ESPAI PER COMPARTIR

Fixar-se en els llibres de text per parlar d’adoctrinament és ben bé un anacronisme.

Donada la meva experiència com a mestra a Primària parlaré dels llibres destinats a nens i nenes  del cicle superior de primària -10 a 12 anys-  que són els que poden ser utilitzats de manera autònoma més habitualment  a l’escola. Em centraré en els llibres d’ història que en el curs d’un treball de doctorat fa temps vaig analitzar. Tot i que l‘anàlisi ja és un pèl antic en parlaré en present perquè no penso que hi hagi hagut canvis substancials en els plantejaments actuals.

La majoria de llibres segueixen una línia molt ortodoxa, es comença per la prehistòria i s’acaba a l’edat contemporània. Els continguts que hi figuren, a l’edat contemporània, com a mínim, se centren en la història de Catalunya sempre relacionada amb la d’Espanya. Els llibres estan farcits de conceptes que son incomprensibles par a la majoria de l’alumnat, la qual cosa vol dir que els nens i nenes que els puguin utilitzar no són capaços de fer una lectura comprensiva ni de situar allò que s’hi explica en un marc històric general. Donada aquesta situació remarcar que en un llibre es diu no sé què de no sé quin rei, és completament irrellevant. Per altra banda, que hi hagi errors en un llibre de text, sigui de la matèria que sigui, és una cosa que passa sovint. És indispensable l’ajuda del mestre per guiar i posar en dubte els continguts del text, cal que l’alumnat aprengui que no tot el que apareix en els libres de text és veritat o està ben explicat i que cal contrastar les informacions. En aquest sentit és molt útil fer servir molts llibres de text diferents i utilitzar-los com a material de consulta.

Cal doncs la realització d’un treball del mestre molt intens, un filtratge, una selecció de continguts, molts exercicis de suport, moltes visites al patrimoni proper, a museus  a exposicions. I un treball inicial i continuat de reflexió sobre la història. Tot això, que pot semblar poc adequat, fins i tot difícil  per a nens i nenes petits, és pot fer; de fet n’hi ha molts exemples didàctics a la literatura especialitzada.

Per altra banda les tendències dominants en l’aprenentatge de la història, des de fa ja bastants anys giren  a l’entorn de l’estudi de la història propera, visites al patrimoni , ús de l’empatia, reflexió sobre les fonts,  la seva interpretació i el seu ús. I per descomptat que la utilització de llibres, si es fa,  es fa de manera molt puntual, es remarca un text curt, una imatge o un personatge que l’ensenyant considera rellevant per a l’aprenentatge i la comprensió del període estudiat.

Una altra tendència és la de començar per l’estudi  de la història més propera en el temps, la contemporània, l’organització social que per la seva proximitat pot ser més fàcilment compresa.

A la vista de les recents acusacions de manipulació i d’adoctrinament ja es veu que aquesta darrera tendència pot ser vista com a conflictiva per alguns ensenyants, però és indispensable que la realitat entri a les aules perquè els mestres són els professionals que tenen les eines per ajudar l’alumnat a interpretar-la, a reflexionar sobre els fets propers i, molt important, a donar veu a tots els alumnes i a totes les opinions. Només d’aquesta manera es poden aconseguir alumnes crítics reflexius i es pot fer front als prejudicis que arriben a l’escola que són molts.

Quan un mestre evita de parlar de fets actuals amb els alumnes, cosa que ells mateixos habitualment demanen, els deixa indefensos davant els prejudicis i les idees esbiaixades. L’autocensura dels mestres, que es pot produir davant les acusacions arbitràries a que estan sotmesos, deixa escoles ineficaces i perjudica greument l’alumnat.