha de ser l?adequada per poder exercir la professió, amb les corresponents atribucions que li pertoquen? Esperem i desitgem que sí.