ESPAI PER COMPARTIR

Algunes paraules envelleixen i, amb l’ús, perden el seu significat original. Periòdicament hauríem de fer una revisió de mots i significats. És força habitual en les paraules que tenen un ús continuat als mitjans de comunicació, paraules amb un ús polític que, moltes vegades, es fan servir de manera ambigua. Arriba un moment en què ja no sabem ben bé a què ens referim quan les emprem. Què volem dir quan parlem de democràcia? I de liberalisme? I de sobiranisme?
Quan parlem d’esquerres o de dretes passa el mateix. Ens trobem amb moltes dificultats i no hi ha acord en el seu significat, tot i que la definició de les esquerres comporta força més dificultats. És normal: el pensament de dretes no cal que tingui projecte, defensen la continuïtat, el statu quo, el manteniment del capitalisme i de les estructures socials que el defineixen. Cap problema.
La cosa comença a complicar-se quan volem parlar de les esquerres. Fa uns anys, els partits socialistes i comunistes tenien un projecte de canvi social revolucionari, però això va canviar quan la socialdemocràcia va entrar a formar part de la majoria de governs de països occidentals i es va convertir en reformisme. Les reformes, depenent de la idiosincràcia de cada partit, podien anar més o menys lluny, però no passaven de ser això: reformes. Els partits comunistes van anar desapareixent, van deixar de defensar la revolució, van canviar noms i, finalment, van deixar definitivament de defensar l’ideari comunista i revolucionari amb la caiguda del mur i de la Unió Soviètica. Aquests partits s’han continuat anomenant partits d’esquerres però no han acabat de definir quin és el seu model, què volen aconseguir i quines estratègies i tàctiques faran servir per aconseguir els seus objectius.
Aquest fet, que ha tingut lloc a la majoria de països, és molt visible a la Catalunya sacsejada per l’independentisme, on tenen lloc una sèrie de paradoxes que posen en qüestió aquestes definicions. En aquests moments hi ha un projecte de canvi profund què alguns partits dels considerats de dretes de tota la vida estan implicats mentre d’altres, d’esquerres de tota la vida, defensen un canvi eteri que no es concreta en gairebé res mentre van mirant de frenar el canvi real que està en marxa i al qual dóna suport gent del carrer d’ideologies ben diferents.
Mentrestant, a la societat, a la premsa, les antigues classificacions continuen tenint validesa i sembla que amb autodefinir-se d’esquerres ja n’hi ha prou per formar part d’aquest grup que no se sap ben bé què vol aconseguir. Molts d’aquests partits es limiten a seguir una trajectòria erràtica i manifesten tenir un únic objectiu: enfonsar el contrincant.
És urgent que aquests partits es redefineixin, que es plantegin quins són els seus objectius polítics i que els defensin. Per portar a terme això han de renovar-se profundament, no pot ser que hi hagi cares que fa vint anys que veiem al nostre escenari polític, que no se’n van mai a fer cap altra feina i que fa la sensació que el que fan es defensar el seu lloc i prou. Em refereixo als partits situats a l’esquerra dels socialistes, els clàssics, els de tota la vida, els que ara estan mostrant una cara espanyolista sorprenent.
Els socialistes, ara es veu ben clar, s’han convertit en una mena de dreta menys dreta que la tradicional però dreta al cap i a la fi. Ara mateix el tàndem PP/ PSOE ens fa pensar en el funcionament del bipartidisme americà, un bon exemple de com poden acabar anant les coses a Espanya. Les altres esquerres s’han de renovar urgentment. No poden continuar sent sucursalistes. No poden continuar tractant els ciutadans com a menors d’edat, s’han de comprometre amb l’educació política de les persones: s’han d’explicar de manera entenedora, han de mostrar respecte per l’oposició, han de jugar net i han de saber perdre. Cada vegada hi ha més gent que es mostra incrèdula davant dels discursos buits de contingut que tant han sovintejat en aquest país. La política i els polítics van per un camí i la realitat per un altre. Aquesta manca de connexió amb la societat, amb els problemes del país, només porta a l’abstenció, al descrèdit de la política a l’augment dels populismes.
Quan dic renovar em refereixo a que han de tenir un programa, un objectiu clar i explicar què faran per portar-lo a terme. Les seves actuacions polítiques han de ser conseqüents amb aquests objectius i el conjunt de la societat n’ha de ser testimoni, tots hem de veure que segueixen el full de ruta que s’han marcat. Res de paraules que, com diu la dita, se les emporta el vent; són les accions les que compten i si ens les expliquen bé, sense demagògies, molt millor. S’han d’acabar aquestes propostes polítiques etèries i populistes que els partits expliquen quan venen les eleccions. Sovint, quan les llegim, tenim dificultats per identificar la ideologia dels partits de tan iguals com són. Tant és que es diguin de dretes com d’esquerres, tots coincideixen en voler el millor per al país. Que ens diguin que volen reduir l’atur, que s’acabi la corrupció, que s’activi l’economia, que la societat sigui més justa… sense concretar res, no porta enlloc. Declaracions per quedar bé, per aconseguir el vot.
Per acabar-ho d’arreglar, si aconsegueixen governar les seves actuacions queden a molta distancia dels inabastables objectius que s’havien proposat i, de vegades, fins i tot fan el contrari d’allò que havien promès als seus votants. D’allò que deien al principi ja no en queda res. Està tan normalitzat que quan un partit o una coalició que governa intenta seguir allò que havia dit que faria, ara amb els partits independentistes catalans, s’intenta sense cap mena de vergonya que canviïn el full de ruta que havien anunciat. Hi ha hagut qui els ha ofert suport si canviaven els objectius que havien defensat durant la campanya. O això o, directament, se’ls criminalitza, com passa ara. Encara que hagués estat anunciat, qui es creu les promeses de les campanyes?
Necessitem un -o més- partits d’esquerres de veritat. Coherents, potents, amb suport de la societat civil i que siguin capaços de rehabilitar la política al nostre país. La diversitat d’opcions fomenta la salut democràtica, la participació i la il·lusió dels ciutadans. Necessitem partits amb objectius alternatius però capaços de col·laborar, amb una visió global del món però que sàpiguen incidir a la política propera sense demagògies ni generalitzacions.
Necessitem partits que, quan parlin dels refugiats, no s’oblidin de la guerra que els origina, que quan defensin l’autodeterminació dels pobles no s’oblidin dels nostre dret i que la visió partidista no els faci perdre de vista el país en la seva globalitat. Que funcionin democràticament però que això no els paralitzi, que puguin governar però no sigui el seu objectiu darrer i que defugin les reformes cosmètiques sense oblidar el benestar dels ciutadans.
Necessitem líders amb un nivell intel·lectual alt, que siguin crítics amb l’organització social que tenim i que no menystinguin els ciutadans de base, que s’hi dirigeixin amb intel·ligència i respecte i que es preocupin per dignificar la política mantenint una actitud digna i honrada en tot moment.
Per acabar, si tenint en compte els partits catalans actuals, realitzéssim una anàlisi seriosa per esbrinar quins son els que realment aposten de manera decidida per un canvi estructural de la nostra societat, ens trobaríem amb bastantes sorpreses. Les coses no sempre són com semblen o com ens volen fer creure els partidaris de l’ immobilisme.

10 de març de 2017