Ens està quedant molt clar a tots plegats que la via autonomista s?ha exhaurit. Què la via federalista va ser un miratge i que el país es trobarà ben aviat en un carreró sense sortida.
L?esperada i temuda resolució del Tribunal Constitucional actua com a paret infranquejable on inevitablement xocarem i el debat que s?enceta demà al Parlament de Catalunya no aportarà presumiblement cap solució màgica.
Cal pensar i plantejar, doncs, el pla B. Un pla B ha de ser meticulosament preparat i estudiat i presentar-ho al moment adient -és a dir, quan fracassa el pla A- i cal comptar amb les aliances necessàries per tal de poder reeixir. El pla B que és la taula de salvació quan la primera estratègia fracassa
El nostre pla B ha de ser el full de ruta cap a l?autodeterminació amb els instruments i les escletxes legals que ho permetin per copsar el sentiment de la majoria de la població.
Caldrà assegurar i planificar be el suport a la proposta amb totes les complicitats polítiques i socials suficients per fer-ho possible.
Tot el que ha sortit aquests dies, doncs, i per tots aquests requisits, no pot ser el nostre pla B…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En el poema "Amb el somriure la revolta" de Miquel Martí Pol, musicat i cantat per Lluís Llach, diu que potser ens caldria un "gest desmesurat", i més endavant diu: " una sublimitat que capgirés la història".
Bé, la proposta d’aquests darrers dies es podria inscriure en la mateixa línia del poema, que moltes persones ja fa temps que hem fet nostre. Però no s’ha estat oportú. I la idea de oferir la presidència al senyor Mas, suposo que tenia com a objectiu buscar complicitats entre el personal que els és proper, i que es diu a si mateix nacionalista. Cosa ben complicada!
L’autodeterminació és un dret dels pobles, però és que a nosaltres ni tan sols se’ns reconeix que siguem un poble -recordem només l’aldarull que es va organitzar per veure on se situava la paraula "nació" a l’Estatut.
Penso que vostè té raó quan diu que no es compleixen els requisits per a una proposta com aquesta: ens falta maduresa col·lectiva; més cohesió social que, com més temps passa, més difícil sembla, a pesar del que se sol dir per tranquil·litzar consciències. I prou que això ens dol!
Mentre als nois i noies, no només de Catalunya, sinó de tot l’estat, no se’ls doni l’oportunitat de conèixer la història i la cultura de les nacions que formen tot l’estat, no aconseguirem res. I, només això, ja sembla una utopia.
Temo molt que hi ha algunes paraules que, poc a poc, es buiden de contingut; els partits les usen de tant en tant, i prou. Paraules com: independència, estat federal, autodeterminació… No podria ser que, en el fons, no es creu prou en cap d’aquestes paraules?
Però sempre ens solem perdre per manca d’oportunitat. Potser el més sorprenent d’aquest Pla B és qui l’ha formulat i