16 de desembre de 2017
0 comentaris

Que somiïn els altres

Tens el paladar sec després d’haver esbombat el perill a tort i a dret, però el pitjor de tot és que l’única persona que t’ha fet cas ha estat aquella que no volies que se n’assabentés de res. No pots esperar cap reconeixement si el dolor que vols evitar a la gent cessa perquè has convençut el dolent de la seva malícia.

El millor cop neix d’haver vist que la injustícia no té límits si tu no els hi poses. Del pou profund només la galleda d’aigua cristal·lina si t’hi endinses. Despulla la part fosca que s’amaga en els racons de qualsevol dia i mira-la fit a fit malgrat la covardia. Com la mentida que et van dir però que tu et vas voler creure, o la mania que vas dir que et tenia el professor per no haver-t’hi d’implicar de debò.

Els catalans sempre hem tingut més por de perdre que ganes de guanyar, potser per això mai no hem sortit victoriosos de res important i ens continuem fem preguntes de les quals tots en sabem les respostes. És curiós com de ràpid oblidem que el blanc i el negre que tan incòmodes ens fan sentir són l’origen del gris on sempre ens acabem refugiant.

No estic d’acord que el més important sigui participar, ni que tots siguem iguals. Sempre hi ha un guanyador i un vençut, i si no, és que algú ens intenta fer passar bou per bèstia grossa. Així, del pacte constitucional entre Espanya i Catalunya dels últims trenta anys n’hem dit cohesió social, quan en realitat aquest és el temps que hem perdut creient que l’estàvem guanyant. Hem fet volar tots els coloms, hem malbaratat els sinònims i ja no ens queden fils argumentals per estirar.

Jo també vaig comprar el dèficit fiscal i la cooficialitat del castellà, pagar el preu de ser el somni i acabar hipotecant-me en la revolució dels somriures. S’havia de convèncer els indecisos per vèncer, em deia. Continuem. Confiem. Suport al Govern. Creia que la millor manera d’aconseguir la independència era seguint les normes del joc, sense fer escarafalls per no espantar la parròquia. El problema el vaig tenir quan lluny de persuadir els indecisos, la indecisió es va anar apoderant de mi.

Quan els somnis s’allarguen massa corres el risc de no voler-te despertar mai. Més val que somiïn els altres perquè mantenir-nos devetllats és l’única manera de no perdre el contacte amb la realitat. Viure-la malgrat que de tant en tant, ens vingui de gust tornar al son anestesiant.

No es tracta dels morts que dius que no vols portar a l’esquena, sinó del dret que has tret a la gent d’escollir com defensar les seves conviccions. No sé què pesa més, si la possibilitat de sang vessada o la dolorosa certesa de ni tan sols haver-ho intentat. La coacció sobreviu amagant els dubtes de qui la fa sota la por de qui la rep, i en la mesura que fas més gran el monstre de l’amenaça també creix el sentiment que en el fons has cedit al xantatge.

Estalviem-nos els somriures per a quan s’ho valguin de veritat. Perquè si després d’haver forçat el riure tant temps l’únic que aconseguim independitzar és un territori on només s’hi parla el castellà, i l’escala de valors del nostre poble es mou segons la quantitat de diners en joc i la gravetat del càstig, que no ens estranyi si al final del camí encara acabem més units a Espanya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!