A la majoria de mitjans de comunicació hi ha interès en defensar la taula de negociació entre governs i sembla que es vulgui fer creure al públic que qui defensa la presència d’un mediador, la persistència de mobilització o la unilateralitat és un boicotejador extremista que el que vol és que la taula fracassi.
Que la taula arribés a bon port i es fes un referèndum amb acceptació dels resultats per totes les parts seria una bona solució al conflicte, i crec que seria el que la majoria de persones voldria, però no sembla que les coses hagin d’anar d’aquesta manera.
En qualsevol negociació hi ha diversos aspectes fonamentals i un és l’objectiu, és a dir, què es vol aconseguir. En la negociació iniciada entre els governs de la Generalitat i l’Espanyol els objectius són diferents per a cada banda.
L’objectiu final de la negociació ha d’ estar establert i consensuat, si no és d’aquesta manera no es pot saber mai si es va pel bon camí ni si s’ha aconseguit. Sembla que el que es vol és la solució del conflicte entre els dos estats i aquest seria l’objectiu consensuat però la solució d’aquest conflicte té concrecions diverses segons el costat on s’estigui. Segons allò que es desprèn de les manifestacions de les parts, per una banda es vol avançar cap a aconseguir la independència mentre que l’altra part vol aconseguir precisament que s’acabin les reivindicacions d’una gran part de la societat catalana, vol que el conflicte es dilueixi per cansament i cedir en alguna reivindicació marginal que satisfaci a uns quants i que sigui assumible per l’oposició espanyola. Segurament no importaria que l’independentisme es mantingues actiu mentre el seu objectiu estigués molt allunyat en el temps, cosa que, de mica en mica, aniria desmobilitzant la gent i el convertiria en una fita sense cap full de ruta que ens hi apropés, és a dir, en no res.
Aquest fet es podria resoldre parcialment amb la presència d’un mediador.
Un mediador, o relator, seria qui aniria essent testimoni de la negociació, qui podria dir si es va pel bon camí, si s’avança en el procés cap a l’objectiu final. Podria ser testimoni de les voluntats negociadores de cada una de les parts, podria documentar si tothom treballa per avançar o si hi ha algú que posa pals a les rodes.
El govern espanyol no tenia cap gana de negociar, s’hi ha vist obligat degut als resultats electorals que fan que necessiti els vots d’ERC i possiblement per pressions europees, que no sabem però podem intuir, Europa no vol conflictes. Degut a aquestes circumstàncies podem pensar que el govern espanyol té un objectiu ocult que és aconseguir salvar les aparences i deixar passar el temps. I això ho pot aconseguir fent veure que negocia, allargant tant com sigui possible el temps i aconseguir que la banda catalana abandoni la taula, d’aquesta manera podria mantenir el relat que qui no vol negociar és el govern català.
Per tant la presència del mediador no és una qüestió menor sinó fonamental per al bon camí de la taula. Segurament no garantiria un final feliç però es podria mantenir més acuradament una visió del que passa sense tants biaixos com ben segur hi haurà i, encara que tots sabem que cap negociació és ben transparent i que sempre hi a pactes invisibles, podria garantir una millor coneixement de la negociació a tot el públic i evitar la propagació de rumors i falses notícies tan nocives per a la bona marxa de tot plegat.
La taula necessita també mobilització al carrer. Quin altre mitjà de pressió tindrà la part catalana si no és la mobilització permanent? No ens podem pas pensar que només l’aprovació del pressupostos o la governabilitat del país importen a l’altra banda. El govern espanyol trobarà recursos i aliances per tirar endavant sense la nostra ajuda.
Per altra banda es vol oposar la negociació a la unilateralitat. Si la taula de negociació no arriba a bon port, algú creu que direm que molt bé, que molt gust d’haver-nos conegut i tornarem cap casa tranquil·lament? La unilateralitat és el recurs al qual ens va obligar la intransigència espanyola el passat 2017. La forta repressió que es va desencadenar i que no ha pas acabat ens van agafar per sorpresa, però ara ja sabem el pa que s’hi dona. Ens hem d’anar preparant per guanyar aquesta vegada perquè si la taula de negociació fracassa la unilateralitat serà l’únic recurs que ens quedarà.
I de moment o sembla pas que la negociació hagi d’anar gaire bé: no s’hi vol cap mediador, no hi ha cap oferta des de la banda espanyola i es mantenen les mesures punitives dels tribunals i les repressives que, no tan sols no paren, sinó que s’incrementen cada dia que passa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!