ESPAI PER COMPARTIR

Blog de Teresa Calveras

30 d'octubre de 2015
1 comentari

La química que vaig aprendre

Un article del Dr. Claudi Mans relacionat amb l’ensenyament de la química a l’escola primària em va fer pensar en què havia estat per a mi aquesta disciplina quan a la meva escola de poble vaig començar a estudiar-la. Igual que la magdalena de Proust, l’article em va ajudar a recordar els dies de la meva assistència a l’escola primària i la química que vaig començar a aprendre  ja fa molts anys.

Devia tenir dotze o tretze anys i era la primera vegada que les dues alumnes de l’escola unitària de Casserres que fèiem batxillerat ens enfrontàvem a l’ensenyament de la química.

Aleshores els ensenyaments “diferents” que d’alguna manera relacionàvem amb coses que passaven al món ens motivaven i molt. Hem de tenir en compte que veníem d’una escola  plena de dictats, problemes, labors i lliçons apreses de memòria de l’enciclopèdia que tots teníem en aquella època; una escola on la paraula química o física  era una novetat perquè  la majoria de continguts escolars, eren això, escolars i prou, i com a tals tenien poca relació amb el món exterior tant amb el proper com amb el més llunyà. Per tant, a mi això d’estudiar química em va semblar una activitat important i atractiva.

De seguida  em va agradar i a les classes m’ho passava bé, suposo que perquè vaig entendre les mecanitzacions de formulació que ens ensenyaven de manera prioritària  però mai vaig arribar a entendre per a què servia res del que fèiem a la classe.

El que em crida l’atenció, recordant el que jo feia, és que em vaig aprendre els noms, els símbols i les valències dels elements i sabia i m’agradava desenvolupar formules i entendre com es combinaven els diferents elements per donar lloc a molècules diverses però no tinc consciència  d’haver entès realment què estava estudiant ni a què es referia la química. Vull dir que no sabia què era un element, ni que els elements que jo aprenia de memòria fossin les rajoles sobre les que es construïa la realitat, ni vaig pensar mai que jo i totes les parts del meu cos estaven formades per elements, malgrat haver estudiat química orgànica,  ni vaig relacionar mai les valències amb els electrons que envoltaven els nuclis atòmics, ni em vaig plantejar mai per quin motiu els diferents elements estaven agrupats tal com ens les mostrava la taula periòdica.

Estic segura que en algun dels llibres de text que estudiava hi havia una pregunta amb un títol que deia alguna cosa com “Qué son los elementos” i segur que jo m’ho havia après i ho havia repetit, quan tocava, en algun examen i segur que ho havia fet bé perquè jo era una bona alumna i normalment aprovava. Però mai cap de les coses que havia llegit o que m’havien explicat els meus professors em va sorprendre. I això sí que ho considero sorprenent, valgui la redundància, perquè justament quan aprens química n’hi ha moltes de coses que poden meravellar qualsevol  nen o adolescent.

Recordo els llibres de text que fèiem servir  que  trobava solemnement  avorrits, sense cap mena d’interès. Salvant les distàncies i el temps,  em  fan pensar en el discurs monòton que s’utilitza  de vegades en aquests documentals soporífers (com a mínim per mi ho son) en els quals vas sentit una veu que no varia mai de to i que va repetint frases que acompanyes a unes imatges, de vegades molt atractives, però que ets incapaç de seguir i de comprendre.

En aquella època a l’escola  s’hi anava per aprendre les coses que havíem d’utilitzar als exàmens que, si aprovàvem, ens permetrien de continuar estudiant. I allò que s’hi ensenyava  creiem que definitivament era veritat. Mai de la vida se m’havia acudit la idea de qüestionar cap dels coneixements que hi  aprenia i tampoc recordo que tingués gaire dubtes i, si en tenia algun,  me’l guardava per mi.

Algunes coses però recordo que em cridaven l’atenció i m’agradava saber: m’agradava saber perquè a l’aigua se l’anomenés H2O  i constatar que aquest reunió de lletres i nombres no era un nom triat de manera arbitrària sinó que responia a una qualitat intrínseca, a la seva composició. Que les bombes atòmiques, que de tant en tant pareixien al llenguatge col·loquial, estaven d’alguna enigmàtica manera relacionades amb els àtoms. I pensava que els gasos nobles es deien així perquè tenien alguna cosa que els posava per sobre els altres elements, com si fossin una mena de gasos superiors,  aristòcrates, com molt bé deia el seu nom.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Estic molt d’acord amb aquestes vivències, que més o menys eren les meves. Tot el joc de valències, formulacions i símbols tenia vida pròpia per ell mateix, sense cap mena de relació amb la realitat.
    Potser és per això que penso que no s’ha d’ensenyar formulació clàssica inorgànica sistemàtica: és com un alfabet per fer paraules, en que les paraules no volen dir res, i a més, hi ha més excepcions que substàncies que segueixen les regles. ..

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.