No fa gaire -encara que la successió vertiginosa d’esdeveniments que van i ocupant els mitjans ens pot fer pensar en un temps remot- a la premsa es parlava molt sovint d’adoctrinament.
Si per “adoctrinar” entenem comunicar les nostres idees, creences, desitjos, comportaments… tots els pares dediquem una bona part de les nostres vides a adoctrinar els nostres fills, principalment quan són petits. La paraula que fem servir, però, és “educar”. Des que neixen decidim si volem que tinguin o no tinguin creences religioses, triem una escola que s’adeqüi a les nostres idees, els portem -o no- a manifestacions i actes en defensa del medi ambient, triem quines pel·lícules veuen i els ensenyem a comportar-se correctament.
Em sembla que la majoria deu estar d’acord amb que tots tenim unes idees, uns visió de la vida i uns desitjos que volem transmetre als nostres fills; i si algú vol regalar-li un globus amb el logo d’un partit polític que no ens agrada no ho permetem i s’acaba el problema. Però hi ha moltes maneres d’adoctrinar.
Justament, en plena campanya de Nadal, vaig veure un titular de diari que em va fer molta gràcia. Deia “Els Reis, amb els refugiats”. “Vet aquí una altra manera d’adoctrinar de la qual ningú parla”, vaig pensar. Ja sé que em direu que ser al costat i donar suport a la gent que pateix és positiu i que ensenyar aquesta actitud als nostres fills és positiu i hi estic completament d’acord però, per diversos motius que ara explicaré, no m’agrada aquesta manera de fer-ho.
Els refugiats formen part d’una situació molt complexa i difícil de solucionar i, si la transmetem d’una manera senzilla -és a dir, simplificadora- a un infant, pot ser que aquesta idea es conservi i acabi formant part del seu pensament adult o que, com a capa superficial que és, acabi desapareixent. Totes dues coses tenen aspectes positiu i negatius alhora i això, per mi, depèn sempre dels valors associats que es transmeten. Si transmetem desconfiança i por envers els estrangers -amb estereotips de caire racista- ja va bé que tot plegat s’esborri ràpidament però si, al contrari, volem transmetre solidaritat i tolerància, aquesta incertesa sobre la perdurabilitat de la idea esdevé més problemàtica.
De vegades fa tot l’efecte que creiem que els nens no són gaire intel·ligents, no se’ls pot parlar de qüestions difícils i compromeses i, per tant, és millor simplificar-les. De ben segur que heu vist persones que canvien el to de veu quan s’hi dirigeixen i que fan servir diminutius a tort i a dret. Les nenes i els nens, però, no són rucs, i l’experiència ens demostra que, si es fa bé, es pot explicar qualsevol cosa a qualsevol persona.
Tornant al cas que ens ocupa, el dels refugiats, em sembla que el que caldria és explicarlo correctament, sempre des de la complicitat i partint del company d’escola, del veí… escoltant les històries de persones properes que han vingut al nostre país: quins en van ser els motius, les dificultats que varen trobar durant el viatge, però no només això sinó, també, els problemes que troben ara quan volen aconseguir tenir una vida digna al nostre país. I sobretot, sobretot, desenvolupant l’empatia i mirant de descobrir què es
pot fer per ajudar-los o solidaritzar-nos-hi. I dic “descobrir”, i no pas “explicar”, perquè la implicació i el compromís han de ser sempre personals.
És molt fàcil parlar dels nens i nenes que han fugit del seu país i dir que sempre els farem costat i els ajudarem, així, en abstracte. I és possible que, al pati de l’escola, les coses es vegin d’una manera diferent perquè la realitat sempre posa a prova la fortalesa de les nostres idees. Per tant, no ens podem permetre banalitzar i simplificar el tema dels refugiats i dels immigrants si és que, realment, volem construir una societat més solidària i acollidora. Als nens els hem d’explicar els problemes tal com són i amb totes les derivacions i contradiccions, encara que nosaltres no en tinguem la solució. Hem de procurar que ho entenguin tant com sigui possible i d’intentar desenvolupar l’empatia per tal que puguin obrar en conseqüència en situacions molt més pròximes de la seva vida quotidiana.
Tot això es pot fer sempre, sigui quina sigui l’edat de les criatures i utilitzant el llenguatge més adient per cada cas. Hem de ser honestos, sincers i no defugir la complexitat. Només així aconseguirem educar sense adoctrinar.
10 febrer 2017
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!